Anaïs Vila acaba de presentar el seu quart disc d’estudi: ‘Ara sempre’, compta amb 12 cançons amb d’un caràcter molt personal i íntim que mostren la seva delicadesa. Reflexions sobre les relacions de parella, l’ansietat i la salut mental, i la incomoditat sobre la crisi climàtica. Temes que estan a l’ordre del dia en una societat en la que costa, a vegades, viure l’ara i el sempre.
Òscar Boyle és un jove de 24 anys que, amb estudis previs de trompa al conservatori de Girona, al començar la carrera de física les seves prioritats van fer un gir. Va decidir refugiar-se en la música escrivint les seves pròpies cançons, però les va guardar en un calaix.
Ara ens presenta el seu primer EP “Empty Pages” que ha treballat al costat del productor Àlex Pérez.
Granollers tenia moltes ganes de rebre Antònia Font i es va veure amb un “sold out” en només vint minuts de la primera data– que es va fer ahir-. La segona data (i la quarta de la gira que va començar dijous) també ha estat un èxit. No hi cabia ni una persona més avui al Teatre Auditori de la capital vallesana.
Se m’ha fet certament estrany anar a un concert un diumenge a la tarda al Teatre Auditori. Sent de Granollers, mai havia vist un concert allà, però trobo que no hi ha hagut millor manera d’acabar la setmana que gaudint del grup mallorquí.
Un concert que és un viatge d’emocions
A les sis en punt, Pau Debon, assegut, començava l’actuació amb ‘Ses estrelles del cel’. Ha seguit amb ‘Un minut estroboscòpia’, del darrer disc, i amb la tercera cançó, ‘Oh la la’, ja s’ha posat dret. El concert ha estat com una mena de viatge que començava amb cançons més tranquil·les, més instrumentals com ‘Love song’, ‘Armando Rampas’ o ‘Dins d’aquest iglú’, de les més cantades.
Després ha tocat la part més “rockera” amb ‘Punyeta món’ i ‘Astronauta rimador’ com a exemples més clars d’aquest canvi. A més, el joc de llums i els audiovisuals de la pantalla també marcaven aquesta diferència que, podríem dir, no era gaire apte per gent que pateixi epilèpsia. L’energia de Pau Debon m’ha deixat sense paraules. El cantant del grup es movia de banda a banda, sense parar. Ha pujat i baixat totes les butaques tantes vegades que he perdut el compte i ha contagiat a tothom. Jaume Manresa, el teclista del grup també ha acabat dempeus amb ‘Tots es motors’.
Ha continuat amb una part més calmada amb cançons com ‘Es far de ses Salines’, ‘Bamboo’, ‘Batiscafo Katiuscas’, ‘Clint Eastwood’- que ha cantat assegut entre el públic- i el vals de ‘Vitamina sol’- que l’ha ballat amb dues espectadores.
Per acabar, la quarta part en la qual divideixo el concert ha estat la més festiva. Ha estat escoltar el “Cau es sol de s’hora baixa” d”Alegria’ i el públic s’ha aixecat de les butaques i no hi ha tornat a seure. ‘Alpinistes-samurais’ ha continuat una festa que ha acabat amb tres de les cançons més famoses del grup: ‘Wa yeah!’, ‘Calgary 88’ i ‘Viure sense tu’.
Antònia Font, Granollers és casa vostra
És la tercera vegada que tinc la sort de veure Antònia Font en directe i totes tres han estat en ocasions molt diferents. El concert multitudinari del Palau Sant Jordi en el retorn del grup, el Cabró Rock del 2023 i ara al teatre de la meva ciutat. Sempre han estat concerts d’aquells que recordaré tota la vida: la nostàlgia que em provoca, les emocions… hi ha coses que, per molt que passi el temps, sempre queden a la pell de la gent. Antònia Font n’és una. Joan Miquel Oliver, Jaume Manresa, Joan Roca i Pau i Pere Debon, només puc donar-vos les gràcies.
