Cloe Riembau estrena avui ‘De maig a juny’, el seu nou single i videoclip, que esdevé el segon avançament del que serà el seu disc de debut, previst per a la primavera. La cançó ja es pot escoltar a totes les plataformes digitals i el videoclip, dirigit per Erol Lleri per a Bonobo Films, ja es pot veure a YouTube.
Amb aquest nou llançament, Riembau continua desplegant una proposta emocional i íntima que confirma el seu talent com una de les veus emergents més destacades del panorama actual. La jove cantant i autora de La Bisbal d’Empordà és el darrer tresor sorgit d’aquesta pedrera musical inesgotable que és l’Empordà.
Coincidint amb l’estrena, també s’han anunciat els dos primers concerts de l’artista aquest any. Seran el 14 de març al Teatre Mundial de La Bisbal d’Empordà i el 19 de març a l’Heliogàbal de Barcelona, en un concert doble amb Cai Godayol.
Cloe Riembau té pràcticament enllestit el seu primer disc, produït per Aleix Bou amb el suport de Jaume Pla, Mazoni. El treball es publicarà a la primavera de 2026 arran de la seva recent victòria al concurs Sona 9, però representa la culminació d’una trajectòria fulgurant que, en només tres anys, l’ha portat de ser una cantant de versions a centrar-se en l’autoria pròpia, definint un estil singular que l’apropa a referents internacionals de l’escena indie-pop.
En directe, Riembau actua acompanyada d’una banda formada per Pau Giralt als teclats i la guitarra, Ot Granados al baix i Guillermo Elizaga a la bateria.
La superestrella global Harry Styles acaba d’anunciar el llançament de ‘Aperture’, el primer single del seu esperat quart àlbum d’estudi, «KISS ALL THE TIME. DISCO, OCCASIONALLY.». La cançó estarà disponible aquest divendres, 23 de gener, a la 1 de la matinada.
‘Aperture’ serveix com a carta de presentació d’una nova etapa musical de l’artista britànic, que torna després del gran èxit dels seus treballs anteriors. El nou disc estarà format per 12 cançons i compta amb la producció executiva de Kid Harpoon, col·laborador habitual de Styles.
«KISS ALL THE TIME. DISCO, OCCASIONALLY.» es publicarà oficialment el 6 de març de 2026. La prevenda ja està disponible a la seva pàgina web oficial i a totes les botigues de música d’arreu del món.
Descobrim Dbeet, un artista d’Arenys que va destacar amb La teva calor, el seu primer tema en català publicat l’any passat, i que aquest 2026 ha volgut començar fort amb la publicació del seu primer EP, «Un casi».
Escrit des de la nostàlgia d’una relació que no ha acabat de la millor manera, «Un casi» barreja diferents estils electrònics com el latin tech house, piano house, tech house i deep house, i combina també el català i el castellà, construint un relat amorós que va més enllà de la pista de ball.
L’EP està format per cinc cançons, però Dbeet ja ha confirmat que aquest no serà l’únic treball que veurem d’ell aquest any: venen més temes i noves col·laboracions, consolidant aquest 2026 com un any clau en la seva trajectòria.
Confinaps presenta ‘El Temps’, un senzill reflexiu que gira al voltant de l’experiència vital i del pas inevitable del temps. La cançó aposta per una narració honesta i posa el focus en el memòria quotidiana: records senzills, imatges concretes i emocions que perduren. El passat no apareix com un relat idealitzat i el present es construeix des de la idea de viure amb allò que es té, assumint la fragilitat i la bellesa del moment.
‘El Temps’ manté el to sobri i el contingut que caracteriza Confinaps. La música acompanya el text sense imposar-s’hi i deixa espai perquè la paraula, el silenci i els records dialoguin. És una peça que convida a escoltar-la amb calma i reflexionar.
Confinaps és el projecte musical liderat per Francesc Aznar, on la cançó d’autor esdevé un espai de pensament i d’anàlisis del món. ‘El Temps’ suposa un nou pas en el camí de Confinaps i el consolida com una proposta íntima, honesta i profundament humana.
