Ara fa vuit anys, una jove Carolina de Juan, més coneguda com a Nina, va comprar un bitllet d’avió per anar a provar sort a Amsterdam. Però aquell viatge mai es va emprendre, ja que dos amics músics la van convèncer per formar la banda que ara és Morgan, i que van tocar ahir a la sala 1 de Razzmatazz.

Amb certa puntualitat comencen a sonar les primeres notes al teclat, i quan la banda arrenca a tocar, es forma una càlida atmosfera que augura un gran concert. De sobte sona Alone, i amb un directe absolutament in crescendo, que, igual que l’excitació del públic, augmenta progressivament, arriba el clímax: una combinació entre teclat, bateria i guitarra formidable.

El concert avança amb River, un tema més musicalment constant. Justament com el riu de la lletra de la cançó, la veu de la Nina, que s’ha presentat tímida, ara creix fins a ser imparable. Els nervis i l’emoció es poden palpar. En aquest moment, miro l’expressió de la cantant i penso que l’estrofa que recita sembla descriure-la prou bé: Although I’m solid and strong, I’m also weak and cold. Arriba Attempting i el públic comença a saltar i a ballar, i amb algun toc de blues apareix un solo de guitarra a mig tema, deliciós, que amaga perfectament els petits errors de so de la sala. L’energia i l’entrega d’un públic que victoreja a la generosa banda no baixa en cap moment.

Amb una transició brillant es fon l’entrada de la següent cançó. Els eufòrics aplaudiments del públic anticipen una cançó coneguda arreu, i és que efectivament comença a sonar Blue Eyes. Una emotiva tornada que els seguidors coregen, i que, tant aquests com els músics, aplaudeixen al ritme d’aquesta bonica cançó. Paranoid Fall, que fa recordar al grup de rock alternatiu Dover, i que és probablement el tema que compta amb més percussió, és alhora un dels més animats de la nit. A punt d’arribar a l’equador del concert, una Nina molt més solta s’atreveix a deixar el teclat per a posar-se al mig de l’escenari i seduir-nos només amb la veu.

Carolina de Juan fa una pausa per a presentar a la banda, i mostrant-se molt oberta amb el públic, amb un discurs personal i una humilitat exemplar, agraeix enormement a la sala i a la gent que ara l’emplena.

Arriba On and On (Wake Me Up), i d’ençà que sonen les primeres notes podem apreciar el virtuosisme musical del tema, així com de l’ara altre cop asseguda cantant-pianista, amb un final que porta al públic a fer voltes en un exquisit espiral musical etern. Amb un seductor solo de guitarra entra Praying, amb la que Nina es pot lluir tant amb la veu com amb el teclat. La líder de la banda torna a apel·lar el públic i el sedueix amb la seva constant amabilitat i generositat, agraint una vegada més la seva assistència.

Finalment, la banda anuncia dues de les seves cançons compostes per a ser cantades en castellà. Després d’aquests simpàtics parlaments comencen a sonar les primeres notes d’Un Recuerdo y Su Rey, que ens demostra amb una claredat espaordible que Morgan pugen de nivell quan canten en castellà. I és que aquesta cançó no només fa que el públic es mogui al ritme de les seves notes, sinó que ara l’energia és encara més amunt.

Arriba el gran moment de la nit, i la següent cançó comença amb unes tímides notes al teclat que ens deixen entreveure el gran moment posterior. De seguida, aquestes es fonen amb una guitarra, un baix i una bateria que provoquen calfreds a un públic, ara molt entregat, que canta la lletra del que ja s’ha convertit en l’himne de la banda. Entren els acords de Sargento de Hierro, que, si li sumem a una lletra absolutament trencadora, una de les millors veus del panorama espanyol, val a dir que el resultat és impecable.

Ara comença a sonar l’apoteòsica Home, una de les millors cançons de la nit. Amb una sensibilitat palpable en l’ambient, Carolina de Juan ens delecta amb una veu màgica i la banda i lletra que l’acompanya fa posar la pell de gallina al públic: Because every mistake I make takes me away from my home. I’m so tired of excuses, they are taking me away from my home.

L’energia es torna a elevar amb Flying Peacefully, que de peaceful no en té res, i amb un ritme que s’apropa més al pop-rock, Nina deixa el teclat per a tornar-se a apropar al públic. Amb Thank You, una cançó més propera al soul, ens adonem que el final del concert s’acosta, i amb un llarg i virtuós solo de guitarra de Paco López, el concert queda amb una energia molt amunt. Metafòricament, el públic es torna a sentir apel·lat pel Thank You que repeteix constantment Carolina de Juan.

La cantant es torna a dirigir al públic, i ens explica que és molt tímida i reservada. De fet, quasi se li omplen els ulls de llàgrimes al veure que som allà per escoltar-los. Tot l’espectacle és un acte de generositat i d’agraïment constant.

El concert acaba amb A Kind of Love, Another Road (Gettin’ Ready) i finalment l’esperada Marry You, quan la cantant mostra una veu que molt s’apropa a la perfecció. Amb una energia que ho emplena tot, i amb el seu “gràcies” marca de la casa, la banda desapareix.

És d’agrair veure i escoltar artistes tan generosos, i amb un sentit de l’esforç–recompensa com el que tenen els components de Morgan.

Nina, gràcies per la vulnerabilitat, la valentia, la naturalitat, el gust i l’estil. I el que és més important: gràcies per no haver marxat a Amsterdam, i haver decidit deixar-nos gaudir de totes les teves grans qualitats.