‘Salmaia’, amb Rusó Sala, és un senzill del nou disc de Pol Cruells, titulat “Figues d’un altre paner”, que es publicarà el 13 de novembre. ‘Salmaia’ és un adjectiu que s’utilitza per descriure l’aigua que és dolça i salada alhora, propis de terrenys humits vora la mar, com deltes o albuferes. La cançó també vol ser un cant d’afirmació de la personalitat mediterrània: la dèria viatgera, l’amalgama de cultures…
El nou disc de Pol Cruells «Figues d’un altre paner», recull cançons escrites sota el denominador comú d’allò que es podria considerar el continent mediterrani. A nivell estètic recupera la sonoritat mediterrània per la qual se’l coneix d’anteriors treballs, però segueix apostant per fusionar-la amb l’ús de samples i ritmes electrònics. Buscant aquest equilibri, l’univers musical de Pol Cruells aconsegueix fusionar la cançó mediterrània i l’electrònica d’autor; artista inclassificable, les seves cançons són, ben bé, figues d’un altre paner.
Pol Cruells, baixista de Sabadell (vallès Occidental), ha publicat sis discs de llarga durada. Inicia la seva discografia amb «Passeu, passeu…» i segueix amb «Casa i vent» on es fa evident un tarannà mediterrani que consolida a «Astronauta de terrat», el seu treball més folk. Amb «Fanzín» inicia un gir cap a un pop madur que enllaça amb «Planeta Miret», més experimental i electrònic.
La Fúmiga actuarà el 17 d’abril a l’Strenes dins de la seva gira de comiat «L’últim abraç», en una de les poques oportunitats a Catalunya per veure aquesta celebració irrepetible dels valencians. Coorganitzat pel festival i per la Fundació Cultural El Foment, el concert tindrà lloc a la Mirona de Salt. Les entrades per aquest concert carregat de màgia, intensitat i records compartits es poden trobar als webs festivalstrenes.cat i elfoment.org.
Durant més d’una dècada, La Fúmiga ha estat molt més que una banda: ha estat la festa, la veu i l’ànima d’una generació al País Valencià i més enllà. Amb milions de reproduccions, premis com el Carles Santos IVC o l’Ovidi, i concerts que han fet bategar multituds, han deixat una empremta que quedarà per sempre en la memòria del públic. Ara arriba el moment més emotiu de la seva història: el comiat definitiu dels escenaris.
El concert comptarà amb la Juls com a telonera. La gironina s’ha posicionat com una de les veus emergents més prometedores del pop urbà català. Cançons com ‘Tant de bo no t’hagués conegut‘ que es va viralitzar a TikTok, així com l’avançament del single ‘Papallones‘ que va ser la cançó més radiada en el mes del seu llançament, ja auguraven un futur prometedor.
Oques Grasses han aprofitat el darrer concert de la gira «Coda» a la Castanyada de Cabró Rock per desmentir els rumors sobre el fet que aquell seria el concert de comiat del grup. El propi Josep Montero ho ha deixat clar durant el directe dels osonencs afegint que seran ells els qui ho anunciaran el dia que toqui.
Montero ha començat el seu discurs dient que «està clar que hi haurà un dia que serà l’últim concert», afegint que «la notícia guapa és que no és avui».
Els osonencs van oferir un bon comiat de la gira «Coda» amb un bon concert on van seguir el guió de tota la gira, amb l’única variació de la incorporació de ‘Córrer pels camps’, que va provocar que el moment més íntim amb ‘Jubilar-me’ quedés fora del concert.
Ara tocarà està pendent dels propers passos del grup i si s’anuncia aquest últim concert o si es treuen de sota la màniga una gira ben especial pel 2026.
La cantant de Valldemosa (Mallorca), ha tornat amb un treball d’estudi que no ens deixa indiferents. El disc “Paradís” reprèn i reinterpreta elements de la música popular mallorquina des d’una mirada contemporània i actual. Un àlbum amb aires de pop, electrònica i folk.
