A principis de gener de 2014 parlàvem per primer cop a Primera Fila (llavors érem pernodirres.cat) dels Kodaline, ho fèiem per recomanar el seu disc “In A Perfect World“, publicat uns mesos abans i que havia deixat empremta a moltes persones gràcies a ‘All I Want’, ‘High Hopes’, ‘One Day’ o ‘Brand new day’.

Allà va néixer la meva particular història d’amor amb els irlandesos. Em moria de ganes de veure’ls en directe a Barcelona i veia com el 2014 anaven al FIB però a Catalunya res de res. Passaven els anys i el grup irlandès anava a Madrid, a l’Arenal Sound, al Dcode, al BBK…però a casa nostra passaven de llarg.

Finalment el 4 de març de 2016 el grup havia d’actuar a la Sala Bikini! Evidentment em vaig comprar les entrades el mateix dia que van sortir i anaven passant els dies i tenia més ganes de veure’ls en directe. Va arribar el dia del concert, vaig veure els teloners, els All Tvvins, però quan passaven 10 minuts de l’inici del directe dels Kodaline, van aparèixer a l’escenari alguns membres del grup per dir que el concert es cancel·lava perquè Steve Garrigan, s’havia indisposat durant el dia i se l’havien emportat en ambulància a l’hospital. No m’ho podia creure!

El juny de 2017 tornen a anunciar un concert a Barcelona per aquell mateix any, però l’ajornen fins el 2018. Amb tanta mala sort que la data que anuncien jo ja tenia entrades per veure Vance Joy. Un altre cop sense poder-los veure, no m’ho podia creure.

Mentrestant el grup seguia publicant discs, estrenant cançons increïbles i les meves ganes de veure’ls en directe s’anaven fent més i més grans.

I fa uns mesos el Festival Cruïlla em donava la notícia que m’alegraria el dia, el mes i pràcticament l’any: Kodaline actuarien el novembre a Barcelona! Per fi els podria veure en directe. Dintre meu tenia por, pensava que s’ajornaria el concert, que potser no vendrien prou entrades, que algú es posaria malalt, que se’m punxaria la roda del cotxe anant al concert i no arribaria…

Però després de gaudir del gran directe de St Lundi, el teloner que obria els irlandesos, passats pocs minuts de les 9 de la nit, els membres de Kodaline pujaven a l’escenari. Estava immòbil, nerviós, com poques vegades he estat a un concert. Ho observava tot. Feia alguna foto per immortalitzar un dels moments que més esperava en els darrers 8 anys. Estava veient finalment al meu estimat grup!

Ah! I no us ho he dit, però Kodaline tenen en el seu repertori una de les meves obsessions musicals, una cançó que tinc en bucle, que puc escoltar cada dia i que mai em cansa. És la preciosa ‘The One‘, que evidentment no ha faltat durant el directe.

El grup irlandès ha tocat pràcticament fil per randa les cançons del seu disc en directe “Our Roots Run Deep”, començant per ‘Wherever You Are’; continuant per ‘Ready’; ‘Brand new day’; ‘Brother’, la preciosa versió del ‘Billie Jean’; i continuant amb la meva preferida ‘The One’. Havia escoltat ‘The One’? Sí. La cançó que cada dia em poso, l’havia pogut gaudir en directe, cantant a ple pulmó, oblidant-me d’absolutament tot de la meva vida. Era el grup i jo (bé i tota la gent que omplia Razz, però ni els veia). Quina emoció. Feia molt que no em sentia així.

Però és que el show no estava. El grup demostrava les seves taules en directe, com aquests 8 llargs anys s’han anat perfeccionant i creant unes cançons que en aquest format més acústic han sonat de nassos. ‘Moving On’, ‘The Answer’, ‘Love like this’…totes tenen alguna cosa que les fa especials. I què dir de ‘Sometimes’? Un noi del públic que s’ha passat el concert abraçat a la parella, obria el Shazam per esbrinar el títol de la cançó. El Shazam no li detectava i jo li deia a cau d’orella: es diu ‘Sometimes’. Quina gran cançó, entenc que volgués saber-ne el nom.

Mica en mica anaven passant els minuts, però ningú era conscient que ja feia una hora que durava el concert i després de cridar ‘Love will set you free’, Steve Garrigan deia que anaven a cantar la darrera cançó. La gent se’n feia creus. Per sort va dir que potser tornarien a tocar-ne alguna més. Abans que això passés tocava anar fins el primer disc i rescatar un dels clàssics del grup ‘High Hopes’. No en teníem prou. No havia esperat 8 anys per acabar aquí la nit.

Després d’uns instants de patiment el grup tornava a l’escenari per regalar-nos una preciosa versió del clàssic de Sam Cooke ‘Bring it on home’. Pell de gallina. No us menteixo.

‘In A Perfect World’, el tema que dóna nom al seu primer disc va sonar a continuació i em vaig imaginar que estava a un món perfecte, un món on Kodaline en formen part, un món ple de nits com la d’aquest dijous. Després arribaria ‘Everything Works Out in the End’ i el colofó final amb una versió de més de 8 minuts de ‘All I Want’, la cançó amb la qual va néixer la meva particular història d’amor amb Kodaline i que servia per dir-nos que tornarien. I és que aquesta és una història d’amor corresposta.

Com ens ha agradat veure @Kodaline en directe a Barcelona. Amb ells s’ha donat el tret de sortida al @cruillabcn Tardor. pic.twitter.com/NmMv1RV0xM

— PRIMERA FILA (@PrimeraFilaCat) November 10, 2022