‘La meva sort’ és l’últim avançament del que serà el quart disc de Ginestà i tracta sobre viure la vida el més intensament possible, valorant-la, madurant i evolucionant en cada sotrac que aquesta et presenta. Posa en valor l’amor propi, la família i les amistats que t’acompanyen en els moments de ressorgiment després d’una mala època. Al final, saber valorar la sort de viure.
En paraules de Júlia i Pau Serrasolsas, “hem volgut explicar la sensació de començar a sortir del forat, de començar a estar bé i entendre que el més important és que et tens a tu mateix, i que res és més important que això”.
Amb producció de Genís Trani, és una de les cançons més ballables de l’imminent nou disc a ritme de pop electrònic i EDM.
“La meva sort” va acompanyada d’una peça audiovisual rodada per Alba Martí i Helena Palau. En format reel i adaptable a Youtube, està gravat de manera casolana, on apareixen el Pau i la Júlia enganxant fotografies a una paret blanca, creant un recopilatori de la seva vida tot posant-la en valor.
El quart disc de Ginestà es publica el 9 de febrer i els primers concerts de presentació seran el 5 d’abril a l’Strenes de Girona i el 12 d’abril al Cruïlla de Primavera a la Sala Apolo de Barcelona.
L’àlbum de Mushkaa ha estat, sens dubte, un dels més esperats d’aquesta nova fornada d’artistes que han revolucionat el panorama català. L’abril del 2023, va publicar el seu primer recull de cançons en forma d’EP, “Tas Loko Mixtape”, del qual en va sortir una gira que poc s’hagués imaginat l’Irma Farelo de fa un parell d’anys. I durant els mesos següents va anar regalant senzills i col·laboracions amb altres noms de la casa com Julieta, Maria Hein o 31 FAM.
Semblava que l’esperat primer LP de la de Vilassar de Mar no acabaria d’arribar mai, precisament per culpa d’aquesta tendència de treure cançó a cançó, sense un projecte sòlid clar. Però, finalment, ha arribat el moment. “SexySensible”, el primer treball de llarg format de Mushkaa, ja és aquí.
Una nova concepció del disc
Després de poc més d’una setmana de la seva publicació, totes les 8 cançons disponibles acumulen uns 2 milions de reproduccions en total. I dic “disponibles” perquè, dins de l’àlbum, hi ha un tema que encara no es pot escoltar: ‘SexeSexy’. És tal la magnitud del que serà que no mereixia passar desapercebut entre la resta? Si necessités tanta atenció, hauria pogut ser un dels senzills.
Els àlbums, en principi, sempre s’han concebut com un tot. Les cançons són fragments d’aquest àlbum, però en conjunt no es poden entendre per separat. Les unes necessiten les altres per tenir un sentit dins d’aquest tot. Seria com publicar un llibre sense un dels capítols. Per tant, quina lògica hi ha darrere d’aquesta estratègia? Encara no hi ha data per a la revelació, ni tan sols una pista, així que toca esperar.
Sentiments trobats
Centrant-nos en el que sí que hem pogut escoltar, la sensació és agredolça. D’una banda, hi ha temes que mostren una gran evolució del projecte. ‘El Disfraz’, que va presentar en una Gallery Session, és un d’ells. M’atreviria a dir que és la millor cançó de l’àlbum perquè, precisament, és un dels més arriscats, jugant amb els sintetitzadors i les guitarres que li donen un toc vuitanter i pop. L’altra joia és ‘Entre el Fum’, la balada del disc. Com a cançó lenta i sentimental ja funcionava, però el gir final on apareix la Mushkaa més urbana, acompanyada d’una base dura amb el ritme molt marcat, és realment bo i el clar exemple del concepte “sexy i sensible” que la cantant vol transmetre. Això sí, cap balada podrà superar mai ‘LOS 15 (PORQUE STAS TRISTE)’.
Pel que fa a la resta de temes, diria que hi ha poc atreviment i massa zona de confort. Així com les dues cançons comentades tenen el toc sorprenent a la vegada que mantenen l’essència, les altres deixen una sensació semblant a la indiferència. No són dolentes, però semblen de la Mushkaa de 17 anys. I potser aquesta és la intenció, tenint en compte que el seu públic majoritari es troba en aquesta franja d’edat. Però, en conjunt, tenint en compte les lletres, les melodies i el concepte general, “Tas Loko Mixtape” es gaudeix molt més.