El disc:
«Paradís» és una proposta musical tan emocional com decidia. Un treball que passa per temes com la identitat, el futur o el dubte com a motiu de la creativitat. A més a més, el concepte del paradís pren aquí la metàfora: Principalment, com a ideal que perseguim i per l’altra banda, com a paisatge emocional que sentim com a casa.
Cal destacar també, que les lletres d’aquest segon disc abracen l’honestedat i la descoberta interior amb una mirada a la natura i els símbols il·lusoris.
A continuació, parlem dels temes previs d’avançament. ‘T’he cercat’,‘Gelosies’ i ‘Necessit’. Van ser estrenats abans de la publicació del disc i on es pot veure la maduresa musical de la cantant. L’artista aposta per una transició pel romanticisme fantasiós de ‘Juntes dins s’aigua’ o pel transcurs de ‘Ja saps a on m’amag’. El disc també passa per la fase de la fortalesa i expressivitat vocal com a ‘Sa nit i es dia’, o la mirada calmada i arranjada de ‘Una illa per tu i per jo’.
En volem destacar també les col·laboracions de Tarta Relena i Ouineta que complementen la totalitat de l’univers de Júlia Colom apostant per un disc fora de la música convencional i per la construcció d’una modalitat musical pròpia.
La producció musical ha estat amb segell propi de la cantant juntament amb Martín Leiton i Òscar Garrobé. La mescla ha estat a càrrec de Lucas Piedra.
L’àlbum ja està disponible a totes les plataformes i es reafirma la seva maduresa com a cantautora i la consolidació sonora que emociona a qui l’escolta. El disc contempla pinzellades poètiques i artístiques que ens obren les portes a l’univers més íntim de Colom.
Taylor Swift lidera la primera setmana de novembre per tercera setmana consecutiva amb ‘The Fate of Ophelia’.
Entren a la llista
Sombr – 12 to 12
ruge – Em desesperes tant
Surten de la llista
La Fúmiga – La penúltima (15 setmanes)
Calvin Harris – Blessings (16 setmanes)
Aspirants
Charlie Puth – Changes (3 setmanes)
La Fúmiga – Gràcies per tant (2 setmanes)
Alfred Garcia & Carlos Sadness – El meu destí (2 setmanes)
Mama Dousha i Nil Moliner – Ha valgut la pena (2 setmanes)
Ginestà – Les coses senzilles (2 setmanes)
Shakira feat. Ed Sheeran & Beéle – Hips don’t lie (2 setmanes)
Banda Neon – Guapíssima (novetat)
La Ludwig Band – On t’has ficat aquesta nit (novetat)
Rosalía – Berghain (novetat)
Aluet publica ‘PELS QUE HAN MARXAT’, una cançó on explora la manera d’expressar el dol, la memòria i les absències des d’un lloc íntim i sincer. Aquest és el primer senzill del seu pròxim disc, projecte en el qual encara treballa.
‘PELS QUE HAN MARXAT’ és una peça íntima que ret homenatge a totes aquelles persones que, per diferents motius han hagut de marxar, però continuen presents en el record dels que es queden. El tema, ja disponible a totes les plataformes, consolida el seu estil sensible i melòdic en l’escena musical catalana.
Amb una producció minimalista, la veu d’Aluet pren el protagonisme per transmetre nostàlgia i esperança a parts iguals. La lletra reflexiona sobre la pèrdua, la distància i la manera com el record manté viu allò que ja no hi és.
El grup Selva Nua publica el seu segon àlbum, “I tu què fas quan no fas res?”, un nou tractat de pop elegant i sofisticat que es deixa acaronar pel soul més sedós, amb arranjaments singulars, línies de baix de marcada personalitat i lletres intel·ligents i evocadores. Una geografia sonora particular on se senten molt còmodes, i des d’on ja van sorprendre tothom amb el seu celebrat debut “Momentari” (2022).
Tres anys després d’aquest primer àlbum, el retorn de Selva Nua és un catàleg d’excel·lents cançons, dards de música pop constant que apunten, es claven, just al nervi que uneix el cor amb l’hemisferi dret del teu cervell. Cançons que emocionen i fan ballar.
