Tres anys després, Stay Homas ha presentat un nou disc que porta per nom ‘HOMAS’. Les tretze cançons que el conformen reafirmen la més pura essència Stay Homas sense assumir excessius riscos ni marxar massa de l’estil que els caracteritza des que van néixer en plena pandèmia. Com és habitual en ells, el treball combina català, castellà i anglès i fa servir sons popers per aconseguir uns resultat festiu i alegre.
El single del disc, ‘LA NÒRIA‘, ja supera les 800.000 reproduccions a Spotify i sintetitza l’essència del treball amb una lletra d’amor embolcallada amb una melodia melosa molt enganxosa.
La primera cançó del disc, ‘QUIERO MÁS‘, dona la benvinguda a l’oient amb palmades i guitarra elèctrica i contrasta amb el to de que la segueix, ‘DIME‘, que fa de contrapès amb un look trist i melancòlic. Aquesta sonoritat trista, però, desapareix ràpidament amb ‘PETONS‘, que té una tornada al pur estil Stay Homas amb alt risc d’estar donant voltes al cap de més d’un.
La primera cançó amb títol en anglès de les tres que hi ha a ‘HOMAS’ és ‘THE ONLY ONE‘. El seu títol ja ens revel·la en certa manera el seu contingut, tant melòdicament com a nivell de lletra propi d’algú que està com a mínim una mica enamorat. La dosi d’ironia la trobem a ‘RADE BLUNNER‘, invertint el nom de la famosa pel·lícula ‘Blade Runner’. Pur pop amb la guitarra i bateria altre cop de protagonistes. L’última cançó titulada en anglès és ‘I’LL BE HOME‘, que reprèn el camí de ‘DIME‘ amb una emotiva base de piano, i la dosi més festiva i trompetera del disc la trobem a ‘MORIR VIVIENDO‘. El tancament el disc, ‘TROPICAL.mp3‘, és una tornada al principi. Però no al principi del disc, sinó al principi de tot, als orígens de tot. La sonoritat del tema, casolana, ens evoca a aquells TikToks que van amenitzar el confinament a mitja Catalunya. “Muchísimas gracias por haber escuchado el disco, us estimem a fondo, un besito!”, diuen al final d’aquesta cançó.
Stay Homas, doncs, no arrisca ni sorprèn amb un disc que, amb el nom que té, mai ho ha pretès. Es tracta d’una consolidació de l’estil inconfusible dels Homas, però corre el risc de fer-se monòton i excessivament continuista.
Haurem d’esperar fins després de l’estiu per gaudir del nou disc de Meritxell Neddermann, però abans no arribi, ens avança un tercer single que ens parla sobre la sensació d’incomoditat que existeix en determinades situacions on no t’acabes de trobar còmode amb algú amb el que suposadament existeix sintonia i mantens una estreta relació. D’això ens parla la Meritxell a “T’esperaré una mica més”.
“T’esperaré una mica més” està produïda entre la mateixa Meritxell Neddermann i Carles Campi, productor també de Vetusta Morla, Jorge Drexler, Morgan, entre d’altres. Es va gravar als estudis madrilenys Reno de Madrid, durant el fred desembre de l’any passat. Inspirada en la sonoritat pop-soul més típica dels Estats Units, Meritxell Neddermann trenca totalment amb una psicodèlica que s’enganxa sense voler-ho.
La sortida d’aquest single va acompanyada d’un videoclip que ha estat dirigit per Clara Dressaire i la Júlia Neddermann, i està fet amb una col·lecció de vídeos domèstics en un to desenfadat gravats durant el 2022.
Els Pets van exhaurir la setmana passada les entrades del seu concert de cloenda de la Gira 1963, que tindrà lloc el dia 1 de desembre a la Sala Apolo de Barcelona. És per aquest motiu, i amb la voluntat de donar cabuda a totes les persones que s’han quedat fora, que els de Constantí acaben d’anunciar una segona data, que serà dilluns 27 de novembre, també a la Sala Apolo.
