En el món de la música hi trobem mites i estrelles, aquestes segones necessàriament demanen un reconeixement social continuat, en canvi, els primes, sols necessiten els mateixos fets i una sòlida trajectòria.

Aquesta nit al Luz de Gas dins el Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona i amb les entrades exhaurides es posa punt final del mític grup Pegasus. Malgrat que algú els soni desconegut, Pegasus han estat un grup clau en la història del jazz-rock a Catalunya. La formació ha editat deu treballs discogràfics i ha actuat en escenaris tan llegendaris com el Carnegie Hall de Nova York, el Festival de Montreux, el Palau de la Música de Barcelona, el Festival de Cinema de Miami, i molts altres nacionals i internacionals, aconseguint fites tan difícils per un grup de jazz-fusió com enfilar-se al capdamunt de les llistes d’èxits de les principals ràdios de l’estat.

El grup Pegasus va néixer el 1981 fruit de la unió de quatre músics, virtuosos del jazz-rock i el rock progressiu, com són: Santi Arisa, Rafael Escoté, Josep Mas «Kitflus» i Max Sunyer. La banda aconseguiria renom internacional amb composicions instrumentals que fusionaven línies melòdiques diàfanes i experimentació. Avui en dia i amb la supremacia i creixement continuat de gèneres electrònics com el trap difícilment es pot concebre el panorama internacional sense conceptes com sintetitzadors, samplers, amplificadors… Pegasus van ser dels més pioners a casa nostra en l’experimentació de tot aquest camp tecnològic, fins i tot a «Searching» (1985) van utilitzar la tecnologia de «Commodore» (fent referència a l’empresa estatunidenca de hardwares més primitius).

Tot i la gran carrera que van forjar, a principis dels vuitanta no tothom creia en aquell grup de jazz-rock progressiu amb elegància melòdica mediterrània i, després de rebre la negativa de les discogràfiques -coincidint amb l’inici de la Movida-, Pegasus va haver d’autoeditar-se el primer disc malgrat ser músics molt coneguts en la indústria. «Nuevos encuentros» era l’inici d’aquesta prolífica aventura musical que veuria un esclat d’àlbums i reconeixement durant la dècada dels vuitanta. A partir dels noranta el grup tingué alts i baixos amb períodes de més activitat i altres de menys, però sense abandonar el projecte. És el 2008 quan s’incorpora a la banda Dan Arisa, fill de Santi Arisa, que revitalitzava el grup amb la joventut del manresà. Dan Arisa ha esdevingut una peça fonamental dins del grup i participa en aquesta recta com un membre més de la banda històrica.

Després d’una trajectòria amb èxits i vivències dalt dels escenaris durant gairebé quaranta anys, Pegasus ha volgut tancar el cercle oferint una gira de comiat amb els seus membres originals. Aquesta gira es va iniciar l’abril de 2019 i clourà aquest 2020, quan diran definitivament adéu als escenaris. Abans de passar pel Luz de Gas però, Pegasus es va acomiadar de la ciutat natal de Santi Arisa, on va omplir el Kursaal de Manresa que dempeus s’entregava a un públic coneixedor de la solvència instrumental del grup. Un concert generós d’una hora i mitja més un bis addicional amb un repertori que recollia els temes més emblemàtics de la seva discografia. Pare i fill Arisa evidenciaven la perfecta sincronia i estat de forma en dos temes de percussió que van constituir pràcticament un terç de l’espectacle. Sota l’aparença d’un grup d’avis hi trobem uns autèntics músics de virtuosisme encara força vigent, que amb aquesta condició privilegiada traspassant la setantena es permeten comentaris eloqüents en referència a l’edat i els problemes que se’n deriven.

Pegasus, com el cavall de la mitologia grega Pegàs, tingué un origen diví i una carrera plena de contra intencions i mites tot teixint una figura amb dots de llegenda. En una d’aquestes llegendes acaba arribant fins a l’Olimp i transformant-se finalment en una constel·lació, al cap i a la fi, el lloc que ocupen les estrelles.