- Nom: Pep Sala
- Edat i lloc de naixement: 55 anys. A Vic.
- On i amb qui viu: A Osona i amb qui visc no n’has de fer res. [riures]
- Li encanta: La vida. No som conscients del brutal que pot ser si ens ho muntem bé.
- Detesta: La utilització de la gent, la hipocresia i la gent que està més pendent dels altres que d’ells mateixos.
- Una cançó: Moltíssimes. Ara mateix “The secret of life”, però d’aquí a deu minuts en diria una altra.
- Un llibre i una pel·lícula: El llibre és de poesia d’una amiga meva, “Avui estimo Baudelaire”, de la Pilar Cabot. I pel·lícula, la trilogia de El Padrino.
Quin rècord tens de Sau?
Brutal. La gran majoria dels moments van ser increïbles. Em sento molt afortunat d’haver viscut aquella experiència, i sobretot al costat d’una persona com el Carles Sabater.
La gent recorda els grans moments, els grans concerts, però els meus millors records són del dia a dia, dels petits moments: aquelles nits d’hotel a les tantes de la matinada discutint amb el Carles sobre ximpleries, els assajos, tantes hores junts treballant les lletres de cançons… Sento una gran satisfacció i un orgull molt gran.
Has fet himnes com ‘Boig per tu’. Què se sent quan després de tants anys una cançó segueix tan viva?
El Gerard Quintana em deia que aquesta cançó és eterna. Ara, en aquest disc, el Sergio Dalma la canta d’una manera que mai l’havíem sentit i és espectacular. És la màgia de la música.
Quan vas crear temes com “El tren de mitjanit” o “Envia’m un àngel”, notaves que podien ser cançons que passarien a la història de la música catalana?
En absolut. A vegades penses: ‘hòstia, aquesta m’ha quedat bé’, però res més. De fet, hi ha una anècdota molt bona. De ‘El tren de mitjanit’ ni el Carles ni jo n’estàvem especialment contents. La cançó s’havia d’incloure en el disc ‘El més gran dels pecadors’ però abans s’havien de fer puzles perquè hi entressin totes les peces per qüestió d’espai i pes. Ens van dir que no sabien si hi haurà espai per totes les cançons i que comencéssim a pensar quina trauríem. El Carles i jo estàvem d’acord que havia de ser aquesta. Finalment, no va caldre…
En què ha canviat el Pep Sala de llavors a ara?
Molt. El paio que va escriure aquelles cançons ja no té res a veure amb mi. Les cançons són un reflex de la teva vida, i a mesura que passa el temps es va aprenent, creixent, té altres maldecaps… no som els mateixos amb el pas dels anys.
I ara, ‘ops, què has fet’? Per què un disc de col·laboracions?
L’estiu passat, un dia dinant em va sortir la frase “just ara fa 40 anys que vaig fer el primer bolo” i tothom em va dir que havíem de fer alguna cosa especial. Vam decidir gravar unes quantes cançons amb convidats, amb amics que he anat fent amb els anys… i mira com ha acabat! Aquest disc és la mostra que ha estat una gran festa d’aniversari.
Hi ha una cançó, No volíem fer-nos grans, amb el Carles Sabater. És la més especial del disc?
Sí. A un disc amb altra gent, amb col·laboracions, no podia faltar el Carles de cap manera. Vam tenir la sort de trobar una cinta d’una gravació que vam fer durant una gira per teatres l’any 95. Ho vam recuperar de casualitat, no sabia que existissin, i quan ho vaig escoltar ho vaig veure clar. Per mi és un honor.
D’aquestes noves ‘versions’ quina t’ha sorprès més quan has escoltat el resultat final?
És impossible de dir perquè són moltes. Amb l’Adrià Puntí hem canviat molt ‘Només ho faig per tu’, per exemple. Ha estat molt maco poder cantar i compartir tantes estones amb amics i gent que admires. Els músics de Sau també ens hem tornat a ajuntar després de tants anys. M’ho he passat molt bé.
El proper 17 d’abril faràs l’únic concert del disc a la Sala Barts. Per què no fas una gira?
Volem que sigui un concert irrepetible, únic i màgic. I no es pot fer una gira completa amb convidats perquè és impossible de quadrar. A més, m’he d’operar de la mà esquerra i aprofitaré per fer-ho aviat.
Què és el que més t’ha impactat amb tants anys de trajectòria?
Moltes coses. Són molts moments viscuts, sobretot amb Sau. A vegades molt simples, molt petits, però inoblidables. És per això que si amb aquest disc puc ajudar a preservar la memòria del Carles, serà un orgull.
Amb 40 anys les hauràs vist de tots colors. Què és el que menys t’ha agradat d’aquest món?
No són coses generals, són fets puntuals. Quan fas un mal concert, per exemple, et sents malament i t’emprenyes. Però també n’hi ha de meravellosos. Però vaja, no m’agrada perdre el temps pensant en les coses que no m’agraden. No val la pena.
Tu has donat molt a la música. Què t’ha donat ella a tu?
Moltíssim. La música m’ha donat bons amics, que és el més important. Gent de totes les edats: joves com Els Catarres, de la meva generació com el Quintana, gent que no es dedica a la música com el Roger Pera, d’altres llocs… tot això es veu reflectit en aquest disc. I he tingut l’oportunitat de viure moments meravellosos que sempre recordaré.
Quin somni persegueixes?
Potser és molt tòpic, però viure el dia a dia, gaudir de la música dia a dia. Els grans moments són aquells que la gent no veu. Amb aquest disc n’he viscut de genials gravant. Viure aquests moments màgics és el que compta. I segur que venen coses fantàstiques que no estan previstes, com de dolentes. A mesura que et fas gran el que valores són els detalls i les petites coses que et fan feliç.
Amb qui t’agradaria fer un duet i encara no l’has pogut fer?
Amb molts artistes. També amb gent que ja no hi és. Ja no seria fer un duet, em conformaria simplement podent-los escoltar. Cada artista és diferent i cada cop que fas un duet amb algú pot ser brutal.
Et planteges fer un disc de cançons noves properament?
Els meus plans s’acaben diumenge. A partir d’allà, ja veurem. Ja se’n parlarà. No en tinc ni idea. No m’ho vull ni plantejar. John Lennon deia: “la vida és el que passa mentre tu fas altres plans”. A partir d’aquí, carpe diem [gaudeix el moment].
Els governs cuiden la música i la cultura?
Em conformaria amb que cuidessin a la gent, que no sempre ho fan.
T’has mostrat a favor de la independència de Catalunya en nombroses ocasions. Com ho veus actualment?
Jo intento ser lògic. És un tema que cau pel seu propi pes. La gent ha de ser feliç amb qui viu i com viu. És com una parella: només funciona si tots dos s’ho passen bé i són feliços. Hauríem de ser coherents i voler ser el què som.
[Pep Sala posa a la venda “Ops! Mireu què he fet” el proper dissabte 16 d’abril. El presentarà l’endemà, diumenge 17, a la Sala Barts de Barcelona a les 20:00 h.]
