MOUNTAIN VIEW, CA - MAY 23: Tina Turner performs at Shoreline Amphitheatre on May 23, 1997 in Mountain View California. (Photo by Tim Mosenfelder/Getty Images)
La cantant nord-americana Tina Turner ha mort avui a l’edat de 83 anys després d’una llarga malaltia a la seva casa de Küsnacht a Suïssa, on residia com a ciutadana des del 2013. Així ho ha fet saber el seu portaveu que ho ha fet saber als mitjans. Referida per molts com la Reina del Rock’n’Roll, Tina Turner va ser una de les veus més característiques del rock i del soul a escala mundial des de finals dels anys 50. Explosiva, talentosa, i única d’entre molts altres adjectius, Turner va ser capaç de posar-se a la butxaca a milers de fans incondicionals enamorant-los amb la seva veu i talent.
Les primeres passes a la indústria van ser acompanyades del que va ser el seu primer marit, Ike Turner, amb qui van aconseguir una multitud d’èxits plegats. Però, més enllà de la música, Tina Turner va haver de suportar innombrables tortures i maltractaments per part del seu marit i company musical. Uns abusos que es van acabar als anys 70, quan el matrimoni es va separar.
El divorci, lluny d’apartar-la dels escenaris, encara la va fer més forta i va ser en aquesta etapa on va aconseguir projectar-se internacionalment com a cantant solista i també on va aconseguir aclaparar tothom amb els seus èxits més destacats, entre aquests trobem ‘I don’t wanna lose you‘, ‘The Best’ o el ja mític ‘What’s Love Got to Do with It’.
Ara, Tina Turner deixa un llegat immens de música, i amb un palmarès on entre d’altres hi ha nombrosos premis Grammy.
El d’avui és un adeu trist per al panorama musical internacional i per a la història, però també i més especialment en l’àmbit del rock. L’adeu a una reina, la reina del Rock’n’roll.
La música, com les altres arts, és un reflex de les diverses característiques que conformen la cultura en la qual es desenvolupa, i el seu recorregut estètic només es pot argumentar si es considera la societat com a una part fonamental de la seva existència. Avui dia, l’escena musical catalana està protagonitzada per la música que més s’adapta a les necessitats d’una societat acostumada a un consum ràpid, impulsat principalment per les dinàmiques establertes per les xarxes socials, contrària a l’experiència ritual en què consistia escoltar música no farà més de vint anys, en què l’acció, de voluntat pròpia, era més conscient i suposava una experiència.
Aquesta música, conformada per estils creats a partir de l’ús de les noves eines tecnològiques destinades a la creació musical, conviu amb altres músiques de caràcter més tradicional, considerant el procés de creació, la tímbrica o l’arrel estilística. Alguns d’aquests, com el folklore, la cançó d’autor o el jazz, requereixen una escolta premeditada i lúcida si es vol aconseguir captar l’expressivitat melòdica que condueix la seva estructura harmònica.
Des de Primera Fila, hem decidit fer una breu introducció de les principals veus femenines del territori català que representen aquests estils musicals, i començarem pel folk.
La cantautora de Vilassar de Mar, Judit Neddermann, és una de les màximes exponents actuals d’aquesta música en llengua catalana. Influenciada per estils com el jazz i el soul, presenta una sonoritat pròpia desenvolupada al llarg de cinc àlbums en els quals combina cançons en català i castellà. Amb ‘LAR’, el seu últim disc, consolida un estil elegant, sincer i natural, lliure d’efectes sonors, en què llueix la significativa musicalitat d’Arnau i Pau Figueres, coproductors de l’àlbum.
La mataronina Gessamí Boada és una de les veus amb més potencial del panorama musical català actual. Amb un estil similar al de Judit Neddermann, però més a prop del pop minimalista i la cançó d’autor; Boada ofereix al seu últim àlbum, ‘L’Art d’Estimar’, un repertori sincer i elegant on explora la complexitat de l’amor a través de nou cançons que combinen el català, el francès -amb “Ma Voix”- i l’anglès -amb”Love is You”-. Coproduït per Kquimi Saigi i Arnau Figueres, aquest àlbum es caracteritza per la capacitat expressiva de la veu de Gessamí Boada que, gràcies a la complexa simplicitat dels seus acompanyaments, floreix i ressalta per sobre de qualsevol altre so.
