Natalie Imbruglia va ser una cantant molt popular a la dècada dels 90 gràcies a la cançó ‘Torn’, una de les imprescindibles d’aquells anys i que sonava a tot arreu.

La seva va continuar, tot i que no amb el mateix èxit i el 2009 va editar “Come to life” on comptava amb la col·laboració de Chris Martin de Coldplay. Sis anys després va editar “Male” un disc de versions i ara anuncia el seu primer disc amb material propi en dotze anys “Firebird”.

Arribarà el 24 de setembre i de moment ja en podem escoltar un primer avançament ‘Build it better’.

El Noi de Tona és tant -o més- xerraire que Josep Molera, l’homònim noucentista del Noi de Tona, l’excèntric, el “farandulero”, el bohemi. És igual de rodamóns que ell i predica la paraula del rap amb l’afany d’assaltar l’escena catalana. Si li preguntes qui és el verdader Noi de Tona, no en té cap dubte, et dirà que és ell. D’en Molera no se sabia ben bé si era polític o poeta, el que sí que podem endevinar és que era un influencer d’època. Del Noi de Tona del segle XXI en sabem que és un gran lletrista, cultivat en els bolets, la cuina, els minerals o la poesia; que treu ferro a les coses i que propaga un discurs més realista de la vida, defugint del victimisme i tocant de peus a terra.

El Noi de Tona és un escriptor polifacètic que pregona un missatge que vol trencar estereotips per fer entendre que el rap, no és només un gènere de culte amb el qual vacil·lar i traure l’ego a passejar. D’ego també en té, és clar, però la gran diferència rau en la utilització del rap com una eina per versar poesia costumista que retrata l’imaginari català, i ho fa a cop de sàtira i amb la pretensió de traspassar les barreres i tabús que envolten un gènere sovint prejutjat.

Amb un clar paral·lelisme amb Salvador Espriu, a qui ha ‘samplejat’ a ‘ En Fin’, l’EP que va llançar fa unes setmanes, El Noi de Tona pretén fugir del discurs rapsòdic i carregat per filar versos de mil i un colors que obren la porta a l’imaginari d’un vailet que s’ha fet gran, però que segueix voltant pel món amb un gran afany d’enfortir el seu especial vincle amb la natura i amb la terra catalana.

En aquest disc debut, El Noi de Tona suma forces amb el Sr. Chen, que s’ha encarregat de la producció de les 9 cançons però també hi canta i fa cors. Altres rapers de l’escena com D.Mos i Yung Rajola també hi apareixen en dues col·laboracions més que fan de ‘No n’hi ha per tant’ un àlbum colorit i amb una paleta sonora ben variada que conté tonalitats que van del pop lluminós, al rap fosc, passant inclús per melodies jazz que sublimen l’art d’aquesta obra.

Àlex Blat ha encès una llanterna per a reconèixer el seu propi camí. Qui és la veu i el compositor de Tardor ha agafat una ruta solitària que discorre en paral·lel a la banda i ha enllestit un disc mestís i sense prejudicis de pop i folk. “La veritat” està en la mirada i la brúixola del seu autor.

Aquesta mirada es dirigeix, per exemple, al model de societat extenuant i ultra competitiu en què vivim. Cançons com Sant Rafael neixen d’aquesta ansietat i construeixen una cabanya sonora on s’evoquen estius passats, sense caure en el tòpic de l’eterna joventut. L’ansietat es transforma després en rebel·lia en melodies com la de Què bé fer res, alegre i despreocupada, d’ecos caribenys. Perquè “La veritat” no dibuixa un únic concepte, narratiu o musical. Àlex Blat aposta per la mescla que deriva de l’assumpció que estem plens de contradiccions: les lletres, reflexives, plantegen arguments que es refuten en el següent vers; les melodies apunten a gèneres i latituds diferents, del folk nord-americà a la cançó d’autor banyada en el Mediterrani.

Hi ha, en canvi, una certesa que el músic ha buscat instintivament: el so orgànic. L’àlbum sona a corda i fusta, a mans xocant-se i a peus xafant terra. Així ocorre en Declaració d’intencions, amb una base rítmica feta de palmes i passos, dinàmica que es repeteix en altres temes on la percussió naix de la caixa de la guitarra acústica, autèntica protagonista del LP.

La responsabilitat d’aquest naturalisme la comparteixen Blat i el seu productor, Guille Sanz, qui ha produït abans discos de Laverge, Tin Robots o Vibrowaves i ha treballat d’enginyer amb Badlands, Indian Hawk o Hola Hello. Ambdós es van repartir la tasca de tocar quasi tots els instruments que apareixen en el disc, principalment de corda. Als dos cal atribuir, per tant, el risc de l’àlbum. En l’eclecticisme que practica La veritat apareixen dos temes que homenatgen la tradició de la cançó: per un costat està la versió d’A la vida d’Ovidi Montllor i, per altre, Gota de rosada de Silvio Rodríguez. En les dos adaptacions, per altra banda, batega un cor pop, amb el seu pols renovador.

La cobla més despreocupada de Catalunya és Biflats! Una cobla creada l’any 2015 a Blanes (Girona) i que trenca motlles, una cobla gamberra que vol acostar aquesta sonoritat a les noves generacions i exportar-la a l’exterior. Amb aquesta premissa, el compositor Xavi Pendón i el lletrista Edgar Massegú (Pulpopop) han creat Biflats. Un projecte que ha unit 23 músics de formacions tan diverses com grups de rock català com Els Pets, Sau, Pulpopop i Germà Negre; un gran nombre de cobles o orquestres de Catalunya com ara La Principal de la Bisbal, l’Orquestra Gira-sol o l’Orquestra Internacional Costa Brava i també de grups d’arrel tradicional com Tururut Bonaigua. Amb aquesta combinació explosiva surt un espectacle amb so de cobla que pretén fer ballar a tothom!

Després de l’èxit del seu primer àlbum ‘Catalan Fanfare!’ (2017), Biflats va presentar ‘HUMMUSMAN’, un espectacle amb 14 músics bojos en escena i una gran dosis de teatralitat, dirigit pel prestigiós dramaturg Martí Torras. Ara, ja estan a punt de presentar el seu tercer treball: ‘Fanfarrona!’, gravat a Soundclub de Salt mentre els músics surfejaven la tercera i la quarta onada. El disc disposa de 14 cançons, la majoria cantades en un català juganer, i d’altres en castellà o anglès. Això sí, una cosa que les uneix a totes és que cadascuna d’elles conviden a ballar i tenen en comú una sonoritat World Music. També, s’hi amaga un missatge d’amor cap al medi ambient i la preservació dels espais naturals; com són la reivindicació del cabal fluvial a ‘La Rumba del Ter’, la preservació de la costa a ‘Pixapins’ o la protecció dels oceans a ‘Buscant o Trobant Petroli’. I és que Blanes és l’epicentre creatiu dels Biflats, i el “peix salat” els toca de prop, per això, a part d’algunes olors d’actualitat urbana, balcàniques o sefardites, hi són més que presents! Un disc on hi ha col·laborat Zinkman, la veu de La Dinamo, o el guitarrista Marcel Torres.

Havent actuat als principals festivals i festes majors de Catalunya, amb ‘Fanfarrona!’ es proposen que la bacanal Biflàstica sigui una cita obligada d’aquest estiu.
Després de posicionar els seus anteriors discos en llistes d’emissores de World Music d’arreu del món, volen continuar ensenyant les particularitats del so de la cobla ‘made in Catalonia’, que aquest any incorpora la rumba catalana, genuïna i única, o la gosadia d’introduir el tible a la cançó més pop del disc.