Marc Parrot celebra els 30 anys de carrera fent un viatge per les seves cançons i gaudint de la seva història com a músic. Un viatge que ens permet acompanyar-lo per les diferents recerques sonores i estètiques per les quals ha transitat durant aquests anys i que han donat com a resultat una sòlida i admirable carrera.
Sabem què mantenir-se en el circuit professional durant tot aquest temps, en una indústria que s’ha transformat radicalment els últims vint anys no és fàcil i aquest és un motiu més de celebració.
El Marc, artista, compositor i productor musical reconegut al nostre país, ha triat un repertori amb les seves cançons més estimades per donar-les-hi una volta més i convertir-les en nous instants de temps amb un caràcter únic i excepcional. Combinant un disc íntim, sincer i ple de complicitats amb un seguit de vídeos que ho documenten.
Trobades per versionar cançons, cada una amb una col·laboració diferent, buscant mostrar allò que es produeix quan els artistes gaudeixen de la seva feina: el plaer i l’admiració de l’espectador. És per això que les cançons s’han enregistrat també en vídeo i en directe, per mostrar no només l’art sinó també l’ofici i el saber fer de tots ells.
Cantar-li a la pèrdua per portar millor el fet de trobar a faltar algú que ja no hi és. Sara Roy ha volgut recordar als que ja no estan i dedicar una cançó als adéus. Així és com ha nascut “Cor de cendra”.
Al cap i a la fi, molts moments de les nostres vides aniran marcats per un adéu Roy ha volgut exemplificar el viatge que suposa tota una vida, creant històries boniques que neixen, creixen i se’n van. Aquí és on rau la importància del record i del que volia parlar en aquesta cançó. El record ho és tot, el que perdura quan algú ja no hi és físicament. En paraules de la mateixa autora, “vetllar pel record de la gent que hem estimat és el més bonic que podem fer. Anem omplint el nostre cor de cendres i aquestes ens fan ser les persones que som”.
Després de “Ja no m’importa” i “Ballant sota la lluna”, Sara Roy s’obre en canal per parlar d’un tema difícil d’expressar, i que amb música es converteix en quelcom més lleuger. Ha volgut recuperar el so d’una guitarra acústica i jugar amb una producció orgànica i senzilla.
Aquesta cançó, que és d’aquelles que surten des de dins, des de la intimitat, la va compondre Sara Roy el passat estiu amb la seva estimada guitarra. Li han acabat de donar forma Genis Trani i Jordi Pinyot a la producció, i Marina Lluch, que ha estat l’encarregada de gravar les guitarres. El videoclip que acompanya la cançó ha estat dirigit i protagonitzat per la mateixa Sara Roy i co-dirigit per Berta Lacondéguy.
Amb aquest “Cor de cendra” podrem gaudir d’una Sara Roy intimista i retrospectiva, que ens farà vibrar a tots.
Feia 8 anys que Simple Plan no actuava a Barcelona i aquest dilluns han tornat al mateix recinte que el 2016, el Sant Jordi Club, que un cop més ha vibrat amb els seus èxits eterns.
Abans del show dels canadencs hem pogut gaudir de tres actuacions que servien per escalfar l’ambient. La primera ha estat Arielle i posteriorment han estat els Mayday Parade qui han escalfat l’ambient amb el seu estil, molt similar a Simple Plan, combinant cançons de rock més potents, amb balades més pròximes al pop-rock però amb tornades d’aquelles que enganxen a tothom. Els tercers protagonistes han estat State Champs, que feia una colla d’anys que no actuaven a Barcelona. Han desplegat tota la seva energia plena de cançons vitals que han estat molt celebrades entre el públic, tot i que en alguns moments semblava que faltava una espurna d’energia perquè la festa fos més gran.
Amb molta puntualitat i després d’uns instants on hem escoltat els grups de moda a principis dels 2000, com Good Charlotte, Blink-182 o Green Day, la banda sonora de Star Wars ha donat el tret de sortida al show dels canadencs.
Un inici frenètic amb ‘I’d Do Anything’, ‘Shut up’, ‘Jump’ i ‘Jet Lag’, que han provocat l’èxtasi d’un públic molt heterogeni, amb edats molt variades i amb força gent que assistia a un concert del grup per primera vegada. No només hi havia aquells que d’adolescents els escoltaven i que venien a rememorar aquells bons moments, també gent que rondava la vintena d’anys i que s’han sumat a la seva legió de seguidors, cosa que indica que la banda encara té molt a dir.
