Després de sis anys allunyada de la primera línia musical, PAVVLA ha tornat a l’escena indie amb una nova etapa marcada per una sonoritat més electrònica i enèrgica. L’artista de Sant Cugat del Vallès publicarà el seu tercer àlbum, “Together apart”, el pròxim 16 d’octubre, un treball que arribarà precedit pel senzill ‘Somebody to everybody’, ja disponible a les plataformes digitals.
Aquest primer avançament defineix el to del nou projecte. Amb un beat electrònic contundent i una producció intensa, la catalana recupera l’essència emocional del seu univers musical però amb una energia renovada que també apunta cap a un directe molt més potent. Conceptualment, la cançó reflexiona sobre el conflicte entre la creació artística i l’exposició constant que exigeixen les xarxes socials i la indústria musical.
La mateixa Paula Jornet ha explicat que la inspiració del tema neix d’una idea plantejada per Virginie Despentes al llibre “La Teoría de King Kong”, especialment al voltant de la relació entre l’exposició personal i la promoció artística. En paral·lel, també hi apareixen qüestions com l’aïllament contemporani i la necessitat de validació constant dins l’entorn digital.
‘Somebody to everybody’ també servirà per obrir una nova etapa en directe. PAVVLA presentarà el nou espectacle aquest mes de juny al Primavera Sound, on avançarà en exclusiva diverses cançons del nou disc. El concert marcarà el retorn oficial als escenaris d’una artista que, després d’anys de silenci, prepara ara un dels moviments més esperats dins l’escena alternativa catalana.
Gracie Abrams ja ha posat data i títol al seu esperat tercer àlbum d’estudi. La nord-americana publicarà “Daughter From Hell” el pròxim 17 de juliol, tant en format físic com a les plataformes digitals, iniciant així una nova etapa artística marcada per una estètica més fosca i introspectiva.
L’artista també ha revelat la portada del treball, on apareix en un primer pla amb una expressió completament seriosa, en contrast amb la imatge més juvenil i lleugera que transmetia “The Secret Of Us”. El títol del disc, escrit amb una tipografia clàssica en blanc, reforça aquest canvi de registre visual i conceptual.
Tot i que encara no s’ha fet públic el tracklist de l’àlbum, Abrams sí que ha confirmat que aquesta mateixa setmana arribarà el primer senzill del projecte. La cançó, titulada ‘Hit The Wall’, es publicarà el 14 de maig i servirà com a porta d’entrada a aquesta nova era. A través de les xarxes socials, la cantautora ha compartit diversos fragments i pistes relacionades amb el tema durant les últimes setmanes, alimentant l’expectació dels seus seguidors.
Les especulacions sobre el nou disc van començar a mitjans d’abril, quan Abrams va publicar a Instagram la fotografia d’una llibreta negra amb un número 3 al centre i un adhesiu amb la paraula “Witch”. Dies després, la cantant compartia un vídeo amb un fragment musical que acabaria confirmant-se com ‘Hit The Wall’.
Tot apunta que “Daughter From Hell” serà el projecte més ambiciós de la seva carrera fins ara. L’univers visual construït al voltant del disc, ple de simbologia i referències recurrents, deixa entreveure una narrativa conceptual més treballada i una clara voluntat de redefinir la seva identitat artística. Aquesta nova etapa també sembla allunyar-se del to més innocent i confessional dels seus anteriors treballs, “Good Riddance” i “The Secret Of Us”, per explorar territoris més experimentals, narratius i emocionalment intensos.
Després d’una primera etapa marcada per l’exploració sonora, dinou fa un pas endavant amb el seu primer àlbum, un treball amb un fil conceptual que gira entorn de la mirada d’un nen petit i la necessitat de mantenir viu un somni.
Amb només 17 anys, dinou publica “LA VIDA ÉS BONICA”, ja disponible des del 10 de maig. El disc, format per 9 cançons, obre una nova etapa amb un so més definit i una clara aproximació cap a l’urbà, però sense perdre la sensibilitat melòdica que el caracteritza.
