El Rock and Roll Hall of Fame ha anunciat els nous artistes que passaran a formar part del seu prestigiós saló, amb noms destacats com Oasis, Phil Collins i Sade entre els escollits d’aquesta edició.
La llista d’incorporacions d’enguany té un clar accent britànic, amb sis dels vuit noms provinents del Regne Unit. Entre aquests també hi trobem Billy Idol, Joy Division / New Order i Iron Maiden. Els altres dos artistes seleccionats són nord-americans: Luther Vandross i Wu-Tang Clan.
En el cas de Collins, es tracta d’un reconeixement doble, ja que ja formava part del saló com a membre de Genesis des del 2010, i ara hi entra també per la seva trajectòria en solitari.
A més, l’organització atorgarà el guardó a la influència primerenca a figures com Celia Cruz, Fela Kuti i Gram Parsons, reconeixent la seva petjada en la història de la música.
La cerimònia d’ingrés tindrà lloc el pròxim 14 de novembre a Los Angeles i es podrà veure al desembre a través de ABC i Disney+.
Per contra, alguns artistes que també estaven nominats aquest any s’han quedat fora de la selecció final, com Jeff Buckley, Mariah Carey o Lauryn Hill.
El grup Km.0 farà parada aquest divendres 17 d’abril a la Sala Wolf en el marc del Festival Empremtes. La formació catalana continua així la presentació del seu nou treball discogràfic amb un concert que promet energia i connexió amb el públic.
Nascuts el 2022 i formats per sis músics de diferents punts del territori, Km.0 han aconseguit fer-se un lloc en l’escena gràcies a un directe fresc i festiu, amb una presència destacada de l’electrònica. En poc temps, el grup ha passat per diversos escenaris i festivals del país, consolidant una base de seguidors fidel.
Ara, la banda arriba a Barcelona amb un nou disc més contundent i madur, on reflexionen sobre l’etapa vital d’acostar-se a la trentena. Un treball que evidencia l’evolució del projecte i la complicitat guanyada entre els seus membres.
El concert a la Sala Wolf combinarà aquestes noves cançons amb alguns dels temes més coneguts del grup, en una proposta pensada per convertir la nit en una autèntica festa. Una cita que s’emmarca dins la programació del Festival Empremtes i que vol reafirmar el bon moment que viu Km.0.
Després de cinc anys sense publicar un àlbum de llarga durada, Joan Dausà torna amb “Immortals”, un disc que arriba en el moment més dolç de la seva carrera. Un recull de cançons noves que mantenen el pur estil Dausà, però on el cantant també s’ha obert a explorar noves sonoritats que amplien el seu univers musical.
El treball s’obre amb ‘Per una cançó’, un tema que ens introdueix en l’univers d’”Immortals”. La veu de Dausà apareix de lluny, envoltada de sorolls de concert, fins que a poc a poc tot desapareix i només queda la seva veu. És una peça molt fidel al seu estil: explicar històries. En aquest cas, inspirada en un moment real del concert que va fer al Palau Sant Jordi el gener del 2024.
Després d’aquesta introducció que ens recorda d’on venim, Joan Dausà ens dona la benvinguda amb ‘Welcome to the party’ una cançó esperançadora que convida a unir-se a la festa i deixar enrere tot el que pesa,q ue et deixa amb ganes de poder-la cantar amb ell a ple pulmó en un dels seus pròxims concerts.
Però, tot i les cançons més alegres, al cantant de Sant Feliu de Llobregat també li agrada fer-nos emocionar amb el piano, i clarament en el nou àlbum aquest instrument també hi té un paper important. La primera ocasió és amb ‘Immortals’, una peça que amb les primeres tecles ja deixa entreveure que ens farà caure alguna llàgrima.
El tema sorprèn amb la col·laboració d’Antonio Orozco, que fins i tot canta en català. Dues veus diferents, que contra tot pronòstic acaben encaixant sorprenentment bé. Quan canten “això no ho havíem previst”, gairebé sembla una picada d’ullet al propi oient. Junts parlen d’aquells records i persones que, tot i no ser-hi, continuen presents d’alguna manera i es converteixen, precisament, en immortals.
