“Everybody scream” és el retorn de Florence + The Machine. En aquest sisè album, travessem tonalitats més fosques, sense deixar enreere el so tan caracteristic del grup, un pop més aviat orquestrat, amb una gran importància instrumental. Un àlbum que podria considerar-se “sanador” al navegar des del trauma de l’artista. Experiències física i psicologicament traumatitzants que es transmeten a les cançons. Rebem una imatge crua i nua de la cantant. 

L’album comença amb ‘Everybody scream’, la cançó que li dona nom, i des del primer moment sents un cor que t’interpela directament. Té algun element hipnòtic que t’obliga a escoltar-lo amb atenció, com si anunciés que la cançó es important. En aquest primer tema es descriu la relació de la cantant amb l’escenari. La llibertat i la força que la manen quan puja dalt de l’escenari i contrasten amb la seva manera de ser. Gairebé com si fos un alter ego. Com ja ha mencionat l’artista anteriorment, per ella pujar a l’escenari és un moment catàrtic, on deixa de ser ella mateixa i es converteix en una persona nova. Una més lliure, més plena “Here I can take up the whole of the sky. Unfurling, becoming my full size”

A ‘One Of The Greats’, continua amb la temàtica dels escenaris i alhora es referencia l’experiència de la cantant com ella ho considera “a les portes de la mort” a l’any 2023. Aquests dos elements s’intercal·len per explicar com sent tornar a la vida per fer allò que ha fet sempre; pujar als escenaris. Aquesta relació amb la mort es manté també a ‘Witch dance’ on es mostra flirtejant amb la mort, no li té por. Menciona diferents mètodes de sanació, concretament al voltant de rituals. 

La música de Florence + The Machine té elements característics. La seva veu particular no va mai sola; l’acompanyen cors i la part instrumental és crucial en les seves cançons. A ‘Sympathy magic’ aquest element és el que li dona coherència. La tornada té una força vocal pràcticament hipnòtica i ens mostra una versió de la cantant molt propera

I do not find worthiness a virtue

I no longer try to be good

It didn’t keep me safe

Like you told me that it would

So come on, tear me wide open

A ‘Perfume and milk’ es parla del procés humà de creixer, evolucionar, i finalment tornar a la terra. Un cicle de curació amb un final concret. A meitat de l’àlbum, s’aparta, momentàniament, aquesta temàtica més aviat mística, i a ‘Bucket’ ens parla de temes més humans: l’amor i sobretot el desamor. Aquesta cançó podria tenir una segona part; ‘Music by Men’, on confessa que s’enamora constantment, només necessita passar més de deu minuts amb aquella persona.  És un moment de relativa calma abans de tornar a la narrativa folklòrica que té un gran paper al llarg de l’àlbum. 

És freqüent parlar sobre com és la indústria musical, com s’hi pot sobreviure, especialment sent dona (qüestió que es reafirma també a ‘You can have it’). A la setena cançó del disc, la cantant s’imagina com un ‘Kraken’, el monstre del folklore escandinau per així fer-se més forta davant la indústria musical. Juntament amb ‘Drink deep’ són cançons que s’expliquen i sonen com autèntiques historietes.

‘And love’ és el millor final d’àlbum possible. És el moment d’exhalació després de tot el que s’ha explicat al llarg de 12 cançons, i on la cantant mateixa ens transmet pau, ens assegura que tot anirà bé. “peace is coming”

‘Everybody Scream’ és un disc tan característic que  segurament no l’hauria pogut fer ningú més. No només perquè tingui el so únic de Florence + The Machine sinó també per les lletres. A través de la narrativa folklòrica a primeres pot semblar que l’artista es desvinculi de les lletres, però un cop avances en l’àlbum vas descobrint paral·lelismes que les connecten, no només amb la cantant, sinó també amb qui l’escolta. A través de les metàfores es dibuixa un triangle que connecta al públic amb la lletra i en conseqüència, amb la cantant. Un àlbum on es troben la foscor i la curació per transmetre un missatge final molt clar. “Peace is coming”. Tot anirà bé.