La gira del seu darrer treball discogràfic, 1963, el tretzè disc d’estudi de la seva carrera, va començar el 30 d’abril de l’any passat al Festival Strenes, i en total hauran fet prop de 50 concerts. El grup no té previst fer cap gira al 2024.
Òscar Boyle és un jove de 24 anys que, amb estudis previs de trompa al conservatori de Girona, al començar la carrera de física les seves prioritats van fer un gir. Va decidir refugiar-se en la música escrivint les seves pròpies cançons, però les va guardar en un calaix.
Després de debutar aquest mes de març amb el seu primer single One Last Time, de la mà d’El Teler, el jove cantautor ens presenta Empty Pages. La cançó veurà la llum el 10 de maig i posarà nom al seu primer EP, que s’anirà estrenant single a single.
A Empty Pages Boyle fa un retrat dels seus moments més ombrívols. Quan perdem el rumb, tot ens va gran i ens costa trobar les paraules per expressar-nos. De manera que tot el que ens queda són pàgines buides, “empty pages”.
En aquest segon single, Òscar Boyle també ha treballat amb el productor Àlex Pérez, qui l’ha acompanyat tant com a productor i enginyer de gravació i mescla, com fent l’acompanyament amb el seu petit segell que porta per nom El Teler Music. Juanjo Muñoz dels estudis Catmastering ha estat, de nou, l’encarregat del màstering.
Òscar Boyle, de pare britànic, tria l’anglès com a llengua per explicar les seves històries. Dins el disc hi haurà també una cançó en castellà amb una col·laboració molt especial. Tot i això, no descarta aventurar-se amb el català i confessa que “ja en tinc alguna al calaix, amb ganes que surti a la llum”.
Artesania, sensibilitat, guitarres acústiques, sons evolvents i la seva preciosa i potent veu són els trets característics de les cançons d’Òscar Boyle. Un artista, una veu, unes cançons que no deixaran indiferent a ningú.
The Hives anuncien un nou concert a Barcelona, pràcticament un any després de la darrera visita a la capital catalana. El directe tindrà lloc el 4 d’octubre a la Sala Razzmatazz, en el marc de la seva nova gira, on presentaran el seu primer treball en onze anys.
El nou disc es dirà “The Death of Randy Fitzsimmons” i es publicarà l’11 d’agost. La banda ha assegurat que seguirà la línia musical que els ha convertit en un dels grups amb millor directe.
Les entrades es posaran a la venda aquest divendres a través de Ticketmaster, amb prevenda el dia abans a LiveNation.es.
🔥The Hives, considerada como una de las mejores bandas en directo, anuncia 3 conciertos en España.
Thirty Seconds to Mars s’han reactivat aquesta setmana amb l’anunci de “It’s the end of the World but it’s a Beautiful Day” el seu primer disc en 5 anys, que veurà la llum durant la tardor.
Per no fer l’espera tan llarga han compartit el primer senzill del disc, ‘Stuck‘, que ve acompanyada d’un videoclip on es celebra el disseny minimalista, l’alta costura, l’art o el ball. El mateix Jared Leto ha dirigit el videoclip.
En Jair Domínguez ha estat l’encarregat d’estrenar el nou cicle d’Entrevistes A Primera Fila, amb persones que poden tenir una relació directa amb la música o no. En Jair ha format part d’alguns grups de música en el passat, però no us enganyaré si us dic que si l’he entrevistat és perquè és un dels professionals que més admiro.
M’agrada com escriu, sóc seguidor d’El Búnquer, l’Està Passant i ho era d’altres projectes que havia fet anteriorment, ja sigui en l’època de guionista o de col·laborador.
Hem dividit l’entrevista en 3 blocs, una més centrada en els llibres, tot i que també parlem de qüestions dels mitjans de comunicació, música, xarxes…
PART 1
En aquest primer capítol ens ha explicat que gaudeix molt en el rol de col·laborador, que a Catalunya hi ha grans presentadors i que ell no n’és un d’ells.
També hem parlat dels oients fantàstics que hi ha al Búnquer, de la gent que es pensa que només fa humor, però quan escriu toca diferents qüestions, i hi ha molta gent que no ho entén.
