Resum del grup
Al·lèrgiques al Pol·len és una girlband nascuda al barri de Gràcia el 2019, que gràcies a la seva música indie-pop i els seus tres discs, s’han fet un lloc en les tendències de la música en català, en especial, aquest últim any, amb el seu nou disc Cants, crits i baralles. Aquest reportatge fotogràfic segueix a les Pol·len en dos concerts de la seva gira d’estiu mentre presenten aquest nou disc, fet íntegrament en català.
La vida de les seves integrants
Berta Batiste
La bateria és un dels instruments de la base més importants d’un grup. Aquest conjunt d’instruments donen cos i ritme a les cançons i han de ser tocats per una experta. La Berta és mestre de primària, saxofonista des dels sis anys i toca la bateria des dels quinze. A més d’Al·lèrgiques, toca el saxo alt a una Big Band d’una escola de música.
Maria Riba
La Maria és una artista polifacètica. A més de ser pianista des dels cinc anys és directora, dramaturga i fundadora de La Santa Companyia. És monitora de menjador i professora de música d’infants, mentre estudia filologia catalana. Com em va dir ella: «Compondre és el que més em mola, però jo tinc molt clar que em vull dedicar a escriure».
Marina Rico
Una cançó sense veu sempre sona buida, com si li faltes alguna cosa. És per això, que la Marina és una peça fonamental d’Al·lèrgiques al Pol·len. Monitora de l’esplai GMM i monitora de menjador, la cantant principal de les Pol·len ha estudiat educació primària i actualment estudia piano, llenguatge musical i cant, tot i que el primer cop que va començar a cantar va ser amb l’inici del grup.
Ona Salabert
El baix és l’altre instrument que conforma la base d’un grup de música. Històricament, ha rebut poc reconeixement per part de les audiències, però Al·lèrgiques al Pol·len no sonaria igual si no hi fos. Graduada en infermeria i fent un màster en pediatria, l’Ona ha tocat tota la seva vida el contrabaix fins que amb la creació d’Al·lèrgiques va agafar un baix per primer cop. També és monitora del GMM amb la Marina.
Joana Subirats
La Joana és una de les dues guitarres d’Al·lèrgiques, capaç de tocar una guitarra acústica o una guitarra elèctrica mentre canta melodies de les cançons. A més de donar cos a les cançons gràcies als acords de la guitarra, també és l’altre cantant del grup. És una aficionada del teatre, i per això és actriu a La Santa Companyia, però també li encanta la música, i per això està estudiant a l’ESMUC i fa un pòdcast de música.
Emma Dotres
L’altra guitarra del grup la toca l’Emma, que és guitarrista des dels deu anys. Tot i fer tants anys que toca la guitarra, té complexa de baixista i el seu instrument preferit és la marimba, com ens ha explicat ella. L’Emma és historiadora i està fent un màster de polítiques socials i acció comunitària. Treballa a una cooperativa de cultura comunitària i és educadora del patrimoni, fent tallers per la gent interessada.
Com va la gira d’aquest estiu
L’11 d’abril d’aquest any, va sortir al públic Cants, crits i Baralles, el tercer disc del grup, fet íntegrament en català. Dues setmanes més tard, el 27 d’abril, les Pol·len van començar la seva gira d’estiu amb un concert al Centre Artesanal Tradicionarius, una sala de música al mig de Gràcia. Allà van presentar el disc per primer cop davant del seu públic i també va ser el tret de sortida per un estiu ple de música i concerts.
Jo he tingut la sort de poder estar amb elles a dos concerts diferents: al Monifestat (una trobada de monitors i monitores d’Esplac) i al festival No Callarem. Tots dos concerts espectaculars. La combinació de balls, energia, passió i bona música crea uns espectacles que el públic gaudeix durant tota l’estona amb molt d’entusiasme.
Com a espectador, reps felicitat, diversió i un punt de proximitat que un grup de gran calibre mai serà capaç de donar-te, ja que al final, elles es continuen veient a si mateixes com sis noies de Gràcia, i no tenen la sensació d’estar tenint l’èxit que tenen. Són apassionades a l’escenari i el públic respon a aquesta passió cantant les lletres de les cançons a ple pulmó. I m’ha passat més d’un cop, que en acabar un concert, m’han vingut coneguts a dir-me que no coneixien el grup abans del concert i que ara són fans indiscutibles d’Al·lèrgiques al Pol·len. Transmeten un «bon rollisme» comparable amb grups molt grans, i això és una cosa que no es pot aprendre: o ho tens o no.
Intercalen les seves cançons amb petitets monòlegs on expliquen anècdotes, o fan bromes amb el públic, sempre per mantenir-los entretinguts i divertits. També tenen coreografies durant certes cançons, que s’han preparat amb molta antelació i atenció al detall.
Abans de ser una girldband, però, les Pol·lens són un grup d’amigues. Quasi una família. Entre elles hi ha anys d’amistat, que no venen de fer un grup de música, sinó d’abans. S’ho passen bé fent el que fan i, com que ho fan, transmeten aquesta sensació al públic, que s’ho passa igual de bé que elles.
Aquest estiu encara els queden moltíssims concerts, així que si teniu l’oportunitat, aneu a veure-les. Si ho feu, passareu una nit per recordar!
Un reportatge d’en Marti Bassedas.