El dissabte 18 de gener, la Sala Mirona de Girona va viure una jornada ben especial amb La Gran Nit del Neu, una cita que va reunir diferents propostes musicals en una mateixa vetllada. L’espai es va dividir en dos escenaris, un d’ells especialment curiós per la seva proximitat amb el públic: situat literalment a peu de gent, com si fos un petit amfiteatre, amb bancs disposats que creaven un ambient proper i molt càlid.
La nit va començar amb Anna Andreu, que va obrir la jornada amb la seva sensibilitat i un directe íntim que va atrapar els primers assistents. Tot seguit, Mourn va pujar el ritme amb una actuació més elèctrica i directa. Després va ser el torn de pablopablo, que va portar el seu univers sonor personal i delicat, abans que Mujeres sacsegés la sala amb un concert intens i ple d’energia. Finalment, Ciutat va tancar la nit posant el punt final a una jornada llarga però molt ben aprofitada.
La banda catalana Balkan Paradise Orchestra comença aquest 2026 presentant el nou treball discogràfic «Game Sessions II». Per a l’ocasió s’ha unit amb grans noms de la indústria amb l’objectiu de jugar, tot transformant en forma de remixos, algunes de les seves composicions més emblemàtiques del seu últim treball «Nèctar».
El resultat és una publicació en forma d’EP que recull els senzills ’Abelles Reines’, al costat de les gallegues Tanxugueiras i de l’Arnau Altimir, bateria d’Oques Grasses; ‘Estimar’ on els alemanys Querbeat han afegint la seva essència pop; ’I’m Paciència’, que no hauria estat possible sense la figura de Raghu Dixit, referent de la música índia; ‘A tu manera’, que surt de la unió entre Balkan Paradise Orchestra i la DJ Trapella; ‘Flowin’, al costat del duet colombià Wukamash, integrat per Dorian Cracken i Jaime Alzate, de Bomba Estéreo i finalment, amb ‘Cheesy’ i els seus ritmes ballables, obra del duet marroquí de DJs Apelika.
Romàntic Dimoni presenta “Primer moviment”; un disc on la tendresa es converteix en revolució i l’amor en resistència col·lectiva contra un món individualista. L’artista explora un rock influenciat pel post-punk anglosaxó, conceptual i sense etiquetes.
Les dotze peces del debut discogràfic de Romàntic Dimoni compten amb la producció de Joel Gilabert i en elles Caselles marca l’inici d’una nova etapa vital i artística, a la recerca d’un estil propi i genuí que beu del rock amb referències del post-punk anglosaxó, cru i atmosfèric alhora, amb un extra de concepte atrevit i innovador.
Romàntic Dimoni és el nou alter ego de Carles Caselles. Sota la premissa de «l’amor contra la màquina», Romàntic Dimoni es presenta com un terrorista tendre: un personatge emmascarat que combat l’individualisme i el sistema a través de la cura col·lectiva i la tendresa radical, perquè la llibertat serà col·lectiva o no serà.
Aquesta és una declaració d’intencions i un posicionament polític ferm: en un món consumista i individualista, la tendresa és revolució i sostenir les coses mundanes és anar a contracorrent en una societat regida per egos desmesurats, falsos gurus i una estètica opressiva. Aquí, l’amor s’entén com l’empatia sensible i la cura cap al col·lectiu, no només cap a la parella. Tal com deia Bell Hooks, «l’amor és una forma de resistència revolucionària»; una manera de trencar amb la norma establerta i la deriva actual.
Dimoni presentarà ‘Primer Moviment’ en directe a La Rambleta de València el 27 de març i a l’Apolo de BCN el 9 de maig.
Alanaire presenta «La Mort i la Pluja», un EP que mostra una nova cara del projecte i confirma, una vegada més, el caràcter polièdric del grup mallorquí. En aquest nou treball, la banda fa un nou viratge estilístic de la mà de Dani Ferrer, teclista de formacions com Love of Lesbian, Mi Capitán o Vega, que n’assumeix la producció. L’EP ha estat enregistrat al mític estudi La Casa Murada.
Després del disc orgànic «Fer com si tot fos no res», Alanaire ofereix tres noves cançons on l’electrònica és gairebé omnipresent i on el missatge de fons de les lletres reconnecta amb els seus inicis. Són peces amb sonoritats més pròpies de l’hivern que no pas de l’estiu mediterrani, i amb textos que plantegen preguntes sobre la fragilitat de la condició humana sense oferir respostes clares.