Sense anar gaire més lluny i emmarcant en un estil amb molts i moltes representants, entrem al territori de la cançó d’autor, un estil que ha evolucionat fins al punt on és difícil distingir-lo de les influències estilístiques que presenten les seves obres, però que continua sent identificable per la importància del seu missatge.
Avui dia, Gemma Humet és una de les principals representats d’aquest estil musical. Tot i mostrar una intenció musical clara, destaca per no romandre a la tradicional simplicitat que, durant tants anys, ha format part de la identitat d’aquest estil. Amb Gemma Humet hi podem trobar poesia musicada, teclats amb influències clàssiques, bases rítmiques de hip-hop, sons modulats amb sintetitzador i melismes microtonals característics del flamenc, entre d’altres aspectes que només podran ser experimentats en directe. El seu últim àlbum anomenat ‘Rere Tot Aquest Fum’, produït per Jordi Casadesús, segueix el recorregut estètic presentat als tres primers reculls, però aquest cop amb la fusió de la música electrònica i l’ús d’instruments analògics.
La cantant i poetessa de Granollers, Ivette Nadal, és una altra de les joves representants de la cançó d’autor en català. A través de melodies suaus i acompanyaments més modestos, reflex d’una etapa emocionalment més calmada, Ivette Nadal ressalta la importància de les seves lletres a ‘Les hores blaves’, el seu últim àlbum, un recull de deu cançons en català i castellà que va acompanyat del seu poemari “Camí del Text”.
Catalunya va ser la porta d’entrada del jazz a l’Estat Espanyol gràcies a l’Exposició Universal de 1929 i a la inclusió de la capital catalana a les gires d’algunes big bands americanes, que tot i ser utilitzada com a música de ball per excel·lència des de principis de s. XX, no va ser fins aquests anys trenta que el poble català va descobrir l’autèntic jazz orquestral americà, que ràpidament va començar a omplir les sales de festes, els teatres i els cafès concert de la ciutat. Tete Montoliu, Perico Sambeat, Albert Bover, Carme Canela, Libert Fortuny, Marco Mezquida o Celeste Alías són alguns dels noms que més representen el jazz forjat a Catalunya, però hi ha d’altres, més joves, que mostren el mateix talent.
La trompetista, saxofonista i cantant Andrea Motis és considerada una de les artistes jazz de Catalunya amb major projecció internacional. Amb només 28 anys ha col·laborat amb músics com Quincy Jones, Omara Portundo i Jesse Davis, entre d’altres, i ha publicat set àlbums, els dos primers amb el fundador i director de la Sant Andreu Jazz Band Joan Chamorro, amb qui va començar a col·laborar als dotze anys. La seva última publicació ‘Loopholes’ és un projecte autoeditat on es poden veure influències del funk, el neo-soul, el jazz elèctric i fins i tot el blues.
La trombonista i cantant, també col·laboradora de la Sant Andreu Jazz Band, Rita Payés ha enamorat amb la seva música a artistes com Macaco i C. Tangana, amb qui ha col·laborat. Amb un repertori centrat en el jazz, la bossa nova i els boleros, la cantant de Vilassar de Mar ja ha publicat quatre discos: els dos primers amb Joan Chamorro, un tercer que combina diferents estils de música com fados, boleros i melodies sefardites acompanyada per la seva mare i guitarrista Elisabeth Roma, i un últim, anomenat ‘Como La Piel’, on presenta composicions pròpies gravades a l’estudi estudi de l’enginyer de so David Casamitjana.
Ikigai és el segon disc d’estudi de Primera Cita. Gravat a l’Atlàntida Estudio de Barcelona, a les mans del Mario Patiño. La idea ha sigut donar continuïtat al projecte que vam arrancar amb l’àlbum “Salvatge”, però amb un so més renovat i actual, on la majoria de les cançons es caracteritzen per tenir un beat electrònic i una bona dosi de sons provinents de sintetitzadors. Sempre, això sí, mantenint els sons acústics de la bateria, els vents (trompeta, saxo i trombó), el baix…
El disc està format per 10 cançons, de les quals 3 son col·laboracions (una amb Buhos, una amb la Maria Jacobs i una amb Bolboreta), i d’una varietat d’estils, que podem englobar sota el paraigües del pop català, però amb influències de la cúmbia, del reggae, de l’electrònica, de les balades… depenent de la cançó. Vuit de les deus cançons s’interpreten en català, una en castellà i una en gallec.