Si amb l’anterior cançó encara no ens havíem commogut prou, el piano torna a ser el protagonista a ‘Ho podríem intentar’, una de les peces més emotives del disc. Un sospir obre la cançó i ens porta cap a una contradicció molt reconeixible: la d’una relació que s’esquerda però que encara es resisteix a acabar-se.
És un tema que emociona sense artificis, i que mostra també una nova textura en la veu de Dausà amb l’ús puntual de l’autotune, aportant-li un to més fred i distant.
La llum torna a aparèixer amb ‘Una cançó feliç’. Dausà aposta per fer-nos somriure i recordar-nos la importància de gaudir dels bons moments, que sovint passen desapercebuts. Manté el seu esperit més reconeixible, amb temes fets per cantar, però també hi introdueix nous sons que mostren la seva evolució. Conserva un punt emotiu que toca la fibra, però des d’una emoció més lluminosa, que no pas trista.
Però, sens dubte, una de les peces més potents del disc arriba al final. Dausà decideix tancar l’àlbum amb ‘Seria bonic’, juntament amb Anaïs Vila, que gira al voltant del pas de la vida cap a la mort. Els càntics que apareixen durant el tema, juntament amb la seva lletra i melodia, fan que la mort perdi aquella visió negativa amb què sovint l’associem i es transformi en una experiència més serena, gairebé bonica. És una peça que sembla pensada per quedar-se, d’aquelles que poden marcar la trajectòria de l’artista.
Amb «Immortals», Joan Dausà demostra que es pot evolucionar sense deixar enrere allò que et defineix. L’àlbum explora noves sonoritats, però manté intacta l’essència del seu univers musical. Es nota el treball i la cura que hi ha darrere de cada proposta, com si cada tema hagués estat pensat per quedar-se amb nosaltres. Potser per això, després d’escoltar-lo, entens millor el títol del disc: hi ha cançons que, d’una manera o altra, acaben sent immortals.
Quan un artista internacional arriba a la teva ciutat de gira, aquell dia pot convertir-se en un dels millors del mes, de l’any o fins i tot de la vida. Aquest diumenge, Louis Tomlinson, exintegrant de One Direction, tornava a Barcelona per tercera vegada per actuar al Palau Sant Jordi, una cita molt especial per als seus seguidors i seguidores.
No era la seva primera visita a la ciutat. El 2020 va actuar a Razzmatazz i el 2023 feia el salt al Sant Jordi per primera vegada. Ara, amb la gira How Did We Get Here?, tornava a trepitjar el mateix escenari davant d’un públic que feia hores que esperava l’inici del concert.
Entrar al Palau ja permetia intuir quin ambient s’hi viuria aquella nit. Molta gent vestida de groc, gira-sols a les mans, samarretes amb la cara del cantant o signes d’interrogació vermells que feien referència al seu últim disc. Només amb això ja quedava clar que el de Tomlinson és un fandom fidel que segueix l’artista allà on va.
Eren les nou en punt i, tot i que les llums encara no s’havien apagat, el públic ja començava a cridar. Uns minuts més tard, quan el pavelló es va quedar completament a les fosques, tot el recinte va retumbar de crits. L’emoció va augmentar encara més quan Louis Tomlinson va aparèixer a l’escenari per interpretar ‘Lemonade’.
Després d’interpretar alguns dels primers temes de la nit, el cantant de Doncaster es va dirigir als assistents per donar la benvinguda. Abans, però, va comentar que el dia anterior havia estat veient el Barça al Camp Nou. Si ja se l’estimava, amb aquell comentari encara es va guanyar més els fans que omplien el recinte.