En tot moment el grup ha interactuat tant en anglès, com en castellà i fins i tot en català, amb un “bona tarda” o “T’estimo Barcelona”, just abans d’interpretar la mítica (ja té 20 anys!) ‘Welcome to my life’.
“T’estimo Barcelona”. Simple Plan repassen els seus grans èxits a la capital catalana en l’únic concert al país. #simpleplanpic.twitter.com/DO8XPtYY17
Tampoc han faltat temes com ‘Addicted’, ‘Summer paradise’ (amb pilotes enormes de platja), ‘Iconic’ o ‘Where I Belong’, aquesta última amb la col·laboració de Derek Discanio, de State Champs. Ha estat la darrera abans dels bisos.
No hi havia cap ganes de marxar, estàvem retornant a la dècada del 2000, on el rock predominava les llistes, les emissores de ràdio i les nostres vides, volíem seguir gaudint, saltant i cantant totes les cançons d’un grup que després de més de 20 anys és capaç de concentrar milers de persones un dilluns a la nit per una gran festa.
Als bisos hem rememorat el ‘Crazy’ o el ‘Save you’, dues cançons precioses que han sonat més acústiques i ens han fet emocionar.
La part final s’ha reservat a tres cançons que mai cansen: ‘I’m just a kid’, una de les cançons que més motiven del grup. Posteriorment ens hem emocionant i hem il·luminat el recinte mentre sonava ‘Untitled’ i hem rematat la nit amb la cançó que em va fer descobrir el grup el 2002 i que m’ha anat acompanyant els últims 22 anys ‘Perfect’, per acomiadar una nit que no volíem que mai s’acabés.
Joan Dausà ha congregat més de 16.000 persones en la seva nit, la gran bogeria que feia mesos que esperava. El final de gira davant de la seva gent i en un recinte fins fa poc molt difícil d’omplir pels artistes i bandes catalanes.
En Dausà estava emocionat i ja en les primeres cançons aixecava els aplaudiments de la gent que veia com se li humitejaven els ulls amb aquell ambient que s’havia creat i com amb les seves cançons i gràcia personal estava actuant en un recinte com aquell.
La nit va començar tranquil·la, però ell ja s’encarregava d’anar avisant que ballaríem, que no patíssim que seria un concert ben animat. Mentre no arribaven les cançons amb més ritme el cantant s’inventava un joc i un repte per tots els assistents, la possibilitat de sortir del Palau acompanyat d’algú que no coneixen de res i anar a prendre una cervesa o el que sorgeixi. Durant la nit i a base de preguntes amb el rerefons de ‘Jo mai mai’ es va anar descartant a part del públic fins que va sorgir el desitjat match. La Núria i en Toni es van mirar als ulls i van acabar-se fent un petó al costat d’en Dausà i davant la mirada de tot el Palau que veia com d’aquell concert podia sortir-ne, qui sap si una bonica història d’amor.
Història d’amor com la que tenen els seus seguidors amb ell. I és que Joan Dausà domina com pocs els tempos dels concerts i si ha d’aturar-se a mitja cançó per dir alguna cosa ho fa i punt. I si ha de demanar que cantem més fort doncs es fa i ja està.
Acompanyats de músics de solvència com Florenci Ferrer, Miquel Sospedra, Dídak Fernández i Anaïs Vila, el concert també ens ha regalat dues aparicions inesperades, d’una banda Julieta que ha cantat a duet ‘Una altra manera de viure’, la cançó d’Estrella Damm, aquella que Dausà es pensava que seria ben animada però que al final els d’Estrella volien tot el contrari; per altra banda en Santi Balmes també pujava a l’escenari per interpretar ‘Caure no feia mal’, una de les cançons de “Ara som gegants”.
Ha estat un luxe de concert de més de dues hores, on no hi van faltar els seus grans èxits, també les primeres cançons que el van veure néixer i créixer com a artista i que ara han culminat amb aquesta gran bogeria que ha estat el concert d’aquest dissabte.