Cadascuna de les vuit cançons que formen aquest disc és un punt d’inflexió emocional. Totes parteixen de coses petites i quotidianes, però ens projecten enllà, ja sigui cap al més profund de nosaltres o cap a la pista de ball. Hi ha crisis, records, pèrdues. El passat truca a la porta per qüestionar-nos el present. I s empre aquell ount de fragilitat que tot ho posa en dubte però empeny a l’hora de tirar endavant. Musicalment, “I tu què fas quan no fas res?” és un disc més madur, intens i a la vegada íntim. Remet a la fórmula essencial del grup lleidatà, afegint-li però algunes gotes de misteri.
Selva Nua és un grup de Lleida format per Joana Jové a la veu i guitarra, Adrià Garcia al baix, i Pol Mitjans a la bateria. En directe els acompanya Miquel Allué a la guitarra i Arnia Gudjonsson al teclat. Les primeres presentacions en viu seran a Barcelona, el 13 de novembre, Lleida el 29 de novembre i Girona el 23 de gener de 2026.
Que feliç estic que La Ludwig Band segueixin fidels a ells mateixos i que aquesta nit, tot i que fos un final de gira després de dos anys intensos, no hagin preparat un show amb focs, confeti i pirotècnia. No, han seguit donant preferència a la música en directe, que realment és el que els fa diferents de molts altres.
Si alguna cosa caracteritza el grup, a part de les seves cançons, són els seus directes. Jo mateix em vaig enamorar de la formació en un concert. Aquell dia, aquell primer dia, no sabia pràcticament cap cançó, i des de llavors no puc deixar d’anar als seus concerts, perquè m’han fet tornar la il·lusió de veure, a sobre l’escenari, una penya que sap el que fa i que, en cada concert, et regala alguna meravella que et fa quedar amb la boca oberta.
Tal com van fer al Festival Vida i en alguna altra ocasió, en aquest final de gira la «band» s’ha ampliat i han comptat amb músics del talent de la Marta i l’Helena de Tarta Relena, de la Meritxell Neddermann o l’Alba Armengou, entre altres. Tots sumats a la formació original de La Ludwig han provocat l’èxtasi en una sala Razzmatazz que presentava un ple absolut des de feia setmanes.
La Ludwig concentra sobretot públic jove-adult, de 30 a 40 anys, tot i que també s’hi han vist alguns adolescents i universitaris, així com algun famós com el Joel Díaz, de La Sotana (després he entès la menció que s’ha fet al programa, instants després que el públic cridés «Puta Espanya» repetidament).
Ha estat una nit on el repertori ha estat similar (per no dir calcat) a la majoria de concerts que havia vist del grup, però aquesta és una de les coses que els fa grans. També el carisma d’en Quim Carandell, ja sigui a sobre l’escenari o quan baixa per ballar o cantar enmig de la platea. Us imagineu un moment així en un Estadi Olímpic o un Palau Sant Jordi? Jo sí. I és que una gran «band» com ells pot amb això i amb molt més. I avui han deixat clar que Razzmatazz ja els queda petit.
Ha estat emocionant veure un públic tan entregat corejant absolutament totes les cançons, des de les més antigues fins a les més recents, que, com ha comentat en Quim, han agradat molt, i és un motiu d’alegria per al grup.
Tinc la sensació que la febre per La Ludwig Band va en augment i que el 2026 ho acabaran de rebentar. L’únic que em fa por és que perdin aquesta essència que tenen, que em recorda a Oques Grasses fa alguns anys, i que els seus directes deixin de semblar fruit de la improvisació, quan realment s’hi nota la feina prèvia i, evidentment, el talent de tots ells.
De moment, toca descansar per tornar amb energies renovades, amb noves cançons i sempre amb aquest bon rotllo d’aquests millors amics que ens fan feliços tal com són.
El grup Ypnosi presenta el seu primer projecte íntegrament en català, un àlbum de nou cançons que porta per nom “em sap greu riure”. En les cançons que l’integren trobem experiències i persones que representen en certa manera a tots els integrants del grup. També parlem d’on s’han creat aquestes cançons i la conversa sobre l’estudi deriva en paneroles, humitats i idees per un proper projecte.
