Cala Vento són màgics, i així ho van demostrar el passat divendres a una Sala Apolo a rebentar de persones. Sembla que l’Aleix i el Joan ho han aconseguit, després de 5 anys i 3 discos editats, el duo empordanès ha arribat a allà on sempre havien somniat i no s’ho podrien merèixer més.

I és que si una cosa té Cala Vento és que la seva legió de fans és fidel, molt fidel. No era el primer concert al que assistia del duo, però mai m’havia trobat amb un públic tan entregat com el que va emplenar la Sala Apolo. M’és difícil d’explicar, ja que Cala Vento són segurament el meu grup preferit i tinc una relació extremadament especial amb ells i la seva música, però el que es va viure aquell divendres durant una hora i mitja al Paral·lel va ser i serà per sempre més recordat. I crec que tant per nosaltres, com per l’Aleix i el Joan.

Abans d’ells, però, va actuar Kill Aniston. Un grup de rock alternatiu mexicà que em van deixar realment meravellat. Van tenir, afortunadament, un públic força proper que es va acostar a la primera fila ja des de la primera cançó. Segurament, però, va ser per què sonaven contundents i sòlids, una cosa que no és tan fàcil d’aconseguir avui en dia per una banda de rock.

La gran nit del duo estava a punt de començar i la gent no podia estar més preparada. Només de començar a sonar la versió a piano del tros final de ‘Muerte por ambición‘ ja es va animar l’ambient amb crits i xiulets. La primera, ‘Gente como tú‘, ja va posar el públic a dalt de tot, cantant totes les frases de la cançó. El ritme no va decréixer a partir de llavors, passant per mega-hits com “Historias de bufanda”, “Nueve Toros” o la corejada “Antes de Él“. Entre moltes altres cançons, aquestes van ser totes punts d’inflexió pel que fa a entrega del públic. Hi havia punts en què l’Aleix es plantejava, fins i tot, deixar de cantar perquè quasi ni se’l podia sentir amb la força de la veu dels que érem allà.

Vull destacar, però, altres “highlights” que considero vitals per aquest concert. Primerament, cal remarcar com de bé va quedar quan va sortir la secció de vents metall a l’escenari per acompanyar  ‘Fin de ciclo‘ i ‘Un buen año‘. Realment van fer créixer les cançons exponencialment (bé, com en el disc) i és un detall que crec que els seguidors de veritat vam agrair moltíssim.

Destacar també ‘La importancia de jugar al baloncesto‘, la preciosa cançó en acústic escrita pel Joan que va marcar el moment més íntim i introspectiu del concert. Altres temes que també van fer embogir al públic van ser el clàssic ‘Estoy enamorado de ti‘ o l’enèrgica ‘Todo‘, amb la col·laboració del Cándido, cantant de Viva Belgrado.

Per tancar la nit, van conduir una “traca final” que va acabar de posar caps per avall definitivament Sala Apolo per sempre més. ‘Isla Desierta‘, ‘Abril’ i ‘Isabella Cantó’ van ser allò que es diu “locurote“. Repeteixo, mira que he estat a concerts de Cala Vento (aquest era el meu sisè) però mai havia viscut aquestes tres cançons amb l’energia que va transmetre Sala Apolo. Es-pec-ta-cu-lar.

Aquest concert ha marcat un abans i un després en la carrera de Cala Vento. Aquest concert va suposar la confirmació que “ho han aconseguit”. Dubto que l’Aleix i el Joan tornessin a casa aquella nit sent les mateixes persones, ara estan una mica més a prop de la glòria dels grans músics del nostre país.

Visca, visca, visca l’Aleix i el Joan. Llarga vida a Cala Vento.