“NINE” ja és el segon disc de la “banda-reina” del pop-punk de finals dels 90 sense la presència del cantant i guitarra Tom DeLonge. I, com ja es veia en l’anterior ‘California’, aquesta presència es troba a faltar. No obstant això, hi ha bones idees i cançons en aquest “NINE” que cal destacar.
El primer que salta a la vista en aquest “llarg” és la desviació de gènere que ja es començava a notar en l’anterior treball de la banda. Si bé Blink-182 eren dels millors fent aquell pop-punk frenètic, ara s’hi percep un desviament cap a un estil molt més mainstream que s’acosta més al pop “guitarrero” que probablement agradarà més al públic jove americà.
És això un punt negatiu? Per als fans de la banda de tota la vida, sí; per a les noves “orelles” i la nova audiència, segurament no. Els canvis d’estil en les bandes són ja coneguts per tots i són molt freqüents, no obstant, sap greu que aquest canvi d’estil vingui generat més per una necessitat d’adaptar-se a les modes musicals actuals i no per un canvi musical intern de la banda.
Entre tot això, però, hi trobem temes que recorden a l’època daurada de Blink-182 com “Generational Divide”, amb uns acords extremadament ràpids i una bateria de Travis Barker simplement frenètica. Malauradament, aquesta cançó sembla voler passar desapercebuda entre la resta de cançons del disc per donar pas a títols molt més “facilets” d’escoltar.
Cal destacar també la cançó, “Darkside”, un dels últims senzills que es van treure abans de la publicació del disc. No és una cançó perfecta, però és un dels temes que més recorden i s’emmarquen en l’estil clàssic de Blink-182.
I dins d’aquesta categoria trobem cançons com “The First Time”, la benvinguda del disc, “Happy Days“, amb uns “coros” facilets o, probablement, la cançó més fluixa dins de tot el disc “I Really Wish I Hated You“.
En general, no ens trobem davant d’un disc excel·lent i no serà un dels àlbums recordats de Blink-182. No obstant això, que a ple 2019 encara quedin grans bandes d'”antaño” en actiu i segueixin publicant, encara que hagin perdut bastant el fil, és un fet agradable.
EL MILLOR
L’estètica del disc, força treballada.
Cançons com “Darkside”, força “pegadiza”; o “Remember To Forget Me”, amb un toc més acústic i íntim.
EL PITJOR
En general, la manera com Blink-182 s’han venut a la música comercial i han adoptat aspectes d’altres gèneres com el pop o el hip-hop.
La falta d’idees a l’hora de les lletres de les cançons.
NOTA: 7
