El 16 de març de 2019 Pau Vallvé presentava «Live Vest Under Your Seat» al Cafè del Teatre de Lleida. Aquest divendres, gairebé un any després, 40 concerts a l’esquena i a 7 per tancar la gira de presentació del seu últim àlbum, Pau Vallvé ens ha proposat un «déjà-vu» per acomiadar aquest any intens. Un d’aquests concerts que ja comencen a tenir un ambient especial, de comiat -això sí, del disc, perquè ja ha deixat molt clar que ben aviat tindrem un nou treball.
Mantenint un setlist molt semblant durant tota la gira, Pau Vallvé ha repassat «Life Vest Under Your Seat» i els grans èxits de la seva discografia en un format trio acompanyat de Victor García (bateria) i Darío Vuelta (baix, teclats amb el peu i llums). Una vegada més Vallvé ha posat en valor la tasca ingent de l’argentí utilitzant totes les extremitats per fer créixer l’espectacle. Precisament els efectes de llum dissenyats per aquesta gira són un dels grans encerts d’aquest format hipnòtic.
Amb més de 20 anys damunt els escenaris i el 5è disc signant sota el seu nom, Pau Vallvé ha iniciat el directe com comença l’últim disc, amb l’explosiva ‘Cada deu anys’. Ho fa per reivindicar el to «més feliç» que té aquest àlbum, «que tampoc és que ho sigui però potser té un punt més optimista que la resta». També hi ha hagut espai per clàssics com ‘Que vingui l’hivern’, ‘17820’, ‘Avui l’únic que vull’ o ‘Benvinguts als Pirineus’. Pels més nostàlgics o friquis -com diu ell- ha tornat Estanislau Verdet, l’àlter ego musico-humorístic de Pau Vallvé que, amb els elogis de ‘Quina sort‘, critica la societat en forma de paròdia.
No hi han faltat els habituals comentaris entre cançó i cançó, en to humorístic i necessari -sovint- entre tanta boira. Els temes, per variar, han sigut molt diversos: votants de Vox, fer de padrí, tests d’embaràs, les dinàmiques dels concerts (bisos i altres convencions) o l’auto-gestió. I en aquest punt Pau Vallvé ha desmuntat el mite del «si vols pots» que es relaciona amb aquest concepte, «és una gran mentida» i ha reivindicat el causant de què «puguem fer el que ens agrada sense baixar-nos els pantalons», el públic.
‘En un somni estrany’ ha sigut el final crític, més ben dit, autocrític. Ara que som prou bons per jutjar la resta arriba el moment de començar-se a mirar un mateix i ser crític en «actituds, hàbits i privilegis». I finalment, els últims versos de ‘De bosc’ corejats pel públic amb una sincronia dubtosa marcaven un final lluminós i esperançador arrencant somriures a tots els assistents.