Explica que li agrada fer moltes coses, però que no vol tornar a fer una feina de 8 hores. Que té ganes de crear una nova novel·la i això és el que ara li ve de gust.
Per acabar també ens ha revelat què creu que parlarà en el seu proper llibre. I que té clar que no vol que sigui un llibre avorrit.
PART 2
En aquesta segona part parlem sobretot de mitjans de comunicació, de la feina de guionista i del seu futur en projectes com El Búnquer o l’Està Passant.
PART 3
Evidentment si som un portal musical havíem de parlar de música, fent menció al bon moment de la música del país, amb noms propis com Triquell o The Tyets, però també amb Xarim Aresté o Lildami.
Sum 41 han emès un comunicat sorpresa on anuncien el final de la seva carrera, tot i que ho faran amb un darrer disc doble sota el títol de “Heaven x Hell”, que anirà acompanyada d’una gira mundial.
El grup explica que estar des del 1996 amb Sum els hi ha portat alguns dels millors moments de les seves vides, que sempre n’estaran agraïts als seus seguidors, que els han recolzat en tots els sentits.
Afegeixen que encara realitzaran les dates previstes per aquest any i una gira final que esperen anunciar aviat.
El grup va estrenar-se el 2001 amb “All Killer No Filler”, on van triomfar amb temes com ‘In too deep’ o ‘Fat slip’. El seu darrer disc fins al moment va ser “Order in Decline”, el 2019.
Ferran Orriols a l'estudi de gravació muntat a casa seva. Font: Montse Capdevila.
Després d’anunciar una parada indefinida amb el grup Nyandú, amb qui va guanyar el premi Sona9 el 2011, conversem amb el cantant Ferran Orriols sobre el seu projecte en solitari i “Plata”, el primer treball que publica. Ens rep al seu nou lloc de gravació, una espècie de garatge vell a la Torre d’Oristà, al Lluçanès, on té un reguitzell d’instruments diferents: guitarres, un sitar, una bateria, pianos, sintetitzadors, un parell de teclats de segona mà que va adquirir per Wallapop, l’antiga taula de so de la comissió de festes del poble… el local sembla un laboratori de sons. La majoria d’ells els ha utilitzat per compondre les cançons de “Plata”, un disc fet i gravat per ell mateix a casa, proper al pop-folk i amb una sonoritat molt íntima i propera.
Poc temps després de plegar amb Nyandú, vas començar a compartir algunes cançons per la plataforma “L’Aixeta”. Mesos després vas editar i distribuir una espècie de revista autoeditada on comparties lletres, reflexions, i temes relacionats amb les teves creacions. De mica en mica, podríem dir que vas anar creant una comunitat i les bases d’aquest projecte que ara has iniciat, oficialment. Què et porta a començar aquesta aventura en solitari?
No ho sé gaire. És una sensació que feia molt temps que tenia, potser inclús des que vaig començar a tocar fa vint i pico d’anys, que volia veure de què era capaç de fer i jugar una mica, amb la música jo sol. Suposo que al llarg de la meva vida he anat fent passos per aprendre i entendre com funciona, i després d’haver estat tocant amb gent diferent i haver tingut un projecte molt maco i guai com Nyandú, quan vam parar va ser com: “Ara és el moment”. Em sentia capaç, sobretot quant a confiança més que d’habilitat. També vaig veure que tenia diverses cançons que encara no havia compartit. L’Aixeta i L’Abellerol em van ajudar per guanyar confiança i veure que era capaç de fer coses sol que podien, poc o molt, interessar a la gent.
Com es gesta aquest disc i comences a pensar a materialitzar la idea?
