Bonobos: L’art ha de ser un martell per esculpir les desigualtats

Fa poc que conec Bonobos. De fet, els vaig conèixer sense buscar-los, de casualitat. I quina casualitat més bonica. En realitat, però, Bonobos ja fa quatre anys que fa cantar, ballar i pensar als seus seguidors. El ritme és alegre i les lletres profundes i punyents. Una combinació molt potent. És per això que quan vaig començar a fer Expedients, ben d’hora vaig pensar en ells. I ho van posar extremament fàcil. Aviat em van facilitar el correu del Jordi Ginesta, el cantant del grup. “Digues dia, lloc i hora. Tu diràs!”. Va ser tan directe i sincer com el disc que ara presenten: ‘Crida’.

Havíem quedat en un bar del carrer Muntaner, a tocar de la Diagonal. Només cinc minuts més tard de l’hora pactada, el Jordi m’envia una nota de veu per Whatsapp: el trànsit el fa arribar tard i es disculpa. Em sorprèn perquè em pensava que vindria en transport públic o en taxi. Quan arriba i em diu que ve de Centelles encara em sobta més. No sé quants cantants posarien tan fàcil concertar una entrevista a Barcelona sent d’una altra ciutat. Gràcies.

Ell ve acompanyat de l’Hug, el teclista del grup; jo, del Lluís, el meu company de pis i seguidor de Bonobos. “Quatre canyes, si us plau” i comencem. Aviat m’adono que són feliços. Que els omple el que fan. Que si no toquessin, veurien el món més gris. No només per la felicitat que els aporta la música, sinó perquè l’entenen com a eina per millorar-ho tot. I és que la música és la forma més bonica de reivindicar.

Parlem de temes àrids i durs com els refugiats però també de l’amor platònic de l’Hug, del Berguedà i de la Patum. Digueu-me patriota, però em fa molta gràcia compartir amb vosaltres dues frases del Jordi que em van fer molta il·lusió: “El Berguedà és una comarca on aniria a viure” i “us podeu sentir molt afortunats de celebrar una festa com la Patum”. Em deia també que “tocar a la Patum és de les coses que em faria més il·lusió a la vida”. Tant de bo, Jordi i Hug, hi toqueu. I tant de bo ho feu ara i quan en féu 80. Significarà que seguiu sent tan alegres i combatius. Llarga vida a Bonobos!

• Nom: Jordi Ginesta

• Edat i lloc de naixement: 27 anys. Vaig néixer a Barcelona però he viscut sempre a la Plana de Vic. 

• On i amb qui viu: A Centelles amb la meva parella. 

• Li encanta: Sentir-me estimat. Una cosa molt trista ha de ser la soledat. En el món de la música l’aplaudiment és una droga que t’ajuda molt a sentir-te estimat. Però també ho trasllado a la vida personal: amics, família, gent que estimes… 

• Detesta: La gestió institucional de la Unió Europea amb la crisi dels refugiats. Estic cansat, indignat i ho denunciaré tants cops com faci falta. S’està demostrant que qui mana són euros i no persones. 

• Una cançó: ‘Present’, de Feliu Ventura o ‘Papá cuéntame otra vez’, de Ismael Serrano.

• Un llibre i una pel·lícula:  ‘Las venas abiertas de América Latina’, d’Eduardo Galeano. I pel·lícula, ‘Diarios de motocicleta’ o ‘Las sufragistas’. M’agrada molt la vessant reivindicativa de l’art. I ho remato amb una sèrie que és per treure’s el barret: ‘Black Mirror’. No sé si els guionistes són psicòpates o superdotats. 

• A Bonobos: Cantant i compositor

Per què ‘Bonobos’?


Jordi Ginesta: Nosaltres som d’una generació que les primeres mobilitzacions ciutadanes van ser contra la guerra d’Iraq l’any 2003. Sortíem al carrer a protestar i com a adolescent el primer lema que vaig cridar és “No a la guerra”, “fes l’amor i no la guerra”. Anys més tard em vaig adonar que qui resumia això eren uns simis que es diuen Bonobos, que resolen tots els seus problemes fent l’amor. Són uns micos molt peculiars. És una societat matriarcal, feminista i pacifista. Ens va molar molt.

Quan neix? 

JG: Vam néixer com a grup l’any 2012. Vam gravar la primera maqueta de dos temes, l’any 2014 el primer disc i ara, l’any 2016, el segon disc.

