Tots, alguna vegada, hem tingut la sensació, de camí cap a un concert, que aquella nit serà una de les millors que viurem. Ja sigui perquè actua el teu artista preferit, perquè el compartiràs amb una persona especial o perquè és l’última oportunitat de veure un grup en directe. Doncs bé, dijous una servidora es dirigia cap a un concert amb aquesta mateixa expectació.
Per a qui no ho sàpiga, ahir en Mika va actuar a Barcelona. I no ho va fer en un gran estadi ni al Palau Sant Jordi, sinó als Jardins del Palau de Pedralbes en el marc del Festival Les Nits d’Occident. El cantant britànic sempre ha mostrat una estima especial per la ciutat i li agrada oferir-hi directes més íntims, d’aquells que et fan sentir a prop de l’artista i de la seva música. Aquest cop, la cita formava part de la seva gira Spinning Out Tour.
En entrar per la grada central d’aquest recinte a l’aire lliure, la mirada se n’anava inevitablement cap a l’escenari. Al capdamunt hi destacaven quatre grans engranatges que ja deixaven entreveure que aquella nit seria un viatge molt especial. Mika havia construït una mena de màquina musical, un univers propi que estava a punt de posar-se en marxa.
Ja era gairebé de nit a Pedralbes quan les llums es van apagar per donar inici al concert. La màquina imaginada per l’artista va començar a funcionar i el públic, amb els seus aplaudiments i crits d’emoció, en va ser el motor. Entre una ovació ensordidora, Mika va aparèixer finalment a l’escenari interpretant ‘Modern Times’, del seu últim treball, “Hyperlove”, disposat a convertir la nit en una experiència inoblidable. A més, el cantant va demostrar, una vegada més, la seva proximitat amb els assistents intervenint en castellà i deixant anar alguna paraula en català que havia après especialment per a l’ocasió.
Durant els primers minuts, la majoria de la gent va romandre asseguda als seus seients. Només uns pocs es van atrevir a aixecar-se. Però quan van sonar els primers acords de ‘Relax, Take It Easy’, tothom es va posar dret per cantar a ple pulmó i saltar al ritme de la cançó.
L’espectacle també va servir per escoltar cançons de diferents treballs del cantant, com ‘Ice Cream’, ‘Yo Yo’, ‘Spinning Out’ o ‘Eleven’. Però, clarament, el que volíem escoltar els assistents eren els grans clàssics de Mika. I si hi ha una cosa que saben els qui l’han vist alguna vegada en directe és que els seus concerts també estan plens de petites tradicions.
La primera és brindar amb una cervesa. I aquella nit no va ser una excepció. Ho va fer amb l’ajuda d’una persona del públic i, després d’intentar pronunciar-ho correctament, va acabar dient un ben sonor «Salut i força al canut».
Permeteu-me una breu llicència personal: va ser durant ‘We Are Golden’, just quan ressonava aquell «we are golden», que vaig acabar d’assimilar que estava davant d’un dels artistes que feia més temps que somiava veure en directe. Les seves cançons m’han acompanyat en molts moments i m’han marcat profundament i, mentre vibrava amb cada nota de la cançó, l’emoció em va acabar desbordant fins al punt de deixar escapar les primeres llàgrimes de la nit.
Una altra de les tradicions del cantant és baixar de l’escenari i caminar per damunt de les cadires dels assistents, i així ho va fer durant ‘Big Girl (You Are Beautiful)’ i ‘Popular Song’, fent encara més partícip a tothom. Però, en realitat, és igual si és a dalt o a baix de l’escenari, perquè durant tota la nit no va deixar de parlar amb els assistents, de fer-los cantar i de demostrar-los l’estima que els té.
Això també va quedar clar perquè, al llarg del directe, va fer pujar més d’una persona a l’escenari, ja fos per ballar, per dir alguna cosa o simplement per compartir un instant amb ell. I és precisament aquesta proximitat el que fa que el públic connecti tant amb Mika. Va deixar clar que, més enllà del seu talent musical, té una capacitat extraordinària per fer que cadascú se senti part del concert.
Un dels moments més bonics de la nit va arribar amb ‘Happy Ending’, on el britànic va tornar a deixar clar el seu extraordinari registre vocal. Una cosa és escoltar-lo als discos, però una altra de molt diferent és sentir en directe com arriba, amb una facilitat sorprenent, a notes que semblen impossibles.
A més, només sonar les primeres tecles del piano, els assistents van encendre les llanternes dels telèfons i hi van col·locar al davant una flor vermella de paper, una imatge que vista des de la grada emocionava. Des de l’escenari, Mika també va quedar completament embadalit. Fins i tot, va agafar una de les flors i se la va posar al cap abans d’assegurar que li agrada actuar a Barcelona perquè la ciutat té una vibra diferent.
És molt difícil quedar-se amb un únic moment de la nit de dijous, perquè tot el que va fer el britànic als Jardins de Pedralbes va ser senzillament memorable. Fins i tot va aconseguir que tot un recinte ple de catalans cantés a ple pulmó ‘Elle Me Dit’. Perquè, sincerament, quan es pot veure un grup tan nombrós de persones, la majoria catalanes, cantant una cançó en francès? Això només passa en un concert de Mika.
Però, òbviament, tothom esperava una cançó: ‘Grace Kelly’. I quan va arribar el moment d’interpretar-la, ho va fer al costat d’un gran inflable amb forma de megàfon on es podia llegir la paraula «Hyperlove». Els primers acords van desfermar l’eufòria dels assistents, que van cantar cada vers com si fos un himne. La cançó va sonar com el gran final de la nit i, després d’acomiadar-se, l’artista va abandonar l’escenari entre una nova ovació
Però el públic no tenia prou va començar a picar de peus a terra perquè tornés. Les grades vibraven dels cops i el cantant no va tenir més remei que tornar. I ho va fer per posar punt final a la nit amb ‘Love Today’. Abans de començar-la, va recordar la tercera i última tradició: cantar aquesta cançó mirant un desconegut i ballant-la amb ell.
I mentre sonava aquell «Everybody’s gonna love today», la sensació era clara: entre mirades, cants i balls amb desconeguts, tots vam acabar la nit estimant una mica més la música i, sobretot, estimant una mica més en Mika.