Doncs penso que va venir tot d’un estat anímic momentani de sentir que necessitava demostrar-me que podia tirar sol amb moltes coses de la vida. Per qüestions més enllà de la música estava lligat a unes maneres de fer, a una educació, el que fos, que era com una espina clavada que no em deixava prendre la decisió del tot: com qui vol marxar de casa i no ho fa, com qui vol deixar la parella i no acaba de ser capaç, etc. Alguna cosa hi va haver que em vaig dir “és ara o mai” i ho vaig tirar endavant. A més, just va coincidir que ja tenia un bon grapat de cançons – potser nou – i em vaig trobar amb un seguit de gent que em va recolzar, que em va fer veure noves maneres de fer, que vaig entendre que no calia demanar res a ningú i podia anar fent la meva. Una d’aquestes persones va ser en Joan Borràs, teclista d’Oques, que em va mesclar el disc. Li va agradar el que feia, i em va ajudar molt. Ell va ser qui em va deixar un micròfon per gravar-me i em va dir “no tinguis por de fer-t’ho tu a casa”, perquè abans havíem fet algunes proves al seu estudi i no em van acabar de convèncer. Llavors va ser tenir el Martí, el meu fill; la baixa de paternitat, més temps a casa, i allà vaig començar. De fet, va ser un punt detonat (riu). Haig de dir, però, que amb això de publicar i tot plegat, hi dono moltes voltes, a vegades inclús haig d’agafar distància perquè fins que no he acabat alguna cançó no en desconnecto.
I cronològicament, quant temps passa fins que ho tens tot més o menys a punt?
Amb Nyandú fem l’últim concert al desembre del 2019 o al gener del 2020. En aquell moment ja anava gravant les meves coses. Sempre m’ha agradat aquest rollo d’una persona que s’ho fa tot. Quan t’ho fas tu, és com que tot sona més personal. Tenia algunes cançons però no em veia capaç de fer un disc ni res – de fet poques de les que tenia en aquell moment han acabat al disc. I a la tardor del 2021 m’hi poso a tope i a l’hivern del 2022 el vaig començar a gravar.
Sí, perquè de fet, un any enrere, comences a presentar algunes cançons…
Sí. Doncs el febrer del 2022, més o menys, ho acabo, ho envio al Borràs, ell el mescla, després el rep el Víctor García que és qui va fer el màster i es va quedar allà. Jo ho vaig enviar a la discogràfica osonenca Great Canyon Records, que és l’única que m’interessava. Em van dir que els hi va agradar, però que, per temes d’agenda, ens hauríem d’esperar una mica. Al final ha acabat sent un any (riu).
Així i tot, m’ha anat molt bé. Ara ho puc veure amb més perspectiva. Quan treus una cosa tens aquell nervi, aquella emoció, i fins que no passa un temps no te l’escoltes una mica més de fora. Ara el puc gaudir relaxadament, i penso que el puc rebre bastant semblant a com ho podria fer si no fos meu.
Què vols dir, que si hagués sigut molt més ràpid el procés en series molt més crític?
Si, no sé si per bé o per mal, però pensaria massa en tot el procés, en què hagués pogut canviar, o fins i tot en voler controlar la reacció de la gent, que es fixessin en aquell punt del disc que la vas liar tant, que tu sents que ho vas fer així, però no vol dir que sigui així, no? Això últim és un aspecte que he hagut d’aprendre i anar canviant. En canvi, ara, la sensació és que he fet una feina de la qual n’estic orgullós, que la vaig fer fa un any i mig, i no tinc la necessitat i aquella bogeria.
Has manifestat que és un disc en què volies trobar-te, buscar aquest punt de sinceritat en tu mateix, ser honest. Què significa “Plata”, que és el nom del disc, per tu?
Bé, Plata és aquesta casa d’aquí (assenyala una casa que hi ha a l’altra banda del carrer). Era casa els meus avis, ara és casa meva, i a casa els meus pares on havia viscut sempre també era Cal Plata. És el nom de la meva família, i per això li he posat Plata, perquè és casa. També m’agrada el rollo que plata no acaba de ser com l’or, però això ja és una reflexió que ve després.
I el disc en si, què et suposa per tu?