Però en Dausà no en té prou i just abans d’acabar el concert amb el ‘Jo mai mai’ va deixar anar una bomba: i si fem segona part de La gran bogeria? En algun punt fora de Catalunya. Amb Madrid no sembla que la gent tingués moltes ganes, mentre que amb Bilbao es on el públic va cridar més. Demanava que si es munta el concert que la gent vingui eh, que no diguin ara sí i després res. Estic convençut que una bona part dels que van omplir el Sant Jordi aniran on faci falta per tornar a gaudir d’un artista que fa anys que ha fet match amb el seu públic.
Que Triquell va ser una de les grans revelacions de l’any passat ho tenim més que clar. El seu àlbum debut “Entre fluids” va ser una de les millors propostes del panorama català del 2023. De fet, pocs artistes poden presumir d’un primer treball de tanta qualitat —tampoc podem oblidar que, abans del seu projecte en solitari formava part del grup Alter Soma—. Però, amics i amigues, allò només era el principi.
Menys d’un any després d’aquell boom, el cantant torna amb “FOMO”. En només quinze minuts, l’EP et fa entrar en un univers psicodèlic. L’univers Triquell, vaja. En aquest projecte, el cantant s’ha tirat de cap a la piscina de la música electrònica i experimental. Quan el descobreixes, passes per tres fases: el primer cop que l’escoltes, estupefacció; el segon, intriga; i el tercer, fascinació. Si no entens una cosa i així i tot t’atrau, és molt bon senyal. I només es necessita això, un quart d’hora.
La primera cançó podria formar part de la banda sonora d’una pel·lícula futurista. I els temes següents van creant escenes plenes d’ombres, de llums estroboscòpiques i pampallugues, amb una veu de fons que et parla i et fa obrir els ulls davant d’una realitat distòpica. És la veu de Triquell, i és que les seves lletres continuen sent igual de sinceres i crues, amb uns versos ben treballats. Parant atenció a cada detall, però sense pèls a la llengua. Això sí, cal estar molt atent per entendre tot el que diu, perquè a la mínima distracció és difícil seguir el fil narratiu. En aquest projecte prevalen la música i les bases, i la veu sovint queda camuflada darrere de tot això.
Tot i que amb el primer single, ‘FUMS!’, semblava que l’estil d’aquest nou projecte seria bastant semblant a l’anterior, és innegable que hi ha hagut un canvi o, si més no, una evolució. En el seu moment, “Entre fluids” va semblar molt revolucionari. I, en certa manera, ho era. Però després d’haver escoltat “FOMO”, una pensa: “va ser allò una manera d’aplanar el terreny i preparar-nos pel que vindria?” No tothom tindria el valor d’arriscar-se amb una proposta tan diferent del que estem acostumats a escoltar. I això diu molt d’un artista.
Per difícil de digerir que pugui semblar, perquè està clar que no és per a tots els gustos, aquest treball només fa que reiterar que Triquell pot ser un dels artistes amb més projecció de futur del panorama.
Tot i que el temps no ha acompanyat, això no ha impedit que centenars de persones fessin cua sota la pluja per accedir al recinte. Un cop a dins, però, el caliu dels seguidors de 31 FAM dona la benvinguda a aquest nou projecte musical que presenten els sabadellencs. Aquesta vegada, el concepte de família va més enllà del nom del grup i defineix l’experiència d’uns quants, que han gaudit del Meet & Greet amb els artistes. Un espai per conèixer al grup, parlar amb ells i emportar-se records, ja sigui en forma de firma, fotos o moments que a molts els costarà oblidar.
31 FAM s’han mostrat com el grup d’amics que són, fent broma entre ells en tot moment i sent molt naturals amb el seu públic. Durant els minuts que esteu junts et fan sentir com si fossis un més d’ells.
Després d’aquest moment, el concert tampoc fa curt. 90 minuts on es senten gran part de les cançons del nou àlbum, però també clàssics com ‘Valentina’ o ‘Sincero’, de les primeres cançons que va treure el grup. Com és normal en els seus concerts, l’acte és una apologia al català i en general, a Catalunya amb ‘Per la bona gent’, ‘Nens del barri’ i ‘Ferran Adrià’, amb el seu ‘Visca el català puta’.
Durant el concert han encabit cançons dels seus 5 àlbums, una festa de la qual tothom ha pogut gaudir. L’espectacle millora encara més quan apareixen les ballarines, que a part d’acompanyar als cantants creen una narrativa pròpia al llarg del concert.