Coneixem a l’’Eulàlia’, que resulta ser la cançó preferida d’Ypnosi, tot i tenir nom “d’àvia, arrugada i rància”. I la carta d’amor que li dediquen a l’Oriol’, per qui només tenen paraules maques, ja que és “el punt mig impossible entre un pare i un amic”.
Les cançons es podran escoltar en directe el dia 7 de novembre a Razzmatazz 3, en un concert que promet portar moltes sorpreses. Parlen de mags, DJs, però no sabem quan d’això és veritat. Per comprovar-ho tenim una cita el dia 7 de novembre.
Ens hem trobat en un bar a prop de Razzmatazz amb dos dels components de Santa Mandra, per comentar detalls del seu segon disc «Fins que porti bastó», que la nota de premsa descriu com el seu disc més ambiciós.
Hem volgut saber com ha estat la creació del disc, si tenien ja de bon principi la idea de fer un disc de sonoritats tan variades, però sempre amb el rock com a primer element referencial.
Al ser un treball autoproduït i ser un grup autogestionat també hem volgut saber com ho porten i si els hi agradaria fitxar per alguna discogràfica o no. De concerts van fent i de fet aquest divendres estaran presentant el disc a la sala Taro.
Pelat i Pelut tornen amb un canvi de look total. Al 2025 no es pentinen com abans; han passat per “La perruqueria”, el seu nou disc, i han sortit amb més llibertat, força i autenticitat que mai. Aquest nou project discogràfic marca un punt d’inflexió en la seva trajectòria.
Per primera vegada, la banda osonenca s’ha encarregat de tot el procés creatiu aconseguint capturar la seva essència més pura: una combinació de rumba, pop, electrònica i emoció. És el seu disc més madur, atrevit i contagiós fins ara.
A “La Perruqueria”conviuen la festa i la reflexió, l’humor i la sensibilitat. De la rumba al hardcore, dels sintetitzadors a la guitarra espanyola, del riure a la pell de gallina. Vuit cançons que trenquen etiquetes i que confirmen Pelat i Pelut com una de les bandes més creatives del panorama català.
“La Perruqueria” és un treball que respira maduresa i autenticitat. Fruit d’un procés creatiu minuciós i apassionat, cada cançó revela la cura, la dedicació i llibertat amb que ha estat concebuda. És el nou look de Pelat i Pelut: una renovació sonora i estètica que conserva l’esperit del grup, però l’empeny cap a nous horitzons.
Després de l’èxit de “Termomix” (2024), “La Perruqueria” és una injecció d’energia i identitat, un disc pensat per escoltar, ballar i —per què no— repensar-se.
Manu Guix presenta ‘Un satèl·lit orbitant‘, una nova cançó que suposa l’inici d’una nova etapa artística i el primer avançament del seu pròxim EP “Estimar-te en veu alta”. Amb aquesta nova peça, el cantant explora la distància emocional i la connexió invisible entre dues persones, servint-se de la metàfora del satèl·lit per parlar d’amor, recerca i la gravetat dels sentiments. Musicalment, la cançó combina la sensibilitat melòdica i el pop elegant que defineixen el seu estil, amb una producció càlida, moderna i propera.
Després de l’èxit del seu treball “Moments” i del senzill ‘No ens cal res més’, Manu Guix torna amb una cançó que reafirma el seu compromís amb la cançó d’autor, les emocions transparents i la bellesa de la senzillesa. Aquest single anticipa un EP on l’artista es mostra més madur, honest i proper que mai.
El llançament de “Un satèl·lit orbitant” arriba acompanyat d’un videoclip que reforça l’atmosfera poètica i introspectiva del tema.
«És una cançó sobre la distància, però també sobre la necessitat de mantenir-nos connectats, fins i tot quan orbitem en mons diferents», explica Manu Guix.
Aquesta setmana arribem a l'edició 500 de la Primera Llista i per celebrar-ho hem preparat algunes publicacions especials. Una d'elles, tal com vam fer...