Un dels moments més emotius va arribar amb ‘Dark to Light’, una cançó dedicada a Liam Payne, també exintegrant de One Direction. La seva mort el 2024 va marcar profundament tant els membres del grup com els seus seguidors. Per això, quan van començar a sonar els primers acords del tema, només calia mirar al voltant per veure com gran part del públic s’emocionava.
Durant el concert també hi va haver moments especialment divertits. A ‘Jump the Gun’, Tomlinson va agafar el mòbil d’una fan i es va gravar mentre cantava. Amb ‘Sanity’, en canvi, un grup de fans situat al final de la pista va decidir improvisar una conga mentre sonava la cançó, gaudint-la al màxim.
Però, en opinió personal, un dels moments més especials dels concerts de Tomlinson és quan el cantant, enmig d’una cançó, s’agenolla i observa els assistents mentre aquests canten a ple pulmó. Això va passar durant ‘Kill My Mind’. Tant la pista com les grades van encendre les llanternes dels mòbils i les van començar a moure al ritme de la música. Des de l’escenari, Tomlinson observava l’escena amb orgull, contemplant la força del seu fandom. Va ser un moment màgic.
Si entrant al recinte ja es podia intuir que el públic de Tomlinson és especialment entregat, durant el concert això es feia encara més evident. Molts fans organitzen els anomenats fan projects, accions coordinades durant determinades cançons. Amb ‘Lucid’, per exemple, des de la pista es van aixecar pancartes amb el missatge “We got here together”, mentre a les grades s’encenien les llanternes dels mòbils. Tot plegat per crear un moment especial entre artista i fans i recordar el camí que han recorregut junts.
Gran part dels seguidors de Tomlinson també ho van ser de One Direction en el seu moment, i en cada directe sempre hi ha qui espera sentir alguna cançó del grup. En un punt de pausa del concert, tot el pavelló es va unir per cantar ‘No Control’, un tema que l’artista només ha interpretat en comptades ocasions. Finalment no la va cantar, però en el seu lloc va interpretar dues demos inèdites.
El concert va acabar amb ‘Places’, un final que sempre deixa una sensació agredolça. És el millor moment perquè el britànic baixa de l’escenari per apropar-se al públic, però també el pitjor, perquè és quan t’adones que el directe ha arribat al final. Després de gairebé dues hores de música, el Palau Sant Jordi s’anava buidant lentament mentre quedava la sensació que el temps havia passat volant. Però si alguna cosa va quedar clara aquella nit és que el fandom de Tomlinson continua sent un dels més fidels i entregats del pop actual, i que Barcelona l’esperarà amb els braços oberts quan decideixi tornar.
Amb en Guillem Roma sempre ve de gust parlar: és un paio positiu, vitalista i que et fa sentir bé. I això és el que transmet a la seva música i a la seva vida. Per això algunes persones es poden estranyar quan escolten algun tema més fosc com els que hi ha al seu disc «Ritual d’expropiació». Però tranquils, que tot forma part del relat i, si escoltes el treball o vas als seus concerts, ho entens a la perfecció.
També hem arribat a la conclusió que ell, que sempre acaba les històries amb un final feliç, és l’única persona capaç de solucionar el conflicte entre els Estats Units i l’Iran. L’hem proposat com a mediador. Segur que faria que es posessin d’acord.
Aquest dijous presenta el disc a Razzmatazz i, de ben segur, tots els qui hi vagin en sortiran més optimistes i feliços. Com fa falta la seva música i algú com ell a les nostres vides.
Hem posat un titular seriós com si aquesta entrevista que hem fet a Vittara l’hagués fet el 324 o Catalunya Informació, però ens ha costat una mica buscar un titular per definir aquesta bogeria de conversa amb l’Uri i en Tuli. Sobretot perquè tant un com l’altre van formar part de l’equip de Primera Fila i per tant ens coneixem força (amb l’Uri una mica més, ja que també vam fer ràdio junts).
Llavors s’ha parlat del seu bon disc «VTT ARA», també de música, del seu concert del 30 d’abril i per primer cop en molt temps he hagut d’editar i treure coses de l’entrevista. És el que té fer una entrevista oblidant-te que estàs sent gravat.