La temàtica és molt variada, des de cançons desenfadades que parlen de passar-ho bé, com “Paripé”, fins a cançons que parlen d’una pèrdua i de recordar algú, com “Refugi” o “Com Dos Avions de Paper”, passant per cançons divertides i iròniques, com “El Rei d’Instagram” o “Mol€$”, sense deixar de banda les cançons d’amor com “Que t’Enamoris” o “Les Victòries Amb Tu”.
Dagoll Dagom encara les darreres funcions de temporada de L’alegria que passa, que acaba aquest diumenge 28 de maig. La companyia conclou satisfeta la temporada i en fa un balanç molt positiu: el seu últim espectacle de creació ha estat àmpliament aplaudit i reconegut per premsa i públic, i ha omplert la platea del Poliorama al llarg dels dos mesos que ha estat en cartell.
Però la vida de l’adaptació de Santiago Rusiñol no acaba aquí, i L’arca del talent se’n va de gira: a partir del 30 de setembre passarà per 14 poblacions catalanes (Granollers, Girona, Figueres, Manresa, Tarragona, Lleida, Reus, Llinars del Vallès, Balaguer, Torroella de Montgrí, Olot, Valls, Vic, Sant Cugat) i farà parada a Manacor i València.
Maria Molins, actriu, cantant i ballarina amb una llarga trajectòria en teatre, cinema i televisió serà l’encarregada de substituir Àngels Gonyalons, que no pot fer la gira per incompatibilitat amb altres compromisos professionals. Després de viatjar, l’espectacle tornarà al Teatre Poliorama la temporada nadalenca, del desembre 2023 al gener 2024, de nou amb Àngels Gonyalons en els papers d’Alcalde i Clown. Les entrades es posen a la venda a partir d’avui.
Avui hem parlat amb Caïm Riba que fa un parell de setmanes va publicar “El racó dels pensaments”. Després d’un parell d’anys de la seva última aparició en escena amb “Llunes de Plutó” i amb àlbums a l’esquena com “Narai” o “A306km”, Riba torna a la càrrega amb cançons més intimes.
Tot i que no deixa de banda el seu espai característic, el cantant descobreix noves sonoritats com a la cançó “Crida” amb la que Halldor Mar hi col·labora fent un rap.
A l’entrevista parlem també de com es va gestar un dels videoclips de l’àlbum, com el de “La reina de la ciutat”, cançó dedicada a Barcelona.
A l’entrevista hi hem tingut un convidat especial que no ha molestat gaire, ja que estava, de segur, volant pel racó dels somnis.
Aquest 28 de maig arribarà ‘Dance the night‘ una nova cançó de Dua Lipa, que formarà part de la banda sonora de “Barbie”, en el qual la cantant també apareix.
La cançó manté el to del seu últim disc “Future Nostalgia” i arriba després de col·laboracions d’èxit amb Elton John ‘Cold heart’; Miley Cyrus ‘Prisoner’; o Calvin Harris ‘Potion’.
Per veure la pel·lícula haurem d’esperar al 21 de juliol.
Hem parlat amb en Xicu que ens ha presentat el seu nou EP “22” amb una sonoritat diferent respecte al seu últim disc “Blau”.
Ens ha explicat que tot i que continua parlant de l’amor, els temes són més recents i així és com ho ha sentit quan els ha creat. També ens ha dit que és molt exigent amb la seva pròpia música, que de 1000 proves que fa potser una és el so que vol i tira per allà. De moment no té en ment altres discs, però va treballant incansablement.
També està produint algunes cançons del nou disc de Ginestà.
I aquest dijous presenta disc en directe a Laut, abans d’actuar també al Vida Festival.
Foo Fighters han confirmat que Josh Freese és oficialment el nou bateria del grup, agafant el relleu al desaparegut Taylor Hawkins.
La banda ho va anunciar a través d’un esdeveniment en streaming, on el grup va interpretar ‘All my life’.
Josh Freese és conegut per col·laborar en discs de Bruce Springsteen, Sting, Lana del Rey o M83. També va formar part de grups com Guns’n’Roses, A Perfect Circle, Devo, The Offspring o Nine Inch Nails.
Aquest proper dimecres serà el dia que el grup oferirà el seu primer concert amb la nova banda. Posteriorment oferiran un parell de concerts al continent europeu, que serviran per presentar “But Here We Are”, el disc que arribarà el 2 de juny.