Després del seu debut amb l’EP “De la terra al cel”, aquest nou treball suposa un pas endavant en la producció i en la manera de plantejar el projecte, deixant entreveure una identitat cada cop més clara dins l’escena musical catalana. La producció del disc ha anat a
càrrec d’Elan, artista urbà amb projecte propi, que ha ajudat a donar forma a aquesta nova
etapa sonora.
El disc inclou els senzills ja publicats “HO CREMARÉ” i “CANTEM EN UN PAPER”, dues peces que ja apuntaven cap a aquesta nova etapa. Tot i això, l’àlbum va més enllà de cançons soltes i es presenta com un conjunt amb un fil conductor clar.
El concepte central de “LA VIDA ÉS BONICA” gira entorn de l’esperit del nen petit: una mirada innocent i optimista davant la vida, capaç de passar per alt les dificultats i continuar endavant. A partir d’aquí, dinou construeix un relat sobre el pas del temps, la pèrdua d’aquesta innocència i el desig de recuperar-la.
Aquesta idea es fa present en temes com “FET X AIXÒ (intro)”, on reivindica la seva vocació; “CANTEM EN UN PAPER”, que utilitza el desamor com a metàfora de la nostàlgia per una etapa que ja no tornarà; o “AQUELL NEN PETIT”, on reafirma la voluntat de complir els somnis que tenia de petit. El disc es tanca amb “LA VIDA ÉS BONICA”, que resumeix el missatge principal: continuar fent allò que t’apassiona, més enllà de les dificultats.
Més enllà del concepte, el disc manté elements molt presents en el projecte de dinou, com les cançons que giren al voltant de l’amor, el desamor i la nostàlgia.
A nivell visual, el projecte reforça aquesta idea amb una portada i peces audiovisuals que mostren el mateix artista amb una estètica inspirada en la infantesa. La imatge de dinou saltant cap a una banyera simbolitza aquesta actitud despreocupada i lliure, pròpia dels nens. Tant la portada com els videolírics han estat dirigits i realitzats per Martí Curto i Mireia Heritsch.
El primer directe després de la publicació tindrà lloc el pròxim 15 de maig al festival 9ritme de Barcelona, on presentarà el nou material en un format de show curt.
Després de la publicació de “Paco Deluxe” l’octubre de l’any passat, Triquell va donar el tret de sortida a la gira de presentació amb el primer concert divendres a la Sala Apolo. El treball ha generat molta conversa i ha despertat un gran interès, amb un públic que arribava amb ganes de descobrir què havia preparat l’artista per al directe.
Eren dos quarts de nou quan les llums es van apagar i l’escenari va quedar il·luminat per tonalitats blaves. De fons sonava ‘Perfect Day’, una introducció que ja deixava entreveure que el concert seria un esdeveniment difícil d’oblidar. Spoiler: i així va ser.
De cop, els colors van canviar a vermells i negres, les tonalitats del nou àlbum, i va aparèixer Triquell amb una cervesa a la mà, unes ulleres de mosca i la seva banda per interpretar ‘Em torno boig’. L’energia va ser immediata: en pocs segons, el públic ja estava completament entregat. Va continuar amb ‘Apocalipsi’ i, a partir d’aquí, la connexió amb la gent va ser constant. El barceloní no va parar d’adreçar-se als assistents, convertint el concert en una conversa constant amb ells.
Des del primer moment es notava l’emoció del cantant per poder presentar finalment el projecte en directe i veure com el públic havia connectat amb aquest nou univers musical. Cesc va construir el concert com una pujada constant d’intensitat, portant l’Apolo cap a un clímax col·lectiu que acabaria esclatant al tram final del l’esdeveniment.
També hi va haver espai per a la calma. La primera baixada d’intensitat va arribar amb ‘Masover’, que va transformar l’Apolo en un espai íntim i gairebé hipnòtic. Amb una interpretació fràgil però precisa, Triquell va demostrar la seva versatilitat, passant d’una potència desbordada a un registre completament contingut. Els aguts del tema van captivar la sala, deixant-la en silenci absolut, immersa en una atmosfera gairebé suspesa.