La cirereta del pastís? La producció
El que no es pot desmerèixer, i se li ha de donar el reconeixement que li pertoca, és la gran feina de producció que hi ha darrere de totes i cada una de les cançons. Una vegada més, Mushkaa ha apostat pel seu productor de confiança, roots. Fins fa poc, aquesta figura imprescindible darrere de qualsevol treball musical havia passat desapereçebuda, però de mica en mica va agafant la rellevància que es mereix. En el cas de “SexySensible”, cada detall és impecable, i no hi ha un beat o una nota que sobri ni que falti.
De totes maneres, s’ha de reconèixer la gran feina que ha fet Mushkaa en els últims dos anys, convertint-la en un gran referent per a les generacions més joves. Només dient que començarà el febrer amb dos sold out a la Sala Apolo, n’hi ha prou.
Mama Dousha – L’amor no està de moda (7 setmanes)
The Kid Laroi – Too much (9 setmanes)
Guillem Gisbert – Waltzing Matilda (7 setmanes)
Aspirants
Sofia Coll – Here to stay (4 setmanes)
Lil Nas X – J Christ (3 setmanes)
Alok & Bebe Rexha – Deep in your love (3 setmanes)
Àlex Pérez – Seguirem cantant (2 setmanes)
Kygo feat. Ava Max – Whatever (novetat)
Iglú – Tota la vida (novetat)
Soolking & Gazo – Casanova (novetat)
Cristina Len ha publicat el seu primer disc TMLM, produït per BRONQUIO. Ja havíem pogut escoltar grans cançons com “CASTIGO” o la meva preferida, “SE MATA”. Súper guai com aconsegueix fusionar la música electrònica (i detalls d’altres gèneres) amb els sons de la seva terra, Salamanca i també la identitat visual que ha aconseguit. De les noves, m’ha flipat “AMOR NO QUITA AMOR”. També “LAMENTO.” amb KICKBOMBO i “EL TORO Y LA LUNA” amb Dianka i Aymí.
Un altre cop, tenim doble pack de cançons del nou àlbum de Guillem Gisbert, i això a casa meva són molt bones notícies. “Cantiga de Montse” i “Hauries hagut de venir”… cada una millor que l’anterior. A més ha anunciat ja el nom i la sortida de l’àlbum, Balla la masurca! per l’1 de març. Molt impacient, però això pinta molt bé. Pop, sintetitzadors, cordes orquestrals, autotune… melancolia. El final de la segona al més pur estil Runaway de Kanyewest… Pell de gallina.
El duo francès Justice i Tame Impala han unit forces en una nova cançó anomenada “One Night/All Night” i el resultat no podia ser millor, 100% el que podíem esperar d’aquesta col·laboració. Espectacular com sona, el baix, els sintes… d’un altre nivell. Una espècie de funk techno que m’ha semblat molt boja. El 26 d’abril podrem escoltar Hyperdrama, el nou disc de Justice i els podrem gaudir al Primavera Sound.
El nou disc de Maria Jaume s’està proposant per ser un dels discos catalans de l’any. Surt al març, i de moment, tots els singles que ha tret son hits (“Ressaca a sa platja”, “Lo Que Romp Es Coret”…). Aquesta setmana torna amb “Mala via”, amb el que confirma aquesta vessant més electrònica, sense abandonar el pop i la veu angelical que la caracteritza. A més, un altre cop amb la mescla de Joan Borràs (Oques Grasses) i la producció de Lluís Cabot, que avui veurem acomiadar-se de la seva banda Da Souza a l’Apolo (molt trist). A ella, la podrem veure al Primavera Sound o al Vida Festival, a part de l’Apolo 2.
Bones notícies pels amants del tekno, amb el retorn de Brutalismus 3000, el duo de Berlin que coincidint amb el nom del seu tour per Europa, han tret el single “Europaträume”, i com sempre, no defrauda. Tralla brutal.
