El gener del 2022 Oques Grasses va tancar la seva gira amb un apoteòsic concert al Palau Sant Jordi de Barcelona. I ho van deixar clar: «aquest concert no és el final de res, és el principi d’una nova etapa», missatge que afirmava Josep Montero a la meitat del concert i que va anar seguit d’una cridòria i d’un dubte resolt. Any 2024. Des de llavors silenci absolut. Pausa. Repòs.
L’etapa comença i els Oques tornen a la càrrega.
Podríem dir que «Fruit del deliri» (Halley Records, 2024) és un disc atrevit i que segueix la tendència que ja van explorar al disc del 2021 de perdre’s en noves sonoritats i deixar de banda el so més clàssic del seu pop a la cassola i de les trompetes característiques de la música que ha predominat l’escena d’aquest país els últims anys. De fet, no n’hi trobem gaires de seccions de vent al disc. Hi trobem més aviat sons electrònics combinats amb modulacions de la veu i aires moderns que es combinen a la perfecció amb les percussions, i que sumades fan un so en molts casos enèrgics i festius, i en altres, sons més purs i despullats en tots els sentits. Des de la potència eclèctica (a ‘Cap amunt’) fins a la senzillesa més impol·luta (a, per exemple, ‘Sort de tu’). Passant per ‘Bambi’ i el ‘Ping pong’. Tota una barreja d’estils que equilibrades formen la bellesa sonora absoluta de les 12 peces que formen el disc.
Si ens parem a comparar (cosa que és sempre un error en un país tan petit com el nostre) el nou disc d’Oques no s’assembla a pràcticament res del que hi ha ara mateix al mercat. Tot i que des del seu darrer disc i de l’incomparable concert al Palau han passat moltes coses en l’àmbit musical: la irrupció de les sonoritats urbanes i els ritmes llatins; els Oques s’han atrevit a no pujar al tren d’aquesta tendència i han aconseguit fer el que fan, crear un estil tan propi que sembla que no sigui seu, i que a la vegada manté l’essència més pura d’Oques Grasses.
JOSEP MONTERO CORRENT PELS CAMPS I PENSANT EN JUBILAR-SE
Si el més atrevit ha estat la nova sonoritat que han explorat, els missatges que utilitzen a les cançons tampoc es queden curts. Les lletres del nou disc són més íntimes i deixen entreveure un Josep Montero que fins ara no havíem conegut del tot: parlant-nos d’experiències personals, de records d’infantesa, de l’amor, dels sentiments i de la seva vida. No tot és parlar de festa, de música i coses maques, que també, sinó que és en molts casos parlar d’ell i de les seves mogudes personals i del que fan sentir-lo una mica més persona. Un retrat més intimista que no coneixíem fins ara i que ens permet veure qui s’amaga rere el guitarele dels concerts. L’estètica sonora no seria res si la lletra que l’acompanya no fos tan acurada i privilegiada.
‘Córrer pels camps’, però també ‘Ping pong’, ‘Sort de tu’ o ‘Jubilar-me’ parlen de tot això i deixen veure un Josep Montero íntim. Obert de cor. La seva lletra és poesia, detall, delicadesa i emoció. És sensible, pura i real. Josep Montero sap perfectament el que fa.
JULIETA, AL·LÈRGIQUES I CALÇOTS
Les col·laboracions són un altre tema. Desprenen una harmonia i una connexió natural poc comparable a altres propostes que ens puguem imaginar. La primera que trobem és ‘Gossejo’, una cançó que és una completa festa i on s’acompanyen de les Al·lèrgiques al Pol·len. Ritmes potents i enèrgics dominen la cançó on fan referència al Boig per tu dels també Osonencs, Sau, o al ‘Yo perreo sola’ de Bad Bunny.
La proposta amb Julieta a ‘Com el dia i la nit’ és d’una altra categoria. És deliciosa i excel·lent. Segurament una de les millors cançons que puguem trobar en qualsevol disc. És naturalitat, com si aquest parell fessin cançons junts tota la vida. La lletra, el missatge, les veus, la música. Ho té tot. Una base instrumental que comença i que acaba igual i que a poc a poc es va complicant arribant a la duresa. Com l’amor. Un tic-tac en el temps.
I els Figa Flawas posen la festa grossa. Aire fresc d’estiu, un diluvi que cau i que explota quan cal. Just quan li ‘Toca’.
DELIRI COL·LECTIU
Si ja amb l'»A tope amb la vida» (Halley Records, 2021) hi havia la incògnita de superació del que va ser el «Fans del Sol» (Halley Records, 2019), amb el nou disc dels Oques, no n’hi ha hagut per menys. Si amb un van aprovar de sobres les expectatives del seu antecessor, amb aquest no s’han quedat curts. Oques ha madurat, s’han fet encara més purs, amb una evolució pràcticament natural amb el temps i fàcil d’identificar respecte als seus antecessors. Noves sonoritats que fins ara no havíem conegut i un creixement artístic, musical, i personal que fan d’aquest nou disc d’Oques una nova etapa de la banda més gran, més madura, més personal, íntima, i sobretot una nova porta a conèixer Oques.
Doneu-li les oportunitats que calgui, Oques s’ha fet esperar pels millors dels motius. Gràcies, Oques, ben tornats. Us trobàvem a faltar.