Els The Strokes han confirmat una única data a l’Estat dins de la seva propera gira europea. La cita serà el 20 d’octubre al Palau Sant Jordi de Barcelona, en un concert que servirà per presentar el seu nou disc, «Reality Awaits».
El grup tornarà així als grans recintes del país més de dues dècades després de la seva última actuació en un espai d’aquestes característiques, consolidant el concert com una de les cites destacades de la tardor a la ciutat. El nou treball, produït per Rick Rubin, veurà la llum el pròxim 26 de juny.
Acompanyant-los en aquesta gira hi haurà Fat White Family i Alex Cameron, que actuaran com a artistes convidats en aquesta data.
Les entrades es posaran a la venda general el divendres 17 d’abril a les 10 h a través de Live Nation, Ticketmaster i El Corte Inglés. Prèviament, hi haurà preventes el 15 d’abril per a SMusic i el 16 d’abril a través de Live Nation.
El Posidònia Fest arriba a la seva sisena edició aquest 2026 consolidant-se com un dels festivals culturals més destacats del Maresme. Se celebrarà a Mataró del 2 al 6 de setembre, fent un pas endavant amb una programació més àmplia, nous escenaris i una proposta amb formats més propers, accessibles i immersius. Artistes de renom com Elèctrica Dharma, Tarta Relena o Suu formen part del nou cartell, acompanyats de talent local, artistes emergents i propostes artístiques diferents.
A més dels concerts al Port de Mataró, l’escenari principal del festival les darreres edicions, la programació s’estén també a altres indrets de la ciutat, com La Presó-MAC, el Casal Nova Aliança o La Múndia entre d’altres. Omplint aquests llocs emblemàtics de Mataró, la música s’estendrà per tot el municipi reforçant la vocació del festival per ser obert, divers i integrat al territori.
Un cop més, el Posidònia Fest es manté fidel a la seva identitat, amb una clara aposta per la perspectiva de gènere. D’entre les grans novetats de la sisena edició s’hi troba un concert en una sala d’art o la combinació entre la música i la literatura, fusionant diferents àmbits culturals. Com en edicions anteriors, el festival comptarà amb un concert en llengua de signes, aquesta vegada de La Marta Rius.
Amb l’edició del Posidònia Fest 2026 el festival continua la seva programació singular, que aposta per la qualitat artística i la descoberta de nous talents. Un seguit de concerts pensats per viure la música de manera íntima i immersiva des de la capital del Maresme, però arribant al públic d’arreu de Catalunya.
Cartell del Posidònia Fest 2026:
Alba Careta – Dimecres 2 de setembre – 20 h – La Presó MAC
Elèctrica Dharma – Dijous 3 de setembre – 20 h – Casal Nova Aliança
Carlos Coronado – Divendres 4 de setembre – 18 h – La Múndia
Terrae – Divendres 4 de setembre – 20 h – Port de Mataró
Tarta Relena – Divendres 4 de setembre – 20 h – Port de Mataró
María Cielos + presentació del llibre “Cantar sin permiso” de Toni Castarnado – Dissabte 5 de setembre – 12 h – Buc de Llibres
La Marta Rius (concert en llengua de signes) – Dissabte 5 de setembre – 18 h – Ateneu de la Fundació Iluro
Yasminna – Dissabte 5 de setembre – 20 h – Port de Mataró
Suu – Dissabte 5 de setembre – 20 h – Port de Mataró
La Pandemic – Diumenge 6 de setembre – 12 h – Cafè de Mar
Britney Spears ha decidit ingressar voluntàriament en un centre de rehabilitació per afrontar els seus problemes personals, segons han avançat mitjans com Variety i Rolling Stone. La notícia arriba setmanes després que l’artista fos detinguda per conduir sota els efectes de l’alcohol a Califòrnia.