L’èxit de l’actuació confirma la bona rebuda per part del públic d’aquest àlbum i l’apreci que el territori català té al grup. 31 FAM s’ha establert com un referent per a molts, pel seu caràcter únic i l’essència que podem trobar en tot allò que fan. Lleida ha estat l’escenari de la gira que va tenir el tret de sortida al Sant Jordi Club el passat 25 de novembre.
Ariana Grande ha assolit aquesta setmana el número 1 directe de la Primera Llista amb ‘yes, and?’, fet que la converteix en la primera artista en debutar al primer lloc en la setmana de la seva entrada a la llista. Mai en 572 edicions havia passat un fet similar.
Grande també va debutar al número 1 de Spotify Global sumant més d’onze milions de reproduccions, que això sí van quedar lluny dels prop de 20 milions que va assolir al seu moment Adele amb el seu ‘Easy on me’.
Ariana Grande, doncs situa l’avançament del seu nou disc al número 1 de la Primera Llista i supera les anteriors entrades espectaculars que havien assolit altres artistes: Adele ‘Easy on me’ (nº3); Shawn Mendes i Camila Cabello ‘Señorita’ (nº4); o Dua Lipa ‘Houdini’ (nº5).
Ariana Grandefa història a la Primera Llista i es converteix en la primera artista en assolir el número 1 just la setmana en la que entra entre les 40 posicions. I tot gràcies a ‘yes,and?’ el seu retorn al panorama musical.
Amb la sortida d’Ed Sheeran aquesta setmana, el britànic trenca una ratxa de 132 setmanes de permanència a dins la llista, fet que el converteix en el quart que més resisteix a la Primera Llista, només superat per Major Lazer amb 143; The Weeknd amb 147; i Dua Lipa, la reina amb 153 setmanes.
Entren a la llista
Teddy Swims – Lose control
Ariana Grande – yes, and?
The Weeknd feat. Jennie & Lily-Rose Depp – One of the girls
Emilia & TINI – La_Original.mp3
Surten de la llista
Peggy Gou – It goes like na na na (26 setmanes)
Tate McRae – Exes (5 setmanes)
Mushka – Entre el fum (10 setmanes)
Ed Sheeran – American Town (14 setmanes)
Aspirants
Sofia Coll – Here to stay (3 setmanes)
Edu Esteve – MASSSTIMAS (2 setmanes)
Lil Nas X – J Christ (2 setmanes)
Alok & Bebe Rexha – Deep in your love (2 setmanes)
Àlex Pérez – Seguirem cantant (novetat)
Figa Flawas – 4 Kissus (novetat)
Triquell – PLÀSTIC (novetat)
The Tyets i el seu “Epic Solete” és l’única referència en català que apareix en el rànquing dels 100 discs més venuts durant el 2023 a Espanya. L’èxit dels mataronins és incontestable, tant a Catalunya com a Espanya.
Les xifres dels Tyets van ser espectaculars, sobretot gràcies a cançons com ‘Coti x Coti’ que ràpidament es va fer viral i ja suma prop de 20 milions de reproduccions, només a Spotify.
L’organització de Promusicae (els que s’encarreguen de publicar el més venut a l’estat cada setmana) també han anunciat la resta de discs i cançons més populars l’any passat, on no trobem cap altra referència en llengua catalana, però sí d’artistes o grups catalans.
És el cas de Vicco i el seu ‘Nochentera’, que va ser la tercera cançó de l’any; Rosalía amb ‘Beso’ al costat de Rauw Alejandro, des de la plaça nou; o Chanel amb Abraham Mateo i ‘Clavaíto’ des del 21. Aitana també ha aconseguit situar alguns dels seus temes al top 100, com ‘Los Angeles’ o ‘Mariposas’.
El disc més venut el 2023 a Espanya va ser “Donde quiero estar”, de Quevedo, seguit per “Mañana será bonito”, de Karol G, mentre que “Un verano sin tí”, de Bad Bunny és tercer.
La cançó de l’any ha estat la sessió 53 de Bizarrap amb Shakira, seguit per ‘El merengue’ de Marshmello i Manuel Turizo.
Miley Cyrus amb ‘Flowers’ té l’honor de ser la número 1 a les ràdios del país. Taylor Swift és número 1 en vinils amb “1989 Taylor’s Version”
Com està anant el principi de l’any? Personalment, molt content, perquè està sortint música xulíssima.
