El pianista, teclista, compositor, cantant i productor de música electrònica Red Pèrill –l’alter ego de Marc Mateu– presenta ‘La Clau‘. El single d’avançament del nou disc, un àlbum que es dividirà en dos EP’s que es diran “AQUARI” i “SAFARI” i que sortiran un abans de l’estiu i l’altre a la tardor.
Ens espera un disc “més electrònic i alhora més comercial que mai”, en el que experimenta amb “el repte de facturar un mainstream més aviat inexistent en català amb les influències més modernes de la música negra: cançons molt pop però de factura electrònica, amb flirtejos amb l’auto-tune i amb el soul i el funk de sempre presents, més alguna referència gairebé obligada a les noves tendències com el trap“.
Tot això, sempre amanit amb un punt d’absurd i tragicomèdia marca de l’igualadí i amb la producció de QUICO 13 i l’assessorament de’n Pau Guillamet aka GUILLAMINO.
Però qui millor ens pot parlar de ‘La Clau’ i els següents projectes és el mateix Red Pèrill.
Després de la derrota del Barça, l’estrena de ‘La Clau’ serà la millor notícia d’aquesta setmana?
Ho sento però no sou els primers en fer aquesta analogia ^^
Sou els segons. Per mi és la notícia de l’any. Amb menys d’un dia hem superat les 1.000 visualitzacions, a tuiter porto més de 150 favs. Això en un videoclip és INCREÏBLE. Tot el meu entorn personal i virtual s’hi ha bolcat d’una manera brutal, ha sigut com el fruit de tot el que porto fent des de que vaig decidir ser músic: rebre elogis unànimes, fins i tot de gent com l’Arnau Tordera o del Cesc Freixas, està sent balsàmic, doncs vinc d’una època en què m’havia plantejat fins i tot la retirada.
Què hi trobarem en el nou EP?
Quatre cançons molt fresques amb força flow, una mica d’autotune (no sempre), alguns vents i melodies molt cantables i fins i tot una Núria Graham samplejada. Per acabar hi haurà una penjada atmosfèrica que deixarà l’oient amb ganes de sentir l’altra ‘cara’ de la moneda, un viatge que no saps si és un aterratge o una immersió, té quelcom d’espiritual.
Sovint, fas befa de la fama. D’un artista, valores més l’èxit o l’estil
genuí?
La personalitat única d’un artista és pràcticament l’únic que m’interessa. M’agraden els músics inconfusibles, com Coltrane, Miles Davis o Stevie Wonder. Com l’Albert Pla. Les maneres que tenen altres de trobar l’èxit em poden interessar per aprendre, i fins i tot cada cop més m’atrau el repte humil de tenir la gent en compte quan fas cançons, perquè si ningú t’escolta no té puta gràcia. Hi ha un repte en triomfar però que l’important al final siguin més sinergies, el què fas sentir a la gent.
Al què podem esperar, això si, és a què econòmicament no ens hi arruïnem. I confesso que m’agrada sentir com em guanyo el respecte, això sí. Suposo que per curar ferides de la infantesa.
Què obre ‘La Clau’?
La Clau obre la porta de formar part d’alguna cosa… d’un grup, d’una família, de sentir-te reconegut en els altres. Pot obrir una frontera també. Per mi té un sentit molt clar però amb els anys he après a que si cadascú pot trobar en les lletres la seva interpretació és més divertit. L’ego es rebaixa.
Quan vas iniciar el projecte en solitari Red Pèrill?
Vaig començar a ‘jugar’ amb l’ordinador el 2001 i al cap de poc em vaig posar a estudiar piano jazz i harmonia. Vaig anar fent coses però entre inseguretats i problemes informàtics i emocionals no vaig publicar res fins al 2014, a excepció d’un tema anomenat ‘Russian Luscious‘ que va formar part d’un recopilatori comarcal (?) per allà el 2003.
Quina opinió et mereix el nou moviment emergent de trap en català?
És complicat de dir. Per un cantó hi ha un abisme generacional entre algú nascut a finals dels 90 i jo en molts sentits. De primer me’n fotia. Però el trap té coses interessants: les atmosferes, l’ús de les 808 en els ritmes, aquests hats com impossibles. I és important que el català no sigui un reducte folklòric. Hi ha d’haver trap en català, metall en català i dibuixos animats i youtubers en català.
La funcionalitat de l’idioma en plena època d’internet comporta moltes renúncies i pot matar l’idioma. Per resumir-ho: Pawn Gang em feien molta “rissa” i de la resta no controlo ni m’interessen especialment perquè no és el meu rollo, encara que ‘La Clau’ en tingui reminiscències. Els hats 808 (caixa de ritmes mítica de Roland) em flipen. I que fan temes amb molts pocs elements. Veurem com evoluciona i si va madurant. Catalunya és molt petit i dificulta la professionalització del fet artístic. Això fa que no t’hi puguis dedicar mai les hores que voldries.
“La meva meta és fer música popular sense vendre’m l’ànima al diable”. Qui és aquest diable?
Trair els teus principis.