Malgrat que va quedar en llibertat al cap de poques hores, l’episodi ha tingut conseqüències legals i ha tornat a posar el focus sobre la seva situació. Des del seu equip ja es va qualificar el succés com a greu, tot i que també es va remarcar la voluntat de la cantant de prendre mesures i complir amb la llei.
Aquest moviment representa un punt d’inflexió per a Spears, que ha optat per fer front a la situació amb ajuda especialitzada. Fonts properes apunten que la decisió respon tant a la insistència del seu entorn com a una reflexió personal després dels últims esdeveniments.
El moment arriba en una etapa especialment sensible de la seva vida. Després d’anys sota tutela legal, finalitzada el 2021, la cantant havia iniciat un procés de reconstrucció personal i mediàtica, combinant projectes puntuals amb una presència irregular a les xarxes socials.
En aquest context, l’ingrés en rehabilitació es percep com un pas necessari per recuperar l’equilibri. La mateixa artista havia agraït recentment el suport dels seus seguidors, destacant la importància de refugiar-se en la família i les amistats en moments complicats.
Amb aquesta decisió, Spears obre ara una nova etapa centrada en la seva salut, amb l’objectiu de deixar enrere els últims episodis i estabilitzar la seva vida personal.
Oferir un univers sonor distintiu que marqui la diferència en una indústria on s’intercanvien fórmules constantment, és una tasca prou inabastable i no gaire còmode pel músic. Aquesta incomoditat rau en un cert recel per part de l’oient quan li arriba una proposta poc convencional, tendint a rebutjar-la. Pensem en irrupcions de registres sonors i personatges com David Bowie, Frank Zappa, Pink Floyd, The Smiths i un sense fi de noms, alguns d’ells influències per Minibús Intergalàctic.
El quintet originari de Girona són el clar exemple de trencar la norma – en el seu cas sense buscar-ho -, i seguir l’instint musical per crear cançons. Una qualitat que posseïxen amb excel·lència. En l’àlbum de debut – “Meditacions des dels Miratges Mercúrics” (NEU!, 2024)- ja van utilitzar aquest mètode de treball i va funcionar d’allò més bé. Tant és així que pel segon han pogut col·laborar amb, ni més ni menys, que el reconegut productor Martin “Youth” Glover (Pink Floyd, Primal Scream, The Verve).
“Moviment oscil·lant polinòmic y=1/x” (NEU!, 2026) arriba com una alenada d’aire fresc, un torrent d’infinits eixos musicals que continua emmarcant-se en el rock psicodèlic, però que ara explora amb més evidència gèneres com el rock electrònic, el shoegaze, el postpunk o l’indie-pop.
‘Per sentir-me ple’, el primer senzill que van descobrir, ja anticipava una barreja pluralista d’influències i, al mateix temps, la continuació de lletres que sovint naveguen entre la ironia i la dulcificació vital, de l’estil de la mítica ‘Drama Nacional’. D’exemples enganxosos com la primera del disc, també hi tenen la que flirteja amb el pop ‘La Barqueta’, o la tan ballable ‘L’agredolça lliçó de la Vall del Mas Daurat’ que, si bé s’emmarca en un incipient gènere electrònic, atrapa des del primer moment.
Es pot dir que n’hi ha de tots els colors i per tots els gustos, des de qui gaudeix de llargues floritures guitarreres fins a qui prefereix melodies més accessibles com la melancòlica – i la meva preferida- ‘Blau’. Aquesta última n’és un clar exemple de l’habilitat dels lletristes- en aquest cas, el guitarrista Aram Figueres – per esquinçar l’ànima amb frases feridores encapsulades dins el que sembla una ruptura amorosa.
La qüestió és que l’evident narrativa de ‘Blau’ és una excepció, ja que la banda no acostuma a fer tan explícit el seu missatge, i sovint s’encapsula en un univers dalinià com el de ‘Mòbil continu’ que tracta un dia qualsevol enfrontant una única veritat: ‘el sol se’n va cada tarda i no sé quan tornarà’.
