Dijous passat Ginestà va publicar ‘VIDA MEVA’ (Halley Records, 2024). És el darrer àlbum de la banda de Sant Andreu del Palomar que surt dos anys després del seu antecessor ‘Suposo que l’amor és això’ (Kasba Music, 2022) i que els ha portat a actuar en multituds d’escenaris al llarg d’aquests mesos. Des de l’escenari del Canet Rock, fins a omplir a vessar i acomiadar l’any (o pràcticament donar-li la benvinguda a un de nou) la sala Razzmatazz, passant també per concerts de festes majors arreu del país o sales de concerts, com la més recent, la Nau B2 de Granollers.

‘VIDA MEVA’ no és només un treball continuista al seu predecessor sinó que també és un treball que mostra l’evolució del conjunt, principalment a nivell musical. Si bé les lletres son igual de tendres, emocionals en tots els sentits i les que et podries arribar a imaginar pensant amb Ginestà, l’àlbum demostra la innovació i sobretot la voluntat de perfeccionament de la banda d’una sonoritat molt més moderna i cuidada sense defugir del pop-rock habitual. Aires més electrònics i festius que es poden escoltar en gran part de les seves cançons, però també de propostes més despullades on la senzillesa les fa més grans i potents com “Júlia” o “El destí”.

Ginestà no és només la banda aquella que pots escoltar quan estàs enamorat o quan passes per un mal moment emocional, que també, sinó que és la banda que sap connectar amb tu per la naturalitat amb què et sap explicar tot el que és habitual i amb la que saps veure’t en les cançons. D’amor és evident que en parlen, però no només es tracta de cantar i parlar sobre aquell amor tendre i deliciós, i a vegades carregós, sinó també de l’altra cara de l’amor: la ruptura, quan ho deixes amb algú i l’amor a un mateix passa per davant de qualsevol altra cosa. Això ho deixen representat posant-li cara: les cançons dedicades a aquesta part de l’amor (més agredolça, i depèn de com, fosca) la trobem a la cara B. I és que de fet, fent referència tant a escala visual a la portada com amb aquesta divisió interna de les cançons, sembla que han volgut fer referència als discs de vinil antics dividint les cançons en dues cares. Una divisió que també podem trobar en l’amor que Ginestà ens explica, per una banda, l’amor enamorat, i per l’altre, l’amor més trencat. Demostrant que l’amor, com moltes altres coses, té dues cares.

LES COL·LABORACIONS UNA BARREJA D’HARMONIA I UNIÓ

Niña Polaca, Triquell, Maria Hein i Maio son les quatre col·laboracions que té el disc. Col·laboren en les propostes “Un piset amb tu”, “Sota el focus”, “Els ocells” i “Mama” respectivament. No hi ha gaire cosa a dir.

L’única que, personalment, em costa d’empassar una mica és la de Triquell a “Sota el focus”. La trobo una mica agafada en pinces si bé m’agrada veure un Triquell lluny del seu ecosistema habitual. Pel que fa a la resta, Maria Hein impecable, Niña Polaca atrevits, i Maio a “Mama” tendre amb els seus germans dedicant-la a la seva mare.

A més a la cançó ‘El destí’ també hi ha la mà del músic i cantautor Ferran Palau que es posa a la producció d’aquesta proposta, juntament amb el productor de la banda, Francesc Valvedre “Xicu”, qui també és un dels músics de la formació.

MENCIONS A BANDA: ‘EL DESTÍ’, ‘CANÇÓ PER A MI’ I ‘JÚLIA’

Menció a banda la proposta que signa a la veu exclusivament Pau Serrasolsas a “Júlia” dedicada precisament a la seva germana. Brutal la tendresa

‘El destí’ tanca la cara A del disc. És pràcticament un trencament, una punt i a part a l’etapa, un destí on depenent de decisions acabes arribant al port més o menys equivocat.

I “Cançó per mi” és el final del dolor: “És el primer dia que dormo amb algú que no ets tu, i el meu cap canta cançons que ja no són per ningú.” Quina brutalitat! Res més a dir. Enhorabona.

Acabar d’escoltar el disc, parar un moment. Respirar. Mirar l’agenda i dir: quin és el primer dia que tinc lliure per poder anar-los a veure?

Que aquest disc és brutal si el sents i escoltes les lletres al detall? Sí. Que aquest disc serà brutal en directe? Tocarà comprovar-ho, però no en tinc cap dubte.