El projecte de Lyrical Lemonade ja ha publicat All Is Yellow, el seu àlbum col·laboratiu, on s’ajunten artistes de la talla de JID, Lil Yachty, Kid Cudi, Eminem, Teezo Touchdown, Denzel Curry, Aminé, Cordae, Joey Bada$$, Gus Dapperton, Jack Harlow, Dave… Quasi res. De moment les que més m’han cridat l’atenció, a part dels singles, han estat “Fly Away” perquè JID està intractable, “Say Ya Grace”, per l’aparició estel·lar un altre cop de Lil Yachty i “First Night” amb uns grans Teezo Touchdown i Denzel Curry.
JID is back! I ho fa avui amb una col·laboració amb la jove promesa d’Atlanta (també la seva ciutat) 21 Lil Harold. Aquest últim l’havíem pogut descobrir al seu últim disc, gràcies al nom que es va fer per incloure una col·laboració amb 21 savage. A “Sundown” el nou single, s’uneix amb un dels rapers del moment, i com sabeu, un dels meus preferits, en una cançó que funciona sola.
Compota de Manana torna amb “Baja la Velocidad” Live amb Ahyvin Bruno, versió en directe d’una de les cançons més populars de la banda d’Erik Castillo, versionada en una live session amb nous músics i que sona increïble. Salsa y sabor!!!
daniel sabater ha publicat NO ME QUIERO PEGAR, un nou EP. La veritat és que era un dels cantants que tenia més en compte fa uns anys, amb cançons súper top com “no estàs”, “Calor”, “2010” o “cómo quieres que me enfade”. Però en els seus últims projectes, no m’ha acabat de convèncer el canvi d’estil per on ha acabat portant les cançons. I em segueix passant el mateix amb aquest últim, a excepció de “EMBABIAO”, produïda a més per ODDLIQUOR, a qui estarem veient en directe a la nau el 26 d’abril.
“SI TU M’HO DEMANES” és la nova balada de Figa Flawas, inclosa dins del seu segon disc LA CALÇOTADA, que també ha sortit avui. Quasi sempre que els grups de reggaeton en català fan balades m’agraden més que les altres. Em quedo també amb l’única cançó que m’ha semblat una mica més original, “ES VEN”.
Descobriments:
El descobriment amb el qual em quedo aquesta setmana, és el de joe unknown. M’he estat escoltant el seu últim disc, publicat al juny, For Better, For Worse, amb cançons com “Silent” “Hell of Mine” o “Ride”. Una mescla entre Idles slowthai i La Élite? Brutal. 29 de febrer a l’Helio, allà hi serem.
La setmana passada vaig veure Fallen Leaves, la nova pel·lícula de Kaurismäki, que aprofito per recomanar-vos molt. Doncs hi ha una escena en la qual els protagonistes estan a un karaoke i dues noies canten una cançó. Durant aquell dia vaig estar obsessionat. Doncs just ahir m’adono que els genis dels bookers del Primavera Sound les han confirmat pel Primavera a la Ciutat d’aquest 2024. El seu nom és Maustetytöt, i és una banda d’indie-pop finlandès hipnotitzant. Us poso els noms de les cançons que m’han agradat, que segur que els enteneu: “Syntynyt suruun ja puettu pettymyskin”, “Tein kai lottorivini väärin” i “Eivät enkelitkään ilman siipiä lennä”. Estic obsessionat. I alhora m’odio a mi mateix recomanant-vos indie en finlandès.
Stephen Day és un cantant de Georgia que també he descobert aquesta setmana, amb cançons com “Gold Mine”, el seu últim single que és molt de l’estil d’altres bandes que han passat per aquest apartat abans, com The Brook & The Bluff.
I fins aquí les novetats d’aquesta setmana. Pels que us heu quedat amb ganes de més, teniu nous discos de Bad Gyal o Benny The Butcher i nous singles de Parquesvr, Camellos, HOLOGRAMMA, Russ o SiR, entre d’altres.
El dia 1 de març arribarà “Balla la masurca!“, el debut en solitari de Guillem Gisbert, el cantant de Manel.
