La nostra redacció està dividida sobre el quart i últim disc de Txarango i per aquest motiu us oferim dues crítiques, la primera A favor, escrita per el nostre coordinador de redacció Nil Ortiz i en l’apartat oposat trobem a l’Uri Darnés.

A FAVOR

El 16 de desembre Txarango anunciava la publicació de l’últim disc que marcaria «El final
del viatge». Així, ras i curt, natural, sense anestèsia; ni crear expectativa, ni fer bullir l’olla, ni cap de les noves tendències de la música actual. Amb aquesta acció, amb el nou disc i en cada decisió han marcat una manera de fer, uns principis, una ètica. I així comença el final d’un grup que ha despertat grans passions i algunes aversions. Com tot, el disc potser també despertarà sentiments contraposats.

Des del primer minut ja es nota que això no és el de sempre. ‘De tot arreu’ és una
introducció profunda que situa a l’oient on el volen, amb una actitud activa per entrar en
un viatge de gairebé una hora. Aquest quart i últim àlbum no és «allò de sempre», és un
disc molt més reposat pausat, per explicar històries sense grans artificis. Quan parlem
d’un «disc d’estudi» aquest últim seria el que s’ajusta més als nostres marcs mentals.
És lliure, és un disc molt lliure. És un cant a la multiculturalitat, ple de referències i
autoreferències. Del seu llarg viatge n’han fet un so i això es nota en la gran quantitat de gèneres, des de l’havanera, al son cubà, passant per la rumba, reggae, ska, vallenato, salsa, cúmbia… Estils molt permeables i lliures, difícils de limitar. Mestissatge, ni més ni menys.

10 anys de vida compartida els han dut a tenir un mateix discurs en tot el disc per fer
desaparèixer qualsevol mà compositora. Això vol dir que es manté el segell Txarango,
aquells clixés tan reconeixibles, els ponts que et transporten a la tornada i vents
desbocats. Per primera vegada han creat una secció de set vents que té una força
insòlita però a més s’atreveixen a posar-hi flanger per trencar els seus esquemes. No és
Marcel Lázara i a molts no els acabarà de convèncer però en aquest disc Sisco Romero
ha aportat una cullerada fonamental per eixamplar el registre, celebrem més presència i
diversitat. En aquesta línia d’àlbum més pausat en línies generals han deixat de banda
guitarres elèctriques i percussions agressives per aproximar-se a motius més senzills i la
guitarra clàssica i acústica.

És, en definitiva, l’elegia de Txarango, el llegat. Han sigut –són i seran– escola d’una
renovada música festiva i ara que ja ho han donat tot diuen adéu. Aquest àlbum és un
repàs vital dels deu anys intensos de vida del grup. D’aromes de tots els racons del món
n’és ple aquest disc, des del mediterrani com a encreuament de molts destins fins als
indrets més exòtics. És Sud-amèrica, n’hi ha i amb ganes de viatges sons i ritmes nous.
‘A la deriva’ hi trobem Bhangra, patró rítmic del nord de l’Índia, que inicia i fa caminar a la
cançó. L’empremta del viatge també es troba en major presència de l’acordió fruit de
tants concerts ambulants.

Tot va començar tocant pels carrers del Barri Vell de Barcelona, amb una guitarra i poc
més, d’aquí sorgeix aquest homenatge a ‘Barcelona’, a les dues cares, fent un relat
honest d’allò que se’n fa bandera i de les més grans de les misèries. Però també de la
tradició musical de casa nostra, de referents com El Gato Pérez, de rumba i de tumbaos
amb gust de mar.

Ho va fer el Club Super 3, ho va fer Manel i ara ells han fet la cançó que serà la banda
sonora de molts aniversaris. És un motiu de gran satisfacció, per fi podrem deixar
d’escoltar Ozuna i la seva versió infame de ‘Feliz cumpleaños’ a les històries d’Instagram
durant un bon temps. Però si alguna cosa celebra ‘Avui que fas anys’ és el seu propi
aniversari, la celebració del creixement del grup i, amb aquest, el creixement personal de
tots.