Un dels moments més esperats de la nit eren les col·laboracions, i els convidats van estar a l’altura. Maria Jaume va aparèixer a ‘No estic per mi’, demostrant una química evident amb Triquell sobre l’escenari. També hi van participar Vernat a ‘Aliviat’, Xicu a ‘Incendi’ —amb qui el cantant es va fer un petó final que va fer esclatar el públic—, Vennus a ‘L’espai que et crema’ i Gerard Quintana a ‘Basura’.
La catarsi final va arribar amb ‘Laberint’, on l’artista va tornar a demostrar la seva potència vocal i la seva capacitat per emocionar. Va ser un final intens, d’aquells que deixen el públic en silenci uns segons abans de reaccionar. Després, amb ‘Jugular’ i ‘Ghabbo’, la sala va arribar al clímax final, enmig d’una eufòria col·lectiva impossible de contenir
Però Triquell no podia acabar el directe a dalt de l’escenari: necessitava baixar i vibrar amb la gent que havia omplert l’Apolo. Va saltar cap a la pista i va tancar el concert entre els assistents, en una última escena de crits, salts i una energia completament desbordada.
L’espectacle va acabar, però la sensació va continuar molt després de l’últim tema. Triquell havia convertit l’Apolo en una experiència grupal intensa, fent embogir el públic i deixant aquella inevitable ressaca emocional pròpia dels grans directes.
Fa justament un any em trobava aquí al davant, a Paral·lel 62, veient el comiat de Smoking Souls, el que jo creia que era la fi del rock en català. Avui, però, el retorn a Barcelona de Carles Caselles amb el seu nou projecte Romàntic Dimoni a la Sala 2 d’Apolo m’ha demostrat que no, que el rock en català està més viu que mai.
Ja ho he vist clar abans de que comencés el concert del valencià, mentre admirava la qualitat de la música en directe que tenen Balena, els teloners. L’Enric Botella, cantant i baixista, en Carles Ribes i l’Arnau Marimon, guitarristes i coristes i Adrià Soldevila a la bateria van demostrar el que és la música en directe amb el seu “Manual de supervivència”.
El concert de Romàntic Dimoni va començar amb una atmosfera tèrbola, mística. Un dimoni va aparèixer a l’escenari advertint a tothom del que estava a punt de viure. En Carles va saltar a l’escenari, juntament amb la seva banda: en Jota Terranegra a la guitarra i sintes, en Luís Suller a la bateria i en Christian al baix i als cors.
L’actuació va ser un viatge per tot el seu àlbum, Primer Moviment, començant amb l’energia d’Osca, el primer single que va publicar, juntament amb Batec, i passant per tot tipus d’intensitats diferents. El moment més íntim del concert va protagonitzar-lo amb Col·lapse, on Caselles va quedar-se sol a l’escenari, i amb només la seva veu i una guitarra acústica, va aconseguir emocionar tota la sala.
Aprofitant la data, el cantant va aprofitar l’ocasió per rendir homenatge al seu antic grup, Smoking Souls, amb qui s’acomiadaven de Barcelona fa justament un any. Després d’haver interpretat La Trinxera, també van repassar alguns altres temes mítics del grup valencià: Eterna força, L’incendi i Volves de neu.
Després dels agraïments a la banda i tècnics, un emocionat Carles Caselles va seguir interpretant els temes del seu disc. Amb La Voràgine, el dimoni va tornar a aparèixer, ballant i saltant, animant al públic. I per acabar van sonar la col·laboració amb Tenda, Aurora Roja i Dimoni Romàntic.
L’últim tema del concert va ser Un comando, que en la versió d’estudi és una col·laboració amb Anna Millo, i es va trobar a faltar la veu femenina. Tot i això, va ser un final culminant per un concert que va combinar perfectament energia i emoció, electrònica i rock clàssic.