‘Cucú Cucú’, la cançó que obre l’EP, sacseja amb un beat electrònic contundent i una veu fortament processada, com no s’havia sentit fins ara en la banda. Inspirada en un poema d’Emily Dickinson, la peça confronta preguntes existencials que han acompanyat la humanitat amb una tornada que es burla del mateix transcendentalisme que exposa. A continuació, ‘Pols i terra’ augmenta la tensió sonora amb un ritme de bateria persistent que travessa tota la cançó sense donar treva.
L’EP culmina amb ‘Tres segons, una vida sencera’, la peça més íntima, crua i fràgil del conjunt. La cançó aborda un tema tan present com invisibilitzat en la nostra societat, el suïcidi, a través d’una conversa entre dues veus, la que intenta comprendre el perquè i la que ja no hi és.
El grup va captar l’atenció de l’escena catalana amb la publicació del seu primer EP homònim el 2021, un treball fosc i electrònic que combinava música clàssica i electrònica dins estructures pop, mostrant una cara nostàlgica i poc coneguda de Mallorca. Posteriorment, Alanaire va iniciar una recerca estilística cap a una música més lluminosa amb el seu primer LP «Albor», publicat el 2022. Aquesta evolució va continuar amb «Fer com si tot fos no res», on el grup mostrava una faceta més orgànica, amb cançons desenfadades que evocaven el city pop o melodies de bressol amb lletres reivindicatives.
Tanmateix, durant el procés d’aquell segon disc, el context polític i social va començar a pesar més que no pas la llum cap on semblaven dirigir-se. La boira tornava a imposar-se. Per això, Alanaire torna aquest 19 de gener de 2026 amb «La Mort i la Pluja», un treball que allibera la tensió acumulada durant l’últim any i reflecteix la Mallorca que els envolta, un territori hostil i agressiu. Una agressivitat que es tradueix directament en la música intensa i incisiva que defineix aquest nou EP.
A Primera Fila ens vam enamorar dels Iglú el 2020, quan van presentar ‘Dunes‘, una cançó que ens va captivar a tots i que des de llavors és la més popular del grup. Els hem anat seguint la pista des de llavors i, quan van estrenar «El refugi«, vam parlar amb ells i la nostra companya Irina Soler en va fer una crítica molt positiva.
Per tant, no era gens estrany que, quan van anunciar un concert de presentació a la Laut, vam tenir clar que havíem de veure’ls. Ja ho havíem fet anteriorment, però aquest concert han estat paraules majors.
Quin directe! Feia molts dies que no gaudia tant veient un grup en català. Fins a cert punt, el 2025 vaig acabar saturat de certs grups i necessitava aire fresc, una proposta diferent, i me l’han donat aquesta nit els Iglú.
«El refugi» ha sonat de meravella. La sala, a més, tenia una sonoritat que ja voldrien moltes altres sales de Barcelona. Tot ha estat perfecte, el públic súper entregat! De fet, entre les primeres files trobàvem amics del sector com Galgo Lento, Vittara, gent de Massaviu o La Publicitat, així com la Maig, Socunbohemio o Pep Saula, entre altres. Tampoc han faltat a la cita en Lluc, Miki Poggioli, Meri Prata i Xicu, que a més han pujat a l’escenari a interpretar les seves col·laboracions amb Iglú. Quin luxe comptar amb aquesta escena musical, que potser no apareix en els grans festivals del país, però que ens fa veure que hi ha vida més enllà dels quatre de sempre i que qui sap si algun dia tindran l’oportunitat de tocar en algun d’aquests festivals. De qualitat i talent van sobrats.
El nou disc dels Iglú ha sonat de dalt a baix, no n’ha faltat cap de les 12, però també s’han recuperat perles com la mencionada ‘Dunes’, així com ‘Galtes vermelles’, que han dit que no la tocarien més en directe, o ‘Tota la vida’, que ha servit per acabar de dinamitar una Laut que ha tingut el luxe de comptar amb un grup que té molt a dir, a dalt i a baix dels escenaris.
Al final, com la cançó que tanca el disc, ningú volia que s’acabés i durant una bona estona es va seguir ballant i celebrant i comentant entre tots el gran directe que acabàvem de viure.
