El Barna’n’Roll ha tancat l’edició més popular de la seva història, tant d’aforament com de dimensió de cartell. Enguany, han dut com a cap més visible els ja consolidats californians The Offspring, una de les bandes que han ajudat a construir el so del punk modern.

No obstant això, va haver-hi lloc al cartell del Barna’n’Roll per a molts altres grups, també de catalans, que van aprofitar aquesta oportunitat per mostrar-se a un públic major.

I parlant de públic major, cal destacar que no hi cabia ni una agulla al Poble Espanyol la nit del 3 d’agost. Amb un Sold Out absolut, el festival va amuntegar a més de 5.000 persones que van reviure els dies gloriosos del rock durant una calorosa nit d’estiu.

Evidentment, el concert principal i pel que tothom venia era el de The Offspring. No obstant, van tenir uns teloners que van escalfar de grata manera al públic abans del plat principal. Estem parlant dels italians Talco, un grup radicalment antifeixista de ska i rock que van muntar una gran, gran festa al Poble Espanyol.

Talco és d’aquells grups que tenen la virtut (o el defecte) de no fer pauses entre cançons, i “cascar-se” un concert de quasi una hora sense ni un minut per respirar. Personalment, crec que aquesta tàctica funciona molt bé per a grups com Talco, els quals la majoria de les seves cançons són similars pel que fa a ritme i melodia i el fet de solapar-les crea una major sensació de “bestialitat” a l’hora de saltar, ja que és un non-stop.

Ara bé, també pot crear la sensació (que és el que em va passar una mica a mi) que tot el concert és una única cançó que va variant una mica. Suposo que als fans de Talco això no els hi deu passar, però vist des de fora és una mica la sensació que dóna.

Deixant de banda tot això, hi ha una cosa que és innegable: l’energia que desprenia la banda dalt de l’escenari i com ho transmetien al públic era per emmarcar. No hi havia quasi cap moment durant el concert que no es veiés a algun membre del grup saltant, ballant o incitant al públic a fer-ho.

I després del concert de preparació, després de la volta de reconeixement, va arribar el clímax de la nit. The Offspring són una d’aquelles bandes que saps que en directe són divertits i frenètics, però no te’n pots fer a la idea fins que no ho vius en directe.

10 anys després The Offspring a Barcelona pic.twitter.com/bAxLXMp4ku

— PRIMERA FILA (@PrimeraFilaCat) August 3, 2019

Aquest concert, de la mateixa manera que tota la gira que estan fent actualment, era un concert homenatge al seu gran disc ‘Americana’. Van obrir amb la cançó que dóna nom al disc i després va arribar la frenètica “All I Want”, i el públic va embogir com pocs cops havia vist en un concert. La massa de persones que es trobaven davant de l’escenari va començar a formar una espècie d’onada humana que anava al compàs de la música.

Van encadenar llavors unes quantes cançons molt enèrgiques, però no tan conegudes, fins que van arribar a un dels meus punts preferits de la nit: el cover de “Whole Lotta Rosie” d’AC/DC. Veure a The Offspring tocant una cançó dels australians era com una espècie de somni fet realitat.

A tot això cal afegir que la banda va sortir “endollada” des del minut u, i van mantenir una relació molt directe amb el públic tota l’estona. Van agrair fàcilment més de 10 cops al públic per ser allà i es van entregar al 100% a la seva audiència. Tenint en compte la quantitat d’anys que fa que toquen i l’èxit internacional que ha aconseguit The Offspring, veure aquesta humilitat i aquesta gratitud en les seves paraules és un fet que diu molt d’ells com a grup i com a persones.

El concert va seguir i la meva fascinació per ells anava creixent, fins a arribar a un dels punts màxims en la cançó “Gone Away”. Començant com una versió a piano, en Dexter va fascinar al públic amb una de les cançons més maques dels Offspring (sinó la que més). El tema va anar agafant força fins al punt final, en el que va acabar un altre cop sortint tota la banda i culminant una de les versions en directe més aconseguides que he escoltat mai.

Tot seguit, vam plantar-nos a la traca final. Un seguit d’unes 5 cançons que van coronar un concert genial. Amb grans èxits com “Why don’t you get a job?” (en el qual van començar a volar boles inflables enormes entre el públic), “Pretty Fly (For a white guy)” o “The kids aren’t all right”, el nivell d’èxtasi entre la multitud va adoptar nivells extrems.

Grans The Offspring al @BarnaNRoll pic.twitter.com/qAinoXzuWm

— PRIMERA FILA (@PrimeraFilaCat) August 3, 2019

Van fer l’intent de marxar i com a bis van tocar “You’re gonna go far, kid” i l’esbojarrada “Self Esteem”. Recordeu el que he mencionat abans sobre la massa uniforme que era la multitud del públic? Doncs bé, en aquesta cançó final va arribar al màxim nivell,en el qual absolutament tothom va començar a saltar al mateix moment. Una passada.

En fi, ja no sé quines virtuts més puc destacar del concert de The Offspring. Els adjectius es queden curts per intentar descriure com de divertit va ser el concert del grup punk al Barna’n’Roll.

The Offspring era un grup que mai havia sigut sang de la meva devoció, però després d’aquest concert la meva visió ha canviat per sempre més. Poques bandes aguanten el tipus tan bé com ho han fet aquests tius després de tants anys, mantenint el carisma i la il·lusió del primer dia. Sembla que surtin a tocar per primera vegada a cada concert, encara que ja en portin milers a la seva esquena, i això crec que té un valor incalculable.

Llarga vida a Offspring, una de les millors bandes en directe actualment. I llarga vida al Barna’n’Roll, per demostrar que el rock i el punk no han mort, i que a Barcelona sempre tindran una casa.