Thanks for joining us. It will be streaming on @Veeps for 72 hours on demand if you missed it: https://t.co/hzz5G9mOKy
Milky Chance – Living in a haze (5 setmanes)
Stay Homas – The only one (4 setmanes)
Lewis Capaldi – Wish you the best (4 setmanes)
Harry Styles – Satellite (3 setmanes)
Maroon 5 – Middle ground (novetat)
Els Catarres – Cor (novetat)
Imagine Dragons – Waves (novetat)
Les Montses – Alcem les copes (novetat)
Rigoberta Bandini – Miami Beach (novetat)
Andy Rourke, baixista i membre fundador de la mítica banda de rock alternatiu britànica The Smiths, ha mort aquesta matinada als 59 anys. Segons ha informat el seu excompany i guitarrista de la banda Johnny Marr, qui ha fet pública la notícia, la causa de la mort ha estat un càncer de pàncrees.
It is with deep sadness that we announce the passing of Andy Rourke after a lengthy illness with pancreatic cancer.
Andy will be remembered as a kind and beautiful soul by those who knew him and as a supremely gifted musician by music fans.
We request privacy at this sad time pic.twitter.com/KNehQxXoFz
Marr recorda a Instagram alguns moments de la seva amistat amb el baixista: “l’Andy i jo passàvem tot el temps estudiant música, divertint-nos i treballant per convertir-nos en els millors músics que poguéssim arribar a ser”, i els passos previs que el van dur a convertir-se en un delsbaixistes més estimats d’Anglaterra: “i va ser en aquells discos dels Smiths que l’Andy va reinventar el que és ser baixista”. Marr tanca la dedicatòria acomiadant-se del seu amic, no abans de reconèixer-lo com a una gran persona.
El so del baix d’Andy Rourke, present a totes les gravacions dels Smiths i a les primeres composicions de Morrissey en solitari, va ser molt característic tant en l’àmbit sonor; tocava amb el to al màxim i utilitzant una pua, cosa que facilitava el seu enteniment en sonar tot el conjunt instrumental, com en l’àmbit compositiu, aportant-hi un groove considerablement melòdic proporcionant dinamisme i moviment a les melancòliques composicions de la banda.
A més, Rourke va col·laborar, també, amb grans noms de la música com Sinéad O’Connor,The Pretenders, Killing Joke i el cantautor britànic Badly Drawn Boy, va compondre la música de “Yes, I am Blind”, “Girl, Least Likely To” i “Get Off The Stage”, de la discografia de Morrissey i va formar part del grup de rock modern Freebass, constituït originalment per Andy Rourke, els baixistes Peter Hook, de Joy Divison i Mani, de The Sone Roses i el cantant Gary Briggs, de Heaven.
El panorama musical català compta amb l’eclosió d’una nova banda: Abril. Aquesta formació lleidatana es presenta amb una cançó que ja és tot una declaració d’intencions: “Esclat”. Tal i com descriu la banda, el tema ens proposa viatjar a allà “on guardem tan curosament aquells moments que mai havien de fer-se realitat”. On es guarden cançons com aquesta. Segons expliquen, la peça “va creixent des del fons fins a absorbir-te del tot”, com els sentiments que expressa. Com aquest projecte musical, que ara justament, esclata.
Una cançó pop amb una cuidada melodia i lletra que et transporta des de la primera nota a un viatge musical exquisit. La banda està encapçalada per l’Abril Pinyol i es va formar a Lleida el 2022. Cantant, músic, i també actriu, és l’autora d’unes cançons que defineixen com pop alternatiu, que tenen com a base les guitarres, però amb arranjaments molt cuidats que inclouen vents, corda i un protagonisme especial de les segones veus. Amb lletres introspectives en català i anglès.
A l’escenari, a l’Abril Pinyol a la veu, guitarra i ukelele, l’acompanyaran Miquel Allué (Eira) a les guitarres i Ramon Gallart al baix, responsables també dels arranjaments; Roger Mangues, a la bateria, i Xènia Pérez i Pau Samper, als vents.
Aquesta primera cançó és un avançament de l’àlbum que està confeccionant aquesta banda i que s’anomenarà “Catorze”.
Com cada divendres recopilem els principals llançaments discogràfics perquè els escolteu tantes vegades com us vingui de gust.
Aquesta vegada amb treballs de Kesha, Lewis Capaldi, Sufjan Stevens, Paul Simon, Yes o Nicki Nicole. A casa nostra publiquen disc Xicu, Maluks oClàudia Xiva.
Aquesta setmana arribem a l'edició 500 de la Primera Llista i per celebrar-ho hem preparat algunes publicacions especials. Una d'elles, tal com vam fer...