La Castanyada del Cabró Rock desvela un cartell de luxe que reuneix música en directe i activitats de cultura catalana. El festival torna el pròxim 31 d’octubre a l’espai Can Guitet de Montmeló, amb bandes com ara Lax‘n’Busto, Els Pets, Els Catarres, Els Amics de les Arts, 31 Fam, Figa Flawas, The Tyets, La Ludwig Band, Doctor Prats i fins a un total de 14 artistes.
Després d’una primera edició de rècord amb 30.000 assistents i una acollida inmillorable per part del públic, el festival torna amb una segona edició amb 17h de música i amb una clara aposta per reivindicar-se com “La gran diada de la cultura catalana”, amb activitats i gastronomia típiques de Catalunya.
Si bé el cartell compta amb bandes de primeríssim nivell, es compleix una particularitat molt especial, perquè Els Pets i Lax ‘n’ Busto tornaran a compartir escenari després de més de 20 anys. El retorn del cantant original de Lax, Pemi Fortuny, ho fa encara més especial. Dues de les bandes més mítiques del rock català que estan celebrant els 40 anys amb dues gires d’aniversari on repassen tots els èxits de les seves carreres. El festival també aposta per reunir en una mateixa programació nous talents de l’escena catalana, com Juls o Ven’nus amb d’altres de consolidats com La Ludwig Band, que tancarà la gira d’estiu de presentació del nou disc “Pel barri es comenta”.
La Castanyada torna a apostar pel concepte de “La gran diada de la cultura catalana”, programant múltiples activitats com els castells, les sardanes o el ball de gitanes. Per acabar d’arrodonir aquest nou concepte, l’organització repetirà el seu parc d’atraccions català. Dins el recinte del festival, trobarem diverses atraccions tematitzades en clau catalana, com poden ser un burro català mecànic, un calçot giratori o un túnel dels horrors amb els personatges més mítics de la història de Catalunya.
Les entrades sortiran a la venda dimecres 13 de maig a les 18h al web.
El cantant Rodín presenta “Sang de Purpurina”, un projecte escrit en català i occità que funciona com el primer capítol de “PEREU”, una trilogia musical on cada EP explorarà una estètica sonora i universos temàtics diferents.
Hem parlat amb Rodín sobre aquest primer treball, que es presenta com una obra profundament autobiogràfica, on l’artista utilitza llenguatges del hip-hop contemporani per construir un relat íntim sobre la identitat, la memòria i el desplaçament.
Entre les peces del disc destaca ‘Sí o sí’, la primera cançó escrita íntegrament en català per l’artista. No només és una cançó d’amor, sinó també un repte personal dins del seu procés creatiu.
Olivia Rodrigo manté el lideratge de la Primera Llista amb ‘drop dead’ l’avançament del seu nou treball.
Entren a la llista
Banda Neon – Els passos prohibits
Miki Núñez – Un altre cop
Joan Dausà – Per una cançó
Surten de la llista
Oques Grasses – Córrer pels camps (12 setmanes)
Myles Smith i Niall Horan – Drive safe (10 setmanes)
Sexenni – Els ulls que et mirin (12 setmanes)
Aspirants
OneRepublic – Need your love (5 setmanes)
dani6ix & Izzkid – Tantes (4 setmanes)
Tyla & Zara Larsson – She did it again (3 setmanes)
31 FAM – Anem tirant (2 setmanes)
Kygo feat. Carter Faith – That’s When You Know (2 setmanes)
Rosalía – Reliquia (2 setmanes)
Madonna & Sabrina Carpenter – Bring your love (2 setmanes)
Temper City – Self aware (novetat)
Teddy Swims – Mr Know it all (novetat)
Dan Peralbo i El Comboi – Ai ai ai quin goig que fas (novetat)
Maig – Tres estius més (novetat)
Jack Antonoff deia que una carrera de senzills sense cap àlbum al darrere no arribaria molt lluny. Maig sembla haver-se aplicat aquesta norma, i tot just un any de la publicació de l’EP “La flor de maig” apareix amb un àlbum de nou cançons “Prou”. Tots els àlbums que han marcat la història han estat àlbums conceptuals i Maig, conscient de la seva projecció artística, ens transporta a un viatge a la nostàlgia. Un retorn als anys seixanta que no només passa per una estètica cuidada sinó que també presenta un canvi dràstic en la sonoritat.