Què recordeu dels inicis? 


JG: Les expectatives i les esperances. És molt màgic quan t’ajuntes per primera vegada amb altra gent per tocar. I encara em passa. Fins i tot quan assagem penso: ‘què de puta mare que és tocar en grup!”. L’art, en general, és comunicació i la comunicació sense ser compartida no és art. Hi havia una gran il·lusió amb el projecte. I per sort encara la mantenim.

Què ha canviat en aquests 4 anys?


Hug Vilamala: Som més experimentats, més madurs… hem canviat a nivell personal i a nivell col·lectiu com a grup. Abans tot just començàvem, no sabíem què era fer un gran concert, què suposar preparar un directe, una gira o un disc… ara tenim molta més experiència. Vam anar-ho descobrint tot sobre la marxa.
JG: L’experiència ens ha donat una visió de la música molt més transversal i global. Sempre l’hem gaudit i hem sigut feliços fent-ne, però amb aquesta experiència ara corres el perill de desvirtuar-la com a art. No només pots pensar en el mercat. La paraula ‘mercat’ en el món de la música ja em ratlla perquè suposa assumir la mercantilització de la cultura, però s’ha de tenir en compte si vols tirar endavant un projecte musical.

• Nom: Hug Vilamala

• Edat i lloc de naixement: 25 anys. Vic.

• On i amb qui viu: Entre Vic i Barcelona. A Barcelona visc amb tres amics.

• Li encanta: Establir vincles amb la gent que t’importa i passar bons moments amb ells.

• Detesta: La hipocresia.

• Una cançó: És molt difícil. Alguna del meu amor platònic, la Silvia Pérez Cruz.

• Un llibre i una pel·lícula:  El llibre, ‘Siddhartha’ de Hermann Hesse. Pel·lícula no ho sé… potser Birdman.

• A Bonobos: Teclista

Què us ha regalat la música? Què heu viscut gràcies a ella?


JG: En aquests quatre anys he flipat molt i espero seguir flipant molt més temps. Un dia estava parlant amb el cantant de Sangtraït i pensava: ‘hòstia, de petit et veia per la tele! Que fort!’. Hem pogut conèixer a gent que admiràvem, compartir cartell amb Lax’n’Busto o Els Pets o tocar a l’Acampada Jove, on anava anys enrere… això et fa sentir afortunat. L’èxit principal a la vida és ser feliç. Si l’important és gaudir el camí, em sento plenament afortunat.


Quina és la cançó de la qual us sentiu més orgullosos en aquests anys?

JG: A mi ‘La vida’ em va canviar la vida. La vaig fer en un moment de canvi personal, un moment en què vaig adonar-me que s’havia de viure el present sent conseqüent amb el que has viscut i el que ha de venir. El futur és patrimoni dels qui creiem en el present. Crec que mai he fet cap frase més rodona que ‘viu-la que la vida viu en l’ara’. Vaig sentir que havia resumit el màxim de bé allò que volia transmetre. Ara sempre els hi dic al grup que tinc Síndrome la Vida, perquè no sé si mai podré superar aquest tema. Musicalment és la més simple però això no vol dir res. L’important és que a la gent li arribi.

Com es compagina la vida rutinaria amb tocar en un grup?

JG: Es porta bé. Treballo en una escola així que si tinc bolo un dijous, sé que divendres passaré son perquè hi he de ser a les 9. Sóc tutor de 6è de primària i per ells és molt motivant. A mi a vegades em fa certa vergonya, però els nens em demanen que els canti a classe. És una situació curiosa, divertida i anecdòtica. Una vegada li comentava amb el Joan Riera de ‘Els Catarres’: “em preocupa que les meves cançons agradin tant als nens, m’agradaria que els hi agradés tant a gent de la meva edat, que poden venir als concerts!”. I ell em va dir: “aquests nens creixen i, en tot cas, què bo que la teva música agradi a nens, a adolescents i a gent més gran”. I des d’aquell moment ho veig diferent. La música és una eina de futur bestial.

Per a què serveix la música?


HV: Si la toques és per expressar o per aïllar-te. I com a oient escoltar música ens ajuda al dia a dia: per treballar més còmode, quan anem en cotxe… Recorrem a ella en els moments més avorrits i també en els més feliços. Podríem preguntar als avis ‘quina cançó posaries al teu casament? I quan va néixer el primer fill?…’ i segur que en trobarien una per a cada moment.
JG: Totalment d’acord. Un cop una amiga em va demanar permís per utilitzar la cançó “La vida” al seu casament! És molt fort.