«De vent i ales» té fragments que són himnes entonats per milers de veus alhora. Però tan ràpidament com ens imaginem aquesta escena en un concert multitudinari i cantant a ple pulmó, se’ns plantegen més dubtes sobre com serà aquesta gira de comiat. Amb un peu a la realitat i un altre a la ciutat llunyana fa vertigen pensar en un final que no sigui milers d’ànimes en comunió.

Els membres de Txarango es saben privilegiats, no se n’amaguen. Aquest treball és un
cant a aquesta felicitat, a tots els camins que els ha portat aquest projecte i totes les
expressions d’aquest viatge que han fet plegats. De tristesa, d’aprendre a desprendre, de què l’única cosa segura és el canvi, d’això parlen les cançons però amb un to festiu
perquè malgrat tot cal celebrar la vida. Un dels motius d’aquest comiat és deixar
d’ocupar el cim i donar espai a nous grups, i això –agradi o no– és d’una solidaritat
immensa. El dol serà llarg però el grup ja ha transcendit i això és irreversible. L’últim disc ha emprès el vol per transportar melodies d’alegria i revolta, música per canviar el món.

Nil Ortiz

EN CONTRA

Anem a veure, que tampoc vull que em caigui tres denúncies per això. Primer de tot, anem a establir unes bases: no aniré cançó per cançó, ni de bon tros. Més que res, perquè tot aquest disc és una espècie de cançó avorrida que dura 56 minuts i l’han anat trossejant i batejant amb noms diferents, però tots iguals de «sossos«. Pam, la primera.

També vull deixar clar que no criticaré l’estil del disc, és a dir, deixar clar que això és un disc de Txarango, amb tot allò dolent que comporta. Però el que si és veritat és que és un disc al 100% del seu estil, malauradament.

Si bé és veritat que hi ha alguna espècie de variació a ‘Barcelona’, cap a la rumba catalana més tradicional. Però alerta, que són canvis substancials, vull dir, segueixen fent la mateixa música «bon rollista» de trompetes. Buf, és que no puc.

Vinga va, anem-hi. Els 56 minuts que dura «De vent i ales» crec que m’han provocat unes quatre hemorràgies internes per culpa del mega-exagerat positivisme de les lletres de Txarango. És que de veritat que no ho entenc encara. Estem a 2020, l’any en què s’està acabant el món i els de Txarango ja comencen a tenir la seva edat. No és hora ja de deixar enrere les lletres per nens i nenes de 5è de primària? Dic jo.

És que de veritat que les lletres de Txarango són del pitjor que li ha passat a la música catalana en els últims anys. Escoltar les seves cançons és com viure en una festa de graduació de nens de P5 d’una escola concertada constant. El missatge de Txarango suposo que en el fons no és dolent, però la meva pregunta és: no esteu ja cansats de les lletres del «tot anirà bé»?

És que són com una barreja entre un Paulo Coelho de la Catalunya Central i les tietes que per WhatsApp et passen fotos de gatets dormint que posen «Bona nit! Tots som herois, ens en sortirem!».

I aquest disc no és, ni de bon tros, l’excepció de tot això. Són aquestes lletres vomitives en estat pur. Però espera’t, perquè ara s’hi suma un altre problema. Aquest és el 4t disc clònic del grup i, clar està, és molt difícil fer quatre discs iguals amb idees fresques. Així doncs, es nota d’una hora lluny que no tenien cap mena d’idea nova per aquest disc. Així que, a part de ser un disc de Txarango, que ja és una putada en si, a sobre és avorrit. Vaia combo, eh.

I mira que en el fons, quan penso en cançons com ‘Caravana’ o ‘Músic de carrer’ puc veure-hi la gràcia, què li veu la gent. En el fons entenc perquè han tingut èxits aquestes cançons, però és que en aquest disc, literalment, no se’n pot salvar ni una. No hi ha cap cançó que crec que sigui mínimament candidata a tenir un èxit comprensible.

Bé, crec que ja m’he quedat prou descansat. Ah! Espereu! Entre tot això, però hi ha una molt bona notícia! Aquest és l’últim disc de Txarango! Esperem.

Uri Darnés