Després de cinc anys sense publicar un àlbum de llarga durada, Joan Dausà torna amb “Immortals”, un disc que arriba en el moment més dolç de la seva carrera. Un recull de cançons noves que mantenen el pur estil Dausà, però on el cantant també s’ha obert a explorar noves sonoritats que amplien el seu univers musical.
El treball s’obre amb ‘Per una cançó’, un tema que ens introdueix en l’univers d’”Immortals”. La veu de Dausà apareix de lluny, envoltada de sorolls de concert, fins que a poc a poc tot desapareix i només queda la seva veu. És una peça molt fidel al seu estil: explicar històries. En aquest cas, inspirada en un moment real del concert que va fer al Palau Sant Jordi el gener del 2024.
Després d’aquesta introducció que ens recorda d’on venim, Joan Dausà ens dona la benvinguda amb ‘Welcome to the party’ una cançó esperançadora que convida a unir-se a la festa i deixar enrere tot el que pesa,q ue et deixa amb ganes de poder-la cantar amb ell a ple pulmó en un dels seus pròxims concerts.
Però, tot i les cançons més alegres, al cantant de Sant Feliu de Llobregat també li agrada fer-nos emocionar amb el piano, i clarament en el nou àlbum aquest instrument també hi té un paper important. La primera ocasió és amb ‘Immortals’, una peça que amb les primeres tecles ja deixa entreveure que ens farà caure alguna llàgrima.
El tema sorprèn amb la col·laboració d’Antonio Orozco, que fins i tot canta en català. Dues veus diferents, que contra tot pronòstic acaben encaixant sorprenentment bé. Quan canten “això no ho havíem previst”, gairebé sembla una picada d’ullet al propi oient. Junts parlen d’aquells records i persones que, tot i no ser-hi, continuen presents d’alguna manera i es converteixen, precisament, en immortals.
Si amb l’anterior cançó encara no ens havíem commogut prou, el piano torna a ser el protagonista a ‘Ho podríem intentar’, una de les peces més emotives del disc. Un sospir obre la cançó i ens porta cap a una contradicció molt reconeixible: la d’una relació que s’esquerda però que encara es resisteix a acabar-se.
És un tema que emociona sense artificis, i que mostra també una nova textura en la veu de Dausà amb l’ús puntual de l’autotune, aportant-li un to més fred i distant.
La llum torna a aparèixer amb ‘Una cançó feliç’. Dausà aposta per fer-nos somriure i recordar-nos la importància de gaudir dels bons moments, que sovint passen desapercebuts. Manté el seu esperit més reconeixible, amb temes fets per cantar, però també hi introdueix nous sons que mostren la seva evolució. Conserva un punt emotiu que toca la fibra, però des d’una emoció més lluminosa, que no pas trista.
Però, sens dubte, una de les peces més potents del disc arriba al final. Dausà decideix tancar l’àlbum amb ‘Seria bonic’, juntament amb Anaïs Vila, que gira al voltant del pas de la vida cap a la mort. Els càntics que apareixen durant el tema, juntament amb la seva lletra i melodia, fan que la mort perdi aquella visió negativa amb què sovint l’associem i es transformi en una experiència més serena, gairebé bonica. És una peça que sembla pensada per quedar-se, d’aquelles que poden marcar la trajectòria de l’artista.
Amb “Immortals”, Joan Dausà demostra que es pot evolucionar sense deixar enrere allò que et defineix. L’àlbum explora noves sonoritats, però manté intacta l’essència del seu univers musical. Es nota el treball i la cura que hi ha darrere de cada proposta, com si cada tema hagués estat pensat per quedar-se amb nosaltres. Potser per això, després d’escoltar-lo, entens millor el títol del disc: hi ha cançons que, d’una manera o altra, acaben sent immortals.