Per mi ha sigut posar-me davant del mirall i dir-me: ets això i no te n’has d’amagar. Perquè, es clar, avui en dia tu potser editar-ho tot, fer que la guitarra soni brutal, tot a tempo, canviar el so com si estiguessis tocant al mig d’un volcà… Pots fer de tot i més, i amb la intel·ligència artificial potser es podran fer discos fins i tot sense fer res. Bé, penso que al final, amb tot això, no acabes ni sent tu perquè fas quatre notes, te les afinen, les poses a to, i ho acaba fent tot una màquina. Crec que el sector tira molt cap aquí, que gairebé tothom cau en les mateixes trampes, i jo n’estava saturat de tot això i no m’hi sentia còmode. A més, a mi m’agrada escoltar un disc i que aquell so em transporti a on s’ha fet. Llavors em vaig tancar a casa, i el disc, plantejat així, gravat des de casa i sense gaires trampes – perquè alguna trampa si que he fet servir –va suposar dir-me: cantés així, toques aixà, anem a treure’n suc. Que no soc cap crack amb la guitarra? Doncs anem a fer que aquest rollo més senzill que tinc de tocar sigui més potent. Vas ser ben bé dir-me, llençaràs això i has de ser 100% tu. Al final, si ets tu, es tracta d’acceptar-te. I les lletres també són això. Moments que he viscut i que he anat recollint.
En Ferran remenant un dels teclats de segona mà que va adquirir per Wallapop. Fotografia pròpia.
A més, per ser sincer i honest del tot, ha estat un disc DIY (Do it yourself). Com ha estat aquesta experiència?
Brutal. Només vull fer això ara mateix. És com quan et fas el sopar. Tot té més bon gust. Doncs com això, però més. T’omple molt, molt, molt.
De fet, al disc hi veiem moltes facetes noves teves: un munt d’instruments diferents, samplers, etc. “Plata” també ha sigut un experiment artístic i un aprenentatge per tu?
Sí, totalment. M’omple molt fer-ho així perquè m’ajuda a conèixer-me, tant quan escric com quan gravo. M’ajuda perquè intento ser espontani, deixar-me anar. Llavors si no hi ha més mans condicionant-ho puc ser més sincer amb mi mateix. I ho gaudeixo molt perquè et sents molt orgullós quan has fet una cosa tu sol i el resultat és bo. A més, quan coneixes més gent que ho fa en solitari, veus que és com una filosofia més relaxada, que pensa més en l’essència de la música, en tocar per estar i passar-s’ho bé. I musicalment també he après molt.
Has trobat xarxa de gent que també faci una mica el mateix?
He trobat algú, sí. En Pau Vallvé, per exemple. Em va sorprendre perquè és un noi molt bo, que ha fet coses molt ben fetes, amb repercussió, i d’estils molt diferents i fa molts anys que fa això i ha anat creixent, de mica en mica, molt dignament. Ell mateix també em va donar suport quan va veure que començava amb això. Em va dir unes paraules molt maques: “benvingut, ja veuràs que això és el millor, ànims, fot-li!”. Més personalment no conec a ningú. Hi ha altres artistes que admiro, però estan lluny d’aquí.
En un parell de cançons (‘Fines les mans’ i ‘Dies bons’) hi sona la Coral de la Torre. Com d’important ha sigut el poble i l’entorn que t’envolta per fer el disc, més enllà de casa que ja m’has dit que ha sigut cabdal? Em venen al cap cançons amb Nyandú com ‘Vostra’ o ‘Indret privilegiat’, molt dels inicis, que parlen molt dels veïns, del Lluçanès, etc.
Tot. Al final és el que soc. He nascut aquí, he crescut aquí, i soc d’aquí. Aquí estic bé, és el meu entorn. M’agrada que diguis això perquè noto que hi ha una espècie de moda de veure la ruralitat com molt folklòrica. Com que el poble sigui una mena de cultura amish. no ho sé. La gent aquí es droga, se la pela, mira Netflix, compra per Amazon… Clar que tenen horts, però fan coses que es fan a tot el món i totalment desvinculades de la terra on viuen. I sembla que la gent es pensi que al poble es ve a trobar la pau. Això amb Nyandú ja em preocupava, perquè no m’hagués agradat que la gent m’ubiqués – i a mi tampoc vull que m’hi ubiquin – a aquest concepte de: vaig a fer ruralitat, vaig a parlar de camps, dels esbarzers, dels porcs, i pensar que això ja és rural. I això t’ho pot explicar un tiu des de Barcelona. Et pot parlar d’una granja de porcs i no haver-la vist mai. Per mi la ruralitat és el que transmets, més que el que dius, la visió que tens. Encara que estigui parlant d’una sèrie ubicada a Londres, per mi, seria sent una cosa ubicada a la Torre perquè soc d’aquí. Qualsevol persona d’un poble pot parlar-te d’un gratacel i serà rural, perquè tindrà una visió rural.