Entre l’ambivalència d’una acceptació de la vida que, a estones, es desfà en la manca de sentit, Minibús Intergalàctic fan espai per l’adoració més subtil a ‘Retalls i repunts’ i la veneració a algú que li estan bé les coses com estan a ‘Cap de trons’.
‘Gos ferit’, finalment, és la coda d’un viatge pel cosmos de la formació que, tot i haver-te mostrat la part més fosca de l’aquí i l’ara, també busca realçar que, en la mateixa línia, som aquí en aquest moment i cal gaudir de les petites coses, ja que no hi ha altra opció. Com bé retracta una de les línies de la peça: ’la vida és bonica i trista fins a l’últim sospir’.
Així doncs, a parer meu, “Moviment oscil·lant polinòmic y=1/x” és un disc rodó, el qual expandeix el registre sonor de la formació i ofereix variades composicions per a tota mena d’oients; ara bé, l’àlbum mereix ser escoltat d’inici a final. A qui vulgui donar-li una oportunitat al disc, només diria que es deixi emportar pel simbòlic corrent de Minibús Intergalàctic, no se’n penedirà.
Es compleixen gairebé tres anys d’ençà que Irene Romo i Giulietta Vidal encetessin, sense saber-ho, un dels projectes més importants de les seves vides. La seva formació a duo, Alosa, va enlluernar als usuaris d’instagram l’any 2023 amb una versió acústica de ‘A la voreta del foc’ i des d’aleshores la seva trajectòria no ha fet més que engrandir-se.
La nit de divendres 10 d’abril, després de múltiples concerts de tota mena i una presència en el panorama musical català cada cop més constant, Alosa celebrava una trajectòria curta però intensa a la mítica Paral·lel 62.
Plena de gom a gom, la sala va anar omplint-se amb joves, avis i nens; un exemple clar de la transcendència del projecte, i a les 21:00 en punt es va obrir el teló amb les dues protagonistes a l’escenari i una banda de luxe. La cançó tradicional catalana ‘Marieta cistellera’ va ser l’escollida per iniciar el concert.
Arran de la interpretació de l’última del seu debut, “El primer cant del matí” (Ceràmiques Guzmán, 2026), les noies van repassar cançons de la seva discografia molt variades, però que mantenen l’essència dolça i tècnica que emanen el duo.
‘La pastora Caterina’, ‘El forner’ o l’emocionant ‘Una Nova Casa’ en van ser demostracions clares del talent de la Irene Romo i la Giulietta Vidal, a més a més de la inexorable connexió de les dues que va més enllà de la faceta musical.
Alosa no només va presumir d’un talent musical exquisit – i una seguretat a l’escenari que sembla que sigui fàcil el que fan -, sinó també de saber quines dinàmiques són les més adequades per mantenir el ritme en un concert. Canvis en l’organització de l’escenari i entrades i sortides de músics que permetien jugar amb el factor sorpresa constantment.
Però per sorpresa les aparicions de grups amb qui han col·laborat el duo com Tarta Relena a l’adaptació d’un poema de García Lorca ‘Las alamedas’, Svetlana a la divertida ‘Aserejé’, o Habla de Mí en Presente a la tan ballable ‘Nenes de ciutat’. Moments àlgids del concert on el públic es va llançar a ballar, cantar i divertir-se, encoratjats per una càlida atmosfera que aconseguia unir els assistents.
Abans de tancar la crònica, cal fer una menció especial al cor que va acompanyar el grup gairebé tota la vetllada. Una col·laboració preciosa que transformava peces com ‘La dama d’Aragó’, la reconeguda ‘Flors i violes’, o la tan emocionant per a qualsevol català ‘El cant dels ocells’ en excel·lència.
En definitiva, veure les Alosa en directe és una experiència que cal viure sigui com sigui, són màgia, química i, sens dubte, talent; i el fet d’assistir a un concert seu et fa entendre de seguida per què han arribat tan lluny en tan poc temps.