Ja des de la primera cançó ‘MAIG PROU!’, s’evidencia aquesta decisió d’allunyar-se de la dimensió sonora amb que havíem relacionat a l’artista en els seus anteriors treballs. Deixa enrere els pads i els recursos electrònics per recórrer a una sonoritat més orgànica, replicable amb instruments i que representa més un concepte de banda. ‘VULL PERQUÈ NO PUC’ és el primer senzill, el primer tastet que vam tenir d’aquest treball i el que va obrir la porta als punts centrals sobre els quals s’articula l’àlbum. Unes lletres construïdes a partir d’experiències pròpies que narren tota una història a través de les cançons, i una actitud molt diferent, un ninyateig que ens recorda a Olivia Rodrigo i que Maig s’ha fet seu completament.
‘EL PIS DEL BORN’ trenca, momentàneament, amb aquest aire més rocker, menys contingut que ens havia introduït a l’àlbum. Ens retrobem amb una Maig que ens recorda a la que haviem conegut a projectes anteriors i que utilitza un espai físic com a contenedor emocional, parlant d’una etapa vital associada a aquell lloc. Seguint aquesta estela més introspectiva, ‘NO M’HE PERDUT PROU’ és possiblement la cançó més vulnerable del disc. Unes notes de piano i la Maig que accepta un dol que li passa per sobre, sent conscient que no es pot quedar a viure en el record. La constant batalla entre el que ha quedat per dir i qui som ara.
Amb un canvi de ritme passem per la meitat de l’àlbum i ens plantem a ‘NOU ANY NOVA JO’, on s’evidencien uns ritmes més marcats, però sense trencar la cohesió de disc. Maig es canta a si mateixa, remarcant que: “crida si et perds, no et facis la dura”. Aquí Maig juga amb una ironia subtil. El títol sembla prometre un himne d’autoafirmació, però la cançó acaba parlant més aviat de la dificultat real de canviar. Un tema pràcticament generacional que escenifica la necessitat constant de reinventar-nos per no quedar-se enrere.
En canvi, ‘TRES ESTIUS MÉS’ obre una altra escletxa dins l’univers del disc; la nostàlgia. Referent a la infància, a temps passats, a relacions que ja s’han acabat… La cançó treballa la idea de intentar allargar allò que sabem que s’acaba. Hi ha una gran maduresa en la manera com Maig escriu sobre el pas del temps, des del record, però no des de la rancúnia ni la tragèdia. Transmet allò bonic del que queda.
Transitem el record d’una relació passada a ‘ELS LLENÇOLS DEL TEU LLIT’, que torna a uns ritmes més pausats. Tot i els canvis de ritme que travessen l’àlbum, aquest no perd la seva coherència, i en aquesta cançó presenta una producció que respira, i que sembla construïda perquè la lletra no perdi mai la centralitat de qui explica la història. Imatges quotidianes per parlar de l’abscència fisica i emocional després d’una relació.
I la nostàlgia torna per recordarnos que ‘JA NO TINC 12 ANYS’ i ens assetja la por de no saber cap a on anar ni que fer. Una cançó que suposa el final de la innocència, però no des d’una nostàlgia infantil, sinó acceptant que créixer implica perdre certes maneres de mirar el món. La producció té un punt més lluminós que altres peces, com si intentés conservar alguna cosa d’aquesta mirada infantil. Un ritme in crescendo que ens fa passar d’una nena petita a una noia que accepta les seves circumstàncies. ‘95’ tanca l’àlbum amb un exercici d’exposició admirable. A nivell sonor és una cançó molt continguda, gairebé minimalista, exposant sentiments que a tots ens han travessat algun cop; no saber donar el mateix que reps.