Novetats:
No podia començar el blog d’un altra manera que amb la sortida del primer single dels meus companys d’Iglú, “Tota la vida”. Es tracta del tret de sortida d’un nou projecte, el seu tercer disc, que veurà la llum a principis de l’any vinent, de la mà de Delirics i Suricat Music. La cançó està mesclada pel Pep Saula (Sexenni) i explora un nou so, més proper al pop. La cançó ve acompanyada d’un videoclip realitzat per Biel Pérez que ha captat perfectament l’estètica de la banda
Socunbohemio ha publicat ja el seu nou EP Cotxe, casa, gos, tu i jo. Dins aquest nou projecte ja havíem pogut escoltar la seva nova versió indie a “La vida mentrestant” i una de les seves millors cançons a “El món s’acaba aquí”. Avui podem gaudir de 3 cançons noves com són:
“Gira-sols”, una nova balada, però que no té res a veure amb els anteriors discos sinó que ens transporta a una atmosfera més onírica, que acaba explotant al final, al més pur estil Pau Vallvé, però amb un so molt més modern.
“uuuuuu”, interludi amb el qual proposa un altre canvi radical quant a estil i so, acostant-se més al rock, per traslladar-nos a l’última cançó.
“Cotxe casa gos tu i jo”, el tema que dona nom al projecte i alhora un dels meus preferits. M’ha encantat l’última tornada i com sonen els sintes que l’acompanyen (també durant tota la cançó).
En línies generals un altre cop molt a favor de l’originalitat i del talent de Socunbohemio, que ha creat un altre projecte súper sòlid, en català, reinventant-se i canviant l’estil, però no perdent la qualitat que el caracteritza en la composició, la producció i les lletres.
“Tiny Moves” és el tercer single del nou disc de Bleachers, la banda de Jack Antonoff, que podrem escoltar a partir del 8 de març i que portarà el mateix nom que el grup. En la meva opinió van fallar una mica amb el segon, “Alma Mater”, però amb aquest tercer han tornat a recuperar l’ànima (jaja) de “Modern Girl”. “Tiny Moves” m’ha semblat brutal: melancòlica, romàntica i alhora dona ganes de ballar. Penso que aquest disc els catapultarà (més) a la fama, i els podrem equiparar a grups com The 1975 o Phoenix, amb qui comparteixen aquest so pop-rock clàssic. No us perdeu el videoclip amb la gran Margaret Qualley (que a part de ser una de les meves actrius preferides, és la seva dona!):
Els últims mesos van forts per Tommy Newport, qui, després d’aparèixer al meu blog per primera vegada la setmana passada i de col·laborar a “red sky” del nou disc de 21 Savage (equiparable, ho sé) torna a publicar un nou single, “Secret Place”, i torna a ser un temazo. Escolteu el final i com combina el falset amb les guitarres!!
Ara sí, ja ha sortit En la Tormenta, el primer disc de Iseo & Dodosound íntegrament en castellà! I com anaven prometent els avançaments, és brutal. M’ha semblat un 10. No skips, bona vibra, produccions i lletres on point i himnes com “Cuando Salga El Sol” o “Esta Noche”. Dubto que hi hagi una banda de reggae nacional tan en forma. I qui diu reggae, diu dub, i drum and bass i una mica de hip hop i electrònica també, perquè no. 20 de febrer a Barcelona!
Ja queda menys per poder escoltar el nou disc de Declan McKenna, que surt el 9 de febrer. Mentrestant avui ha sortit el quart single amb el qual confirma que serà un disc molt a tenir en compte. Amb “Mulholland’s Dinner and Wine” ens trobem amb la seva versió més psicodèlica, més propera a Tame Impala, i això només pot ser bo.
Tai Verdes ha publicat “Pipe Down”, una cançó súper senzilla, que s’articula a través d’una línia de baix, un sinte i la seva veu amb autotune, però que només amb això m’ha aconseguit atrapar. M’ha recordat molt a Teezo Touchdown en el seu últim disc. El cantant de California ha estat molt actiu aquests últims mesos, esperem que puguem escoltar un àlbum en breu.