Com va ser l’experiència de gravar la coral?
Molt guai, una passada. Ha sigut de lo ben parit. La meva mare i els meus tiets estan a la coral. Feia molts anys que volia gravar-los. Llavors bé, els hi vaig dir i vam trobar un dia, molt ràpid. Vaig anar a l’assaig, els hi vaig posar un micròfon, els hi vaig ensenyar les melodies, les vam cantar unes quantes vegades i quan van tenir el to, ho vam gravar i ja està. Em van dir que els hi ensenyés quan ho tingués, i pobra gent, ha passat més d’un any i tot just ho han pogut sentir ara (riu). Però és que jo que sé com els hi podia enviar, no tenia cap CD ni res, i un WeTransfer o pel mòbil…
A més, fa un parell d’anys o menys vas ser pare. Quina influència hi ha tingut la paternitat? ‘Fines les mans’ sona molt a dedicatòria.
Mola perquè està gravat a casa on hi havia el meu fill, la meva parella, la gata… Es respira perquè ell estava allà, hi ha algun tall de guitarra que al final se sent alguna cosa, o si no se sent, ell era allà perquè estava a l’habitació del costat. Hi ha un moment que sí que s’escolta, al final de ‘Fines les mans’ que estem cantant amb la Clàudia, la meva parella, i el Martí estava allà mamant, i se sent com ho fa i com gemega. Algunes lletres les he fet tenint-lo molt present, com ‘Fines les mans’, precisament. O la de “Retrovisor”, que em va sortir quan tornàvem de l’hospital amb ell acabat de néixer, i jo vaig mira pel retrovisor i “pam!” em va venir la frase. Ha impregnat moltes cançons i això és maco. I vitalment també m’ha canviat. Sobretot a saber posar el foco a les coses justes, a viure senzill i a tenir molt clar que el que faig és per estar bé jo i transmetre-ho a ell i que estigui bé. I la relació amb la música també s’ha tornat totalment de benefici mutu, de buscar la tranquil·litat, com qui se’n va a caminar una estona.
I la resta dels de casa?
Em va ajudar a saber que estaven allà, que hi confiaven i que entenien per on estava passant. De cop s’acaba Nyandú, jo vaig deixar la feina que tenia de mestre, i necessitava que em fessin costat. Ara amb el disc publicat veig que estan contents i hi gaudeixen, i això és important. S’ha d’intentar no dependre molt d’això, però hi estàs lligat i al final, necessites que els de casa teva t’entenguin i et donin suport.
On et podrem veure?
El 19 de maig a l’Espai ETC de Vic, que és la presentació del disc amb banda. La majoria dels concerts els faré sol, però. Llavors hi ha alguna cosa més llunyana, cap al setembre o així. De moment poca cosa, jo confio que ja anirà sortint.
Fa un any, amb Nyandú encara vau treure una cançó juntament amb la Joana Serrat titulada “Call me on my phone”. Hem d’esperar-ne més activitat o haurem d’esperar una dècada com Antònia Font?
No ho sé, la veritat (riu). D’entrada és una cosa que prefereixo respondre-ho els tres alhora, perquè som un grup i no m’agrada quan els cantants van parlant a sus anchas. Tot i això, hi ha previsió de res ara mateix. Quan tenim ganes de fer un tema ens ho diem, ens trobem i el fem. Vull dir que tant podria ser demà, com d’aquí a deu anys.