Divendres, la Sala 2 de Razzmatazz s’omplia de gent vestida de negre amb plomes, disfressada de therian, amb perruques amb serrell i amb marques de petons al coll. El públic més alternatiu es concentrava per assistir a la presentació de l’àlbum debut d’Ouineta.
Al febrer, Marta Ros, més coneguda com Ouineta, va publicar el seu primer treball de llarga durada, «Ouineta Verificada», i divendres va ser l’ocasió per gaudir d’aquest nou projecte en directe.
Eren les 9 en punt i la Sala 2 de Razzmatazz estava plena. La cantant de la Roca del Vallès va aconseguir penjar el cartell de sold out en el seu primer concert de presentació. Les llums es van apagar i el públic va començar a cridar el nom d’“Ouineta”. Comença a sonar ‘Evil Ouineta’ i, lluny d’aparèixer diferents versions de l’artista, surt simplement ella, més verificada que mai. Només ella. No necessitava ningú més al seu voltant: sola va devorar l’escenari.
Mentre interpretava diverses cançons de l’últim àlbum, Ouineta no només cantava, sinó que també ballava, oferint en cada tema una performance diferent que feia saltar, cantar i gaudir el públic en tot moment. El que més va sorprendre, a nivell personal, va ser l’entrega dels assistents. Qualsevol cosa que feia l’artista era celebrada: cada pas de ball, gest o fins i tot respiració tenia una resposta immediata. L’energia entre artista i públic era constant, com si tota la sala parlés el mateix idioma, fet que demostra que Ouineta ja compta amb una base de fans molt fidel.
Tot i ser un concert de presentació, la cantant també va interpretar temes antics com ‘Gorgeous’, ‘Fatal, Fatal’ o ‘Bikini Kill’. Un dels moments més destacats va ser la interpretació de ‘Gorg’. Marta Ros va abandonar l’escenari mentre un telèfon la gravava i va baixar fins al públic. Allà es va dirigir als assistents perquè cantessin parts del tema. Una escena que recordava el que feia Oques Grasses amb ‘Com està el pati’, però Ouineta s’ho va portar completament al seu terreny. Llàstima no estar a primera fila per haver pogut formar part d’aquella intervenció.
Aquest esdeveniment també servia per celebrar la seva “verificació” i, com a tota festa, hi havia convidats especials. Maria Jaume va ser una de les primeres a pujar a l’escenari per interpretar ‘Va x Tu’; Svetlana també va aparèixer per cantar ‘Dulce Neus’, i FADES va presentar ‘CASUAL REMIX’. Però, sincerament, tot i cridar i vibrar amb cadascun d’aquests temes, molts dels assistents esperàvem una col·laboració en concret: la de Mushkaa. No va ser fins a la penúltima cançó que la cantant de Vilassar va sortir per interpretar ‘NOIS’ amb Ouineta i, per fi, veure la parella més icònica del panorama musical català juntes sobre l’escenari.
El concert va acabar amb ‘DM’s’, però cap dels assistents volia que aquella nit acabés. Vam tenir una bona dosi d’Ouineta, però quan el directe es va acabar en volíem més.
Ja sabíem que la cantant ens donaria música, ball, festa i diversió. El que potser no s’esperava tothom és que el resultat fos tan hipnòtic i sorprenent. Sense necessitat d’un gran decorat ni d’extravagàncies escèniques, Ouineta va aconseguir captivar tota la sala amb la seva presència i les seves performances.
Si escoltant l’àlbum ja s’intuïa que l’artista havia fet un pas cap a la seva verificació artística, aquest concert ho va confirmar. Durant molt de temps s’ha parlat d’ella com una veu emergent que picava pedra per fer-se un lloc dins la indústria. Però després d’aquesta nit queda clar que Ouineta ja no està trucant a la porta: ja és dins.
Aquesta setmana arribem a l'edició 500 de la Primera Llista i per celebrar-ho hem preparat algunes publicacions especials. Una d'elles, tal com vam fer...