Del nou disc de Viva Belgrado, Cancionero de los cielos, em quedo (a part dels singles com “Un Tragaluz” o “Elena Observando la Osa Mayor”) amb la cançó que l’obra, “Vernissage” que crec que resumeix molt bé el que trobarem més endavant. També “Ranchera de la Mina”, una balada preciosa. M’agrada molt més quan opten per cançons més calmades com aquesta, tot i que la resta del disc també sona molt bé i té unes guitarres increïbles. Quart disc ja, aquest cop publicat sota el seu propi segell Fueled by Salmorejo. Brutal el nom.
Col·laboració súper xula aquesta setmana per part de Cora Yako i El Buen Hijo, que han publicat junts “Dos Gardenias”. Sembla que estaven destinats a crear alguna cosa junts, perquè encaixen súper bé. L’indie-pop nacional somriu. I si és així, jo també.
Tercer single ja per Depresión Sonora, “mala”, un altre hit que ens acompanyarà fins a la sortida del nou EP el 23 de febrer. I tot això just després d’anunciar que estaran tocant en directe al Coachella aquest 2024, únic artista espanyol a part de Bb trickz. Molt fort. Qui volgués una agència de booking com la seva…
Descobriments:
L’artista Kenià KayCyy va publicar “My Jeans” l’agost passat, després de treballar escrivint i cantant cançons per artistes com Kanye West a Donda (on, per cert, es va generar polèmica perquè va aparèixer com a background singer i no com a featuring) i de la seva col·laboració a “Thank God” de Utopia de Travis Scott. L’estil de la cançó m’ha recordat a una mescla entre JID i Jordan Ward. Ha anunciat Never Been So Sure, un nou àlbum per aquest 2024 així que tocarà estar atents.
Acabem amb “Qué Mal” de Buenatarde. Una banda indie-pop petiteta de Madrid que m’han recomanat i que m’ha semblat molt interessant. Molt fan de l’ús dels sintes, al més pur estil M83, però amb una melodia que recorda a El Buen Hijo.
També comentar pels que us interessi, que han sortit nous singles de bobjunior, Idles, Figa Flawas, Ven’nus, trashi, TRISTÁN!, Dent May… i el disc de la Mushkaa.
Aquesta setmana ha estat poc prolífica pel que fa a llançaments internacionals, amb “Saviors”, de Green Day com a publicació més destacada. També han tret Sleater-Kinney.
A casa nostra ha arribat la nova mixtape de Mushkaa, l’artista femenina de moda, que amb “SexySensible” ha presentat una col·lecció de 9 cançons que faran les delícies d’uns seguidors que cada vegada en són més.
Socunbohemio ha publicat el seu EP “Cotxe casa gos tu i jo” i Carmen 113 han estrenat “DIVA”.
Alfred Garcia suma dos mesos amb ‘Els teus ulls’ com la cançó en català que més sona a les ràdios musicals del nostre país. La nova aventura en català pel músic del Prat està sent tot un èxit i són moltes les persones que s’han enganxat a la seva lletra i melodia.
La Nadala de Joan Dausà ‘Per nosaltres i els de dalt‘ ha estat la segona que més ha sonat el darrer mes, seguida per la nova versió del ‘Vull estar amb tu’, d’Els Catarres, Stay Homas i Zoo. El ‘Rikiti’ de Mama Dousha es manté al top 10, igual que ‘Tornem a casa’ dels Tyets. La Fúmiga suma 12 llocs i se situa sisè amb ‘Tornar’, mentre que Roger Padrós debuta al setè lloc amb ‘El temps’. Stay Homas i Figa Flawas (per partida doble) tanquen un top 10 on només apareix la Mushka a ‘Diabla’ com a única cantant femenina.
Fora del top 10 sí que trobem presència d’artistes femenines, tot i que no és per llençar coets: Julieta debuta el tretzè lloc amb ‘Lokura’ i Sara Roy al 18 amb ‘Ballant sota la lluna’. Scorpio, les Coco o lal’Ba complementen la presència de dones entre el més radiat durant el mes de gener.
Manu Guix també s’estrena a la llista amb ‘No ens cal res més’, així com la cançó de Jordi Ninus per Cap nen sense joguina amb ‘Un somriure innocent’.
Aquesta setmana arribem a l'edició 500 de la Primera Llista i per celebrar-ho hem preparat algunes publicacions especials. Una d'elles, tal com vam fer...