No tothom pot fer el que fa Diana Murr i, després de l’estrena del seu primer single, ‘Batecs de plàstic’, ho ha tornat a demostrar amb ‘Rapsòdia del teu cos’, el seu nou senzill. Aquesta nova cançó consolida el seu univers creatiu i va donant forma al que serà el seu primer àlbum conceputal, “Destronada”, previst per aquest 2026.
‘Rapsòdia del seu cos’ aborda les conseqüencies emocionals d’una ruptura entre el pop-rock intens i expressiu, i qüestiona els imaginaris clàssics de l’amor romàntic i la idealització del desig. La peça narra com l’absència es transforma en una presència constant i com el cos reacciona a aquesta manca, on encara es conserven records, gestos i promeses que dificulten el procés de superació. Diana Murr utilitza la figura del cavaller de conte per reflectir l’espera inútil d’un retorn que mai arribarà.
Murr vol construir un proposta artístitica conceptual i una imatge pròpia. El videoclip està fet en un pla seqüencia de dansa i representa vuit reminiscències corporals que arrosseguen la protagonista cap a la idealització tòxica, fins que aquesta decideix abandonar l’espera i reprendre el control del seu relat.
A quinze minuts de l’hora marcada pel concert, l’exterior de la Sala Heliogàbal ja era plena de gom a gom, tothom a l’espera de poder entrar i gaudir d’un concert que ja comptava amb l’expectativa de ser memorable. De fet, a la cua hi havia gent buscant opció d’adquirir entrada tot i el sold out.
Els primers a presentar van ser La Bona Sort, un grup amb molt de potencial que va entendrir tota la sala amb senzills com ‘Flors, pansides i vermut’, ‘És senzill’ o ‘Ets el meu amic’. Entre l’expressivitat melòdica de les veus i la subtilesa de la flauta travessera i les guitarres acústiques, La Bona Sort va suposar una troballa d’allò més interessant.
El grup és a punt d’estrenar el seu primer disc homònim, d’on ens van avançar ‘Canti qui pugui’ o ‘La Bona Sort’- una original peça que deixà palès l’habilitat de la formació per combinar tradició i modernitat folklore. El duet que sosté la banda, la Júlia Molina i el Theo Navarro – qui deixaven anar una química hipnotitzant- conjuntament amb el talent dels músics Jordi Montmany (guitarra), Roger Cassola (bateria) i Andreu Galofré (baix) – van concloure una proposta en acústic que clarament deixà al públic esperant l’anhelat àlbum debut.
Després d’una breu pausa, era el torn d’Andris El Sardo, el projecte en solitari de l’Andreu Galofré que ja acumula tres discs d’estudi -“Aquesta casa trontolla” (2021), “Tai Poi” (2023) i “Ara Pla” (2024). El directe pretenia ser la presentació de l’últim àlbum, però inclogué algun tema inèdit com ‘Vés allà on et dugui el cor’, un boogie embogidor que, esperem, puguem escoltar en plataformes aviat.
Sigui com sigui, l’Andris aixecà l’Heliogàbal a ballar amb la més pura essència blues, presumint d’una seguretat de qui saps que porta temps dalt d’un escenari. La banda que l’acompanyava – Ícar Iranzo (teclats i drum machine), Iago Rueda (baix) i Oscar Hita (bateria)- van defensar amb una solvència inigualable esplèndids talls com ‘Només penso en tu de costat’, ‘Boles de mercuri’ o l’harmoniosa “Ara Pla”. Entre riffs que es desfeien en afalacs marcats per sòlids slides o potents solos de teclats, la banda va demostrar posseir una personalitat impetuosa, cosa que s’agraeix en una indústria marcada per la repetició de fórmules fins a esgotar-les.
La meva preferida ‘Tot el que t’he d’agrair’ va suposar l’última cançó de la nit, un tancament esplèndid pel qual l’Andris va fer pujar a La Bona Sort perquè acompanyessin l’excepcional motiu del tema. Va ser en aquest punt, quan tot el públic vam començar a corejar el final de la cançó, que quedà clar que ens tenien a la butxaca. En temps rècord, ja que el directe va durar poc menys de dues hores.