Heu fet servir la música per lligar?


JG i HV: Que va… mai… això són coses que si passen, no es diuen. Això no es pregunta. [riures]

Què us diferencia dels altres grups de música catalans?


JG: Que som nosaltres. Fem el que fem perquè ens agrada fer-ho així. No fem res per assemblar-nos a algú. Som així, som nosaltres. Aquí hi ha la gran diferència. Es tracta de ser sincer. Tothom té dret a fer el què vulgui o a reinventar-se. No tot està inventat sinó que tot està per reinventar. De les coses que m’enfonsen més és quan em diuen: “aquesta cançó és molt…” i em diuen el nom d’un altre grup. No! Aquesta cançó és nostra. Faig les coses així perquè les sento així.

Si algú que no us coneix absolutament de res i us pregunta què és Bonobos i què feu, què li respondríeu?


JG: Som un grup de pop-rock festiu, reivindicatiu i alegre. Fem cançons d’amor i revolució. Tenim moltes ganes de transmetre alegria i si una cosa ens encanta a Bonobos és que som molt amics.

Com definiríeu el vostre nou disc, ‘Crida’?


HV: Ens hem mantingut en la nostra línia però hem fet canvis. Feia dos anys que tocàvem el mateix disc, però nosaltres havíem canviat, les nostres històries havien canviat. Explicàvem una història que ja feia dos anys que havia passat. El segon disc és fruit de l’evolució d’aquests anys.
JG: Com a definició diria que és menys ballable i més contundent. És un disc molt directe i sincer. En aquest disc, qui l’escolti, coneixerà qui som, què sentim i ens podran posar edat i ideologia. Aquest disc reflecteix exactament què som i com som.

Hi ha molta denúncia i un exemple és ‘El Ningú’… 


JG: Penso que cal. Si en un moment com ara no hi ha música protesta, si no ens queixem quan hi ha una vulneració sistemàtica dels drets humans, no és que el món estigui malament, és que qui està malament som nosaltres. Com a actors socials, és gairebé un deure. No cal que tots fem lletres punyents, però no podem renunciar. Feliu Ventura diu: “A mi em diuen que faig música denúncia, deu ser perquè altres fan música renúncia”. L’art no només ha de servir per emmirallar les desigualtats. L’art ha de ser un martell per esculpir-les.

Heu penjat tot el disc a Youtube i va apareixent la lletra i…


HV: Els acords. Ens arribaven correus preguntant-nos per ells o a veure si podíem fer un llibret o alguna cosa similar… ens ho havien demanat moltes vegades i vam pensar que una bona manera era fer-ho així.
JG: Quan vaig començar a tocar la guitarra, el meu repte era aprendre a tocar ‘Que tinguem sort’. Vaig començar a tocar perquè volia aprendre unes quantes cançons. I si podem ajudar a algú, endavant.

Us plantegeu el futur de Bonobos? Què espereu?


HV: Com que sabem que estar molt pendent del futur pot no fer gaudir el present, no ens hi capfiquem molt. Vivim el present i el què vingui vindrà.
JG: Espero que llarga vida a Bonobos. En aquest disc cantem: “Fem-li l’amor a la vida, fem-li la guerra a la pressa” i es tracta d’això, de no voler córrer i de gaudir del camí.

Quina cançó del disc és la vostra preferida?


HV: Cada membre del grup en diu una diferent. Al Facebook vam fer un post demanant a la gent quines eren les seves tres cançons preferides, i les respostes van ser completament diferents. I això és bo. A mi em passa una mica el mateix. No te’n sabria dir una en concret perquè segons passen els dies me n’agrada més una o altra, però ara et diria ‘Foc’ i ‘Ganes de tu’, però podrien ser dues altres perfectament.
JG: Totalment d’acord amb l’Hug. Si m’he de quedar amb dues cançons, diria ‘On sóc’ perquè resumeix amor i revolució i és una declaració de principis, i ‘El ningú’ perquè el missatge és directe i clar.

Cantareu als 80 anys?


HV: Si estem vius sí.
JG: Tant de bo. El millor resum és una cançó de Els Manel, ‘Criticarem les noves modes de pentinats’, que diu: “Però quan seré vell, seguiré cantant-te cançons igual”.