Els concerts a les Escales de la Catedral, de Girona, tenen algun component especial que els fa diferents dels que pots viure a qualsevol auditori, sala de concerts, teatre o festival. Són únics, el que passi allà, potser no es repeteix en cap altre lloc.
El trio (pràcticament gironí, amb excepció d’en Dani) van presentar el seu nou disc “Allà on volia” al Festival Strenes, en el seu retorn en aquella ubicació després d’alguns anys sense actuar-hi.
Es notava en l’ambient que es veuria una d’aquelles nits (o tardes, ja que el primer passi era a les 19.30) que no oblidaríem.
Tal com ens van avançar a l’entrevista que els hi vam fer, la gira actual s’inicia amb la cançó que dóna nom al disc, una bona mostra de com confien en la cançó que tanca el treball.
Un inici vibrant, també gràcies als sempre necessaris Pol Cruells i Ramon Aragall, que ofereixen sempre tot el seu talent en cadascuna de les cançons del grup. Després de ‘Allà on volia’ el grup es dirigia a tots els assistents esperant que al final del concert tothom hagi estat ‘allà on volia’.
‘Ja no ens passa’ i ’30 dies sense cap accident’ (amb accident d’un micròfon que va caure) van ser les següents a sonar i es feia difícil continuar assegut al coixí o cadira que hi havia a l’espai. De fet més d’un/a tenia ganes d’aixecar-se, però encara no ho feien prou persones i tornava al seu seient. Jo com que estava a una zona de premsa i convidats vaig optar per gaudir-ho al màxim i des del primer tema que la cadira va desaparèixer per mi. Un concert d’Els Amics s’ha de viure dret i saltant i gaudint com si no hi hagués un demà.
Després d’aquest inici tan espectacular va ser el torn de ‘De córrer per tot Nova York’, una peça més pausada, però que en directe sona amb tota l’elegància que el grup la sap vestir.
‘No ho entens’ és una d’aquelles propostes que esperes a cada concert, ja que saps que et quedaràs afònic de tant que la cantaràs. Posteriorment va arribar ‘Cada cel’, una de les noves composicions, que en la versió del disc col·labora Andrea Motis. Se la va trobar a faltar, però s’ha de dir que el grup va fer una introducció marca de la casa que ens va fer quedar ben enganxats a tot el que podria passar.
‘Les coses’ és un altre dels moments àlgids del concert, un altre per deixar-se portar, desconnectar de tot i simplement gaudir del què estàs vivint en aquell instant.
Una de les sorpreses (i alegries) del concert va ser quan va sonar ‘Juliol 1994’ una de les meves cançons preferides del disc “El senyal que esperaves” i que per res del món hauria pensat que la rescatarien també en aquesta nova gira. Pel que sembla no sóc l’únic que li encanta. El mateix passa amb ‘Kokoschka’ una que sí que des del primer dia que la vaig descobrir ja vaig deduir que seria una d’aquelles que no faltaria durant els concerts.
Un dels grans moments del show va tornar a arribar amb ‘Louisiana o els camps de cotó’ la balada per excel·lència del grup, el moment de llumenetes amb el mòbil, però que en aquesta ocasió i com que encara hi havia llum s’havia de fer alguna cosa diferent. I quina va ser? Doncs interpretar la cançó entremig del públic, en Joan Enric i en Ferran van baixar de l’escenari i van integrar a tothom en aquest himne del grup.
Un cop recuperat el seu lloc a l’escenari va arribar un dels moments més descafeïnats del concert, però és que després de ‘Louisiana’ era difícil mantenir el nivell. ‘Un bon exemple’ va sonar en el torn de tarda (a la nit en aquell instant va sonar ‘Estimeu-me’) i va deixar bastant fred a la gent que potser encara no se la sabia del tot.
La recta final va ser explosiva amb ‘4-3-3’, un dels primers èxits del grup, que va fer aixecar (ara sí) a tothom del seu coixí i ballar-la sense parar. La va seguir el senzill ‘Citant Mercè Rodoreda’ una altra d’aquelles cançons que ja sonen a clàssic del grup. ‘El seu gran hit’ va ser perfecte per continuar la festa infinita que s’estava vivint a Girona. La rematada final la va posar ‘La nit sembla que serà nostra’, una altra d’aquelles creacions d’Els Amics que sona ja a clàssic, d’aquelles que d’aquí a 10 anys continuaran sonant i triomfant en els concerts. Va ser la darrera abans d’uns bisos per caure de cul.