FADES va acomiadar la gira de METALLIX amb un últim concert a la sala de Razzmatazz. El projecte format per l’Àngel, el Vicenç i el Ferran, nascut durant els seus estudis de Filologia Catalana, s’ha consolidat com una de les propostes més representatives de l’escena musical queer catalana.
Després d’haver penjat el cartell de sold out l’any passat a Razzmatazz 3, el grup va apostar aquest cop per portar el seu directe a Razzmatazz 2 per presentar els seus dos últims treballs, METALLIX i METALLIX: Afterparty, juntament amb algunes de les seves cançons més icòniques. Un tancament de gira que arribava amb grans expectatives per part dels seus seguidors.
Minuts abans de començar, el públic observava dues plataformes i una gran burra sobre l’escenari, elements que ja anticipaven una posada en escena molt treballada. Eren les 21.00 h, però FADES encara no apareixia. No va ser fins a les 21.14 h que les llums es van apagar i la sala va esclatar en crits, conscient que el concert començava.
Una gran pantalla va projectar un vídeo resum de la gira METALLIX i en acabar, FADES va irrompre a l’escenari interpretant Minifalda. Tot i això, alguns problemes tècnics durant la cançó van obligar el grup a abandonar l’escenari just després d’interpretar-la.
El públic es va adonar ràpidament dels problemes tècnics amb els micròfons i no va dubtar a animar el grup cridant de manera continuada “FADES”. Aquest suport va ser clau perquè, un cop solucionat l’incident, el grup tornés a l’escenari amb més força que mai.
Tot i que la gira se centrava en els seus dos últims treballs, també hi va haver espai per recuperar temes del primer àlbum Amigues i Autotune, com 1,2,3. Durant aquesta primera part, FADES va comptar amb la col·laboració de LaFrancesssa i Caldo per interpretar alguns temes junts.
El final del primer tram va sorprendre a tothom: després de cantar Catalonia Girls amb Caldo, va començar a sonar Dancing Queen i sobre l’escenari van aparèixer les mares de FADES, les quals van ballar amb els seus fills. Una sorpresa que va emocionar el públic i va convertir el moment en un dels més celebrats de la nit. Les mares també van dedicar unes paraules plenes d’orgull i afecte als seus fills, deixant clar que estaven orgulloses del projecte i sobretot d’ells.
La transició cap a la segona part del concert va seguir la mateixa fórmula que l’inici: un vídeo. Aquesta vegada, la pantalla mostrava un gameplay del videojoc Dress to Impress, amb el Vicenç, l’Àngel i el Ferran buscant l’outfit ideal pel tancament de gira a Razzmatazz. Un cop trobat, les llums es van apagar i, en tornar-se a encendre, el grup van sortir a l’escenari amb els looks definitius i una energia renovada.
La segona part del concert va arrencar amb força amb De Revista i Bombó de Licor. Tot i mantenir el ritme i l’espectacle a l’escenari, FADES va aprofitar aquest tram per adreçar-se al públic per reivindicar l’ús de la llengua catalana i va posar el focus en la situació del turisme, just abans d’interpretar Mon Cheri Go Home.
Després d’un nou esclat de ball i energia, el grup va fer una pausa per compartir una de les notícies més importants de la nit: FADES faria una aturada temporal. Explicaven que aquesta pausa els servirà per preparar un nou disc, que promet ser un gir de 180 graus, un treball molt diferent del que els fans han vist fins ara.
El concert va culminar amb els temes del seu últim àlbum, com La Teta i Massa Rossa. El punt final el va posar Artificial, una de les cançons més icòniques del grup, que va fer saltar a tota la sala. Mentre el públic celebrava el final de la gira a la pista, tot l’escenari es va omplir de família i amics del grup. Aquesta última nit no només servia per tancar la gira METALLIX, sinó també per celebrar l’inici d’una nova etapa, en què FADES promet evolucionar cap a una nova fase. En definitiva, el concert de FADES es va convertir en una celebració de música, complicitat i futur que ningú dels assistents podrà oblidar.
Aquesta setmana arribem a l'edició 500 de la Primera Llista i per celebrar-ho hem preparat algunes publicacions especials. Una d'elles, tal com vam fer...
