El Vida ha tancat la seva novena edició sent tot un èxit, i ha portat a Vilanova i la Geltrú artistes de gran nivell. Malgrat la pluja del primer dia, que va fer cancel·lar els concerts a partir de les 2 de la matinada, el festival s’ha viscut amb total normalitat i s’ha gaudit al màxim. Ahir vam acomiadar el festival amb actuacions exemplars com les íntimes de Valeria Castro o Ven’nus i les grans festes de Jorge Drexler o The Libertines.
Ven’nus i Valeria Castro: les actuacions més íntimes
La tarda va començar amb Ven’nus presentant el seu segon àlbum, “Bocaterrosa”. Tot i fer servir sintetitzadors i autotune, el missatge transparent i sincer de les seves cançons es transmetia perfectament a l’audiència. En general, una actuació tranquil·la sota els arbres de La Cabana, que refugiaven el reduït públic del sol de les cinc de la tarda. El moment final amb ‘Nena’, però, va aconseguir posar a ballar les primeres files d’assistents. Després del concert, vam parlar una estona amb ella sobre aquest últim treball.
També vam conversar amb l’Ernest Crusats, que després d’haver format part del grup La iaia, ha començat una carrera en solitari i ahir va presentar el seu àlbum “La font gelada” a l’escenari La Cova.
A l’escenari més íntim i especial del Vida, El Vaixell, s’hi va presentar una dolça Valeria Castro, vinguda des de les Illes Canàries. Amb una proposta també sincera i vulnerable, va omplir l’espai amb la seva música amb una forta herència folklòrica. En les seves cançons té molt presents la seva terra i la seva gent, com en ‘Cuídate’ o ‘Guerrera’, que dedica a la seva mare i la seva àvia. Al final de l’actuació va rebre una fortíssima ovació del públic, que la cantant va aconseguir mantenir en un preciós silenci durant els quaranta minuts que va durar la seva actuació.
Queralt Lahoz i La Plazuela: herència flamenca
Queralt Lahoz va començar la seva actuació amb el sol ardent encara present. Fos pel sol o no, ella brillava dalt de l’escenari amb la seva actitud empoderada, però divertida a la vegada. Convidant el públic a acompanyar-la amb les “palmas” va fer una gran exhibició de la seva capacitat per combinar el flamenc amb el trap, fent gaudir a tothom amb els ritmes ballables dels seus temes.
I ben entrada la nit, La Plazuela van revolucionar La Cabana amb el seu particular flamenc electrònic i funk. Tant l’espai de davant de l’escenari com els voltants estaven a petar de gent saltant i ballant amb els compassos accelerats de la seva música. Tant va ser el seu èxit que, quan semblava que el concert s’havia acabat, tothom va començar a corejar “otra, otra” perquè no en tenien prou d’aquella festa. I així va ser, perquè es va allargar 15 minuts ben bons. Veure i escoltar el grup granadí en directe no té res a veure amb fer-ho a través dels auriculars, sens dubte.
Jorge Drexler: els ritmes llatins s’apoderen del Vida
Des del primer moment que Jorge Drexler va aparèixer amb la seva guitarra, l’espai de l’escenari principal es va convertir en una pista de ball. L’artista uruguaià va interpretar alguns dels seus últims temes, de l’àlbum “Tinta y Tiempo”, però es va centrar a fer un repàs per les dècades de la seva discografia. Amb temes com ‘Todo se transforma’, que el públic va cantar de principi a final, ‘Transporte’, ‘Movimiento’ o ‘Bailar en la cueva’ va transmetre la seva passió per la música i el bon rotllo a tothom qui era allà. Sorprenentment, però, no va cantar ‘Telefonía’, cançó que té un Latin Grammy. Drexler va demostrar ser capaç d’entrellaçar les cançons com un engranatge, amb un relat fluid i gairebé literari.
Spiritualized i The Libertines: rock anglès dels 90 en estat pur
L’inici del concert de Spiritualized no va ser gaire multitudinari. Probablement, el fet que apostessin per interpretar temes amb moltes parts instrumentals, llargues i monòtones hi va ajudar. Al cap de mitja hora ben bona, va començar a sonar algun tema més animat i amb l’essència del rock clàssic, que va fer que més gent s’hi apropés. Però per als que no eren fans del grup, va ser un concert que es podia arribar a fer pesat en algun moment, perquè algunes cançons es feien repetitives. A favor seu, s’ha de dir que l’execució va ser impecable i digna d’un grup amb dècades de trajectòria.
En la banda oposada, The Libertines van revolucionar el Vida i van posar fi als concerts de l’escenari principal amb l’energia al màxim. Entre el públic s’hi van formar “olles” en repetides ocasions, com amb ‘Horror Show’ o ‘Can’t Stand Me Now’. El grup britànic va tenir algun moment desafortunat, com quan van saludar a Barcelona en comptes de Vilanova, o quan van cantar un “Viva España”. Aquest fet, que es va tornar a repetir al final del concert, els va fer rebre uns quants xiulets per part del públic. Això no va ser suficient, però, perquè els més fans deixessin de gaudir al màxim amb aquesta banda mítica dels 2000.