Des de l’inici de la seva trajectòria artística Maig ha destacat per si sola. Des d’aquell ‘Cadaqués’ l’artista ha anat construint una identitat dins l’escena catalana, i amb «Prou» sembla haver trobat definitivament el seu lloc. Maig signa el disc més personal de la seva carrera, que la consolida com una de les veus més interessants de la seva generació. Un disc coherent i madur, que no necessita grans artificis per brillar perquè és autèntic i ajuda a situar a la Maig com una artista amb una identitat molt marcada, i sobretot, molt prometedora.
Cris Juanico torna amb un nou projecte discogràfic que converteix Menorca en el centre d’un viatge musical i conceptual inspirat en la rosa dels vents. El disc, coeditat en vinil per RGB Suports i Aumon Produccions, presenta vuit cançons, una per a cadascun dels vents, que exploren diferents atmosferes i influències per ampliar encara més el particular univers mediterrani de l’artista.
La proposta parteix de situar figuradament una rosa dels vents sobre l’illa de Menorca, convertint-la en una talaia des d’on el músic recull percepcions musicals i conceptuals molt diverses. Cada vent aporta un caràcter diferent que serveix d’inspiració per construir unes cançons atemporals marcades per la personalitat pròpia de Juanico. L’amor i la relació de les persones amb l’entorn hi tenen un paper central al llarg de tot el treball.
Amb aquest nou disc, Cris Juanico recupera l’esperit més visceral i orgànic dels seus inicis. Ho fa acompanyat d’una banda de rock formada per Pere Moll, Lluís Gener i Quim Ribó, amb qui dona forma a un so que combina ritmes funky, soul, rhythm and blues i rock amb sonoritats mediterrànies i instruments tradicionals com la gralla, l’acordió diatònic, el sac de gemecs, el saxo o el moxeño.
El treball també compta amb diverses col·laboracions destacades, entre les quals hi ha Carles Belda, MdMar, Yacine Belahcene, Pep Poblet, Xavi Lozano, Marina BBFace, Laia Glück i Francesc Sans.
El disc es va enregistrar durant la tardor i l’hivern de 2025 i 2026 als estudis Aumon de Ciutadella de Menorca, Microcosmos de Sabadell i Soundclub Studio de Salt. La mescla i masterització han anat a càrrec de Pere Estelrich a Can Fotou durant el mes de febrer.
Arnau Folch publica “Un Cop Més”, un EP de cinc cançons que recorre les diferents etapes d’una relació, des de l’inici fins a la ruptura i la reconstrucció. El treball dona continuïtat als senzills ‘El Pare d’en Fiu’ i ‘La Mentida’, configurant un relat emocional que pren sentit en conjunt.
Amb una sonoritat que es mou entre el pop i el pop d’autor, i amb producció compartida entre diversos noms de l’escena, el projecte també s’expandeix en format audiovisual amb un curtmetratge que acompanya totes les peces. Un pas endavant per al cantautor barceloní, que consolida la seva faceta com a narrador d’emocions.
Un cop més ens hem trobat amb més per saber detalls d’aquest EP, de la música que està creant i de la gira que farà.
“Maig, prou!” És una cosa que l’artista ha sentit sovint, per això trasllada aquesta frase al seu nou àlbum, un projecte molt diferent de tot el que havíem sentit de l’artista fins al moment. L’àlbum parteix del desig de buscar un so molt diferent, més orgànic. També ressalta una estètica molt marcada, inspirada en la seva àvia i unes lletres escrites gairebé sempre des d’experiències de la mateixa Maig.
Parlem de referents com Lorde, Olivia Rodrigo, Dua Lipa o el directe de Vittara. També parlem d’expats i del procés de creació del disc que ens parla de sentir-se perduda i de recordar la nostàlgia de ja no ser un nen petit. I sobretot, recordem que el dia 22 de maig hi ha el concert de presentació d’aquest àlbum.
Aquesta setmana arribem a l'edició 500 de la Primera Llista i per celebrar-ho hem preparat algunes publicacions especials. Una d'elles, tal com vam fer...