La gent estava molt connectada després d’aquell final i tot i no hi havia moltes ganes de tornar a acomodar-se als coixins. Però l’ocasió s’ho mereixia. Per aquelles cançons que quan acaben els concerts dius, ostres he trobat a faltar tal cançó o aquella altra. Van sonar en acústic temes com ‘Ciència-Ficció’, ‘Armengol’, ‘Miracles’ o ‘L’arquitecte’ així com ‘L’home que dobla en Bruce Willis’, aquesta darrera ja fora del set acústic.
No n’hi havia prou! I per això va arribar en ‘Jean-Luc’, que sempre és benvingut a la festa. La gent volia ballar, cantar-la i que allò que estaven vivint no s’acabés mai. Ens ho estàvem passant molt bé i no hi havia cap ganes de marxar. El grup va decidir acabar ben amunt i van decidir obrir de nou “El senyal que esperaves” per recuperar ‘Semblava que fossis tu’ la peça que va servir per cloure el concert i que ens va portar de nou a tot el grup allà al mig nostre, demostrant un dia més que nosaltres també som Els Amics de les Arts.
El cantautor i productor musical Andreu Songs publica aquesta setmana el seu nou disc Nit de primavera, un EP enregistrat al llarg del 2022. Aquest projecte inclou sis cançons inèdites de temàtiques i gèneres musicals diversos, amb influències d’estils com el house, la música urbana o la cançó d’autor.
Aquest EP és el resultat del seu pas pel projecte d’acompanyament artístic Bucs-Lab, impulsat pel Departament de Joventut de la Paeria per donar suport als artistes emergents de la ciutat de Lleida.
El músic lleidatà presentarà les cançons d’aquest nou projecte per primera vegada al concert que oferirà com a part del programa de la Festa Major de Maig. L’actuació tindrà lloc el dia 11 de maig a les 16h a l’escenari AM+, al Passeig Central dels Camps Elisis.
Stay Homas celebren la publicació del seu nou disc “Homas” situant el senzill ‘La nòria‘ al primer lloc de la llista, després de 4 setmanes amb ‘Coti x Coti’ al número 1.
La Primera Llista també viu un fet que no succeïa des del novembre de 2020 i és que des de llavors que sempre hem tingut una cançó de Miki Núñez dins de les 40 posicions, però amb la sortida de ‘Electricitat’ es posa fi a una ratxa ininterrompuda de 128 setmanes. Un fet que només han superat Major Lazer, The Weeknd i Dua Lipa que ostenta el rècord amb 153 setmanes.
Entren a la llista
Julieta – Cari
David Kushner – Daylight
Mushkaa & Roots – Sembla mentida
Surten de la llista
Miki Núñez i Alfred García – Electricitat (22 setmanes)
Imagine Dragons – Symphony (16 setmanes)
Els Amics de les Arts – Citant Mercè Rodoreda (13 setmanes)
Aspirants
Purple Disco Machine feat. Kungs – Substitution (5 setmanes)
Flashy Ice Cream – Quan em tornes a mirar (5 setmanes)
Black Eyed Peas feat. Daddy Yankee – Bailar conmigo (4 setmanes)
Milky Chance – Living in a haze (3 setmanes)
Sexenni – Bora Bora (3 setmanes)
Koers – Gent com tu (3 setmanes)
Stay Homas – The only one (2 setmanes)
La Fúmiga – Principis (2 setmanes)
Lewis Capaldi – Wish you the best (2 setmanes)
Joan Dausà – Judit (novetat)
Harry Styles – Satellite (novetat)
Aquesta setmana arribem a l'edició 500 de la Primera Llista i per celebrar-ho hem preparat algunes publicacions especials. Una d'elles, tal com vam fer...