Després d’escoltar ‘Les dues torres’ i ‘Waltzing Matilda’, aquest divendres ha compartit dues noves cançons ‘Cantiga de Montse’ i ‘Hauries hagut de venir’. Un cop més segueix explorant diferents sonoritats, la primera amb un so més pop i jugant amb sintetitzadors, mentre que la segona s’aproxima al so més urbà i que ha treballat amb Jake Aron, un dels col·laboradors habituals dels Manel.
La presentació del disc serà el 3 de maig a l’Apolo, on les entrades estan exhaurides des de fa mesos. També oferirà concerts en d’altres festivals com l’Strenes, el Portalblau o el Porta Ferrada.
Anaïs Vila fa gairebé una dècada que trepitja els escenaris catalans interpretant els seus temes propis que s’engloben en una cinquantena de cançons publicades, dins de quatre discos i alguns senzills, en les que s’hi inclouen col·laboracions amb artistes com David Carabén (Mishima), Mazoni, Clara Peya, Pantaleó o Manu Guix. Un projecte autogestionat que el 2021 rep una de les Beques de Composició que atorguen conjuntament SGAE i Cases de la Música i que, juntament amb un procés de micromecenatge, ajuden a cofinançar aquest nou àlbum.
“Ara sempre” és un àlbum acústic, poètic i madur, on la senzillesa i la profunditat discursiva es mesclen en una producció acurada, amb la veu i les guitarres com a elements essencials. Anaïs Vila fa un retrat de les barreres i els anhels dels qui ara viuen la dècada dels trenta, a través del seu quart llarga durada. L’emergència climàtica, l’ansietat, la vida frenètica, les relacions de parella, les ruptures i els desitjos ocults conviuen amb la recerca d’esperança davant d’un futur amb poques sortides i amb la necessitat d’una connexió constant amb la naturalesa. Onze cançons de pop independent, amb pinzellades de folk, que s’allunyen de qualsevol artificiositat.
David Carabén és la principal col·laboració d’aquest disc. El cantant de Mishima i Anaïs Vila comparteixen duet a “Desert”, un crit a la incomoditat davant de l’emergència climàtica.
Vila també compta amb tres veus de luxe als coros d'”Ara sempre”. Enric Verdaguer (Henrio) a ‘Coda’, Gessamí Boada a ‘Com una flor’, Gerard de Pablo (Pantaleó) a ‘Un vici’, i tots tres junts a ‘Autoconfinament’, ‘Cendres’ i ‘Loop’.
La darrera setmana de gener ens deixa un grapat de novetats molt eclèctiques, que van des de “La calçotada”, de Figa Flawas, passant pel pop-rock de James Arthur o Tom Odell. També arriba “La joia”, de la catalana Bad Gyal o Future Islands amb “People who aren’t there anymore”.
Els llançaments es complementen amb “CORS”, de l‘Alvert, el que suposa el seu debut. The Smile amb “Wall of eyes”, Ty Segall amb “Three bells” o Ariox amb “ariox is super sad”.
Laminal, el duet de pop electrònic format per Carles Querol i Ramon Aragall, presenta‘Petjades fumejant’, el seu segon tema i avançament del seu primer disc, “(In)tacte”.
El primer, ‘Xarxa Neuronal’, va veure la llum fa gairebé dos mesos. Ara és el torn d’aquesta cançó que ens transmet la dificultat d’enfrontar-se a una situació adversa que resulta aclaparadora. És un senzill directe, emocional i cinemàtic, acompanyat d’una bateria electrònica, sintetitzadors, loops de veus modificades i distorsió final.
‘Petjades fumejant’ és quan el mal temps arriba sense avisar i ens sorprèn. La cançó compta amb una lletra crua, testimonial i repetitiva que busca la reiteració d’una mirada nua davant del desconcert. Aquesta repetició es converteix en un símbol de la cançó, recordant-nos la dificultat de seguir caminant quan tenim la tempesta davant.
El disc, “(In)tacte”, veurà la llum molt aviat i ens aproparà a moments de claustrofòbia, però també d’eufòria personal i col·lectiva.
Aquesta setmana arribem a l'edició 500 de la Primera Llista i per celebrar-ho hem preparat algunes publicacions especials. Una d'elles, tal com vam fer...
