Fa justament un any em trobava aquí al davant, a Paral·lel 62, veient el comiat de Smoking Souls, el que jo creia que era la fi del rock en català. Avui, però, el retorn a Barcelona de Carles Caselles amb el seu nou projecte Romàntic Dimoni a la Sala 2 d’Apolo m’ha demostrat que no, que el rock en català està més viu que mai.
Ja ho he vist clar abans de que comencés el concert del valencià, mentre admirava la qualitat de la música en directe que tenen Balena, els teloners. L’Enric Botella, cantant i baixista, en Carles Ribes i l’Arnau Marimon, guitarristes i coristes i Adrià Soldevila a la bateria van demostrar el que és la música en directe amb el seu “Manual de supervivència”.
El concert de Romàntic Dimoni va començar amb una atmosfera tèrbola, mística. Un dimoni va aparèixer a l’escenari advertint a tothom del que estava a punt de viure. En Carles va saltar a l’escenari, juntament amb la seva banda: en Jota Terranegra a la guitarra i sintes, en Luís Suller a la bateria i en Christian al baix i als cors.
L’actuació va ser un viatge per tot el seu àlbum, Primer Moviment, començant amb l’energia d’Osca, el primer single que va publicar, juntament amb Batec, i passant per tot tipus d’intensitats diferents. El moment més íntim del concert va protagonitzar-lo amb Col·lapse, on Caselles va quedar-se sol a l’escenari, i amb només la seva veu i una guitarra acústica, va aconseguir emocionar tota la sala.
Aprofitant la data, el cantant va aprofitar l’ocasió per rendir homenatge al seu antic grup, Smoking Souls, amb qui s’acomiadaven de Barcelona fa justament un any. Després d’haver interpretat La Trinxera, també van repassar alguns altres temes mítics del grup valencià: Eterna força, L’incendi i Volves de neu.
Després dels agraïments a la banda i tècnics, un emocionat Carles Caselles va seguir interpretant els temes del seu disc. Amb La Voràgine, el dimoni va tornar a aparèixer, ballant i saltant, animant al públic. I per acabar van sonar la col·laboració amb Tenda, Aurora Roja i Dimoni Romàntic.
L’últim tema del concert va ser Un comando, que en la versió d’estudi és una col·laboració amb Anna Millo, i es va trobar a faltar la veu femenina. Tot i això, va ser un final culminant per un concert que va combinar perfectament energia i emoció, electrònica i rock clàssic.
