El duet Iglú, format per Marc Gelabert i Marc Hampshire, torna a escena amb el seu tercer àlbum “EL REFUGI”. A través d’un disc ple d’indie pop i lletres introspectives ens parlen de la por de fer-se gran, els vincles insostenibles i la necessitat d’assumir els canvis.

Inici: autoconsciència i nostàlgia

L’àlbum comença amb ‘cafè sud asiàtic’, una cançó que, a través d’una tornada enganxosa i escenes d’un viatge memorable, parla de la nostàlgia dels bons moments viscuts amb una persona estimada.

La següent es titula ‘estic fart’ i és una col·laboració amb Xicu. Com no podia ser d’una altra manera, l’aparició d’aquest artista sempre aporta un toc reflexiu i sincer a les lletres. El tema aborda principalment l’autoconsciència i com enfrontar-la. La part d’Iglú posa en paraules el sentiment de sentir-se saturat per l’impacte de les nostres decisions. D’altra banda, els versos d’en Xicu aporten una visió esperançadora; parlen d’aquell moment en què t’adones que has de fer autocrítica i canviar la teva actitud per tal de resoldre alguns aspectes de la teva vida.

A continuació, ‘relacions normals’ parla del contrast entre la monotonia de la vida adulta i les novetats constants dels anys de joventut.  Tal com diu la lletra, a vegades veure les coses al cap d’uns anys permet adonar-se que relacions que en el seu moment veies “normals”, realment eren “brutals”.  Es podria dir que és una oda a la joventut: “No sé si quan em faci gran serà més trist, si és així hauré tingut la sort d’haver-ho vist”.

A la següent, el ritme s’alenteix, però la nostàlgia continua com a fil conductor.  ‘El refugi’ parla de trobar a faltar aquella persona que per a tu és un espai de protecció i comoditat. Confessen que estar lluny d’aquella persona els fa sentir «sols a la deriva”.

Nus: ruptura i relacions tòxiques

El disc continua amb ‘Mirant el cel’ amb la col·laboració de Meri Prata. En aquest tema els elements naturals són els protagonistes, ja que fan pensar al narrador tant en el seu estat emocional com en l’existència d’aquella persona a qui troba a faltar; al final tots mirem el mateix cel i responem als mateixos imputs. A través del sol, el mar i el cel reflexionen sobre com la nostàlgia pot arribar a inundar-ho tot i en conseqüència estar present a tots els espais.

A ‘Tu i jo’ parla de no poder escapar-se d’una obsessió. Es pot interpretar de dues maneres: pot anar dedicada a una persona amb qui es té una relació tòxica o a la part de tu que et fa tenir pensaments obsessius. Personalment, m’ha semblat la millor lletra del disc. 

La següent, ‘Serem aire’ torna a parlar d’elements naturals com l’aigua, l’aire o les pedres. En aquest cas, a través de diverses comparacions expressa que dues persones poden resistir juntes els canvis inevitables que provoca el pas del temps.

L’àlbum torna a incidir en aquests vincles que resisteixen amb els anys.  ‘Pensar en nosaltres’ és el relat d’una persona que un temps més tard, fa el pas de confessar a l’altre que no pot parar de pensar en tot allò que van ser. Admet que en el seu moment no li va saber dir i no vol empassar-se tots aquests sentiments ni que tota la seva història caigui en l’oblit.

A continuació, ‘Casa’ explora una altra manera de viure el desamor: la frustració de ser incapaç de tenir una relació sana amb una persona a qui t’estimes.

Desenllaç: canvi de paradigma

Arriba la cançó més popular del disc. ‘Tota la Vida’.  Enmig d’un ritme alegre i una tornada enganxosa, la cançó parla d’aquell moment en què t’adones que portes tota la vida esperant el pitjor de les relacions personals. No obstant això,  aporta un punt esperançador: ha arribat el moment d’aprendre a gestionar el sentiment de buidor i treure profit de tot el que s’ha viscut.

La nostàlgia s’apodera del tram final de l’àlbum. ‘Beatles’ parla d’una sensació universal per a les persones joves: sentir que ja no et queden experiències per viure. Amb aquesta cançó, Iglú torna a explorar el contrast entre voler menjar-se el món i resignar-se a veure la vida des d’un prisma monòton.

Tot i això, el disc no acaba parlant d’aquest sentiment tan agre, sinó que el duet aposta per un tancament esperançador. ‘No vull que s’acabi’ dona una conclusió a tot allò de què es parla a l’àlbum: tot i ser conscients del pas del temps, ja no els fa por i saben que moltes vegades el millor és girar full i no viure ancorat al passat. 

Valoració

En definitiva, “EL REFUGI” aconsegueix el seu propòsit: musicalitzar la nostàlgia. El conjunt de l’àlbum destaca per estar cohesionat, però no resulta repetitiu: tot i parlar dels mateixos temes, els enfocaments diferents fan que les cançons es complementin. A més, aconsegueixen aportar una fórmula d’èxit: un so fresc, tornades que s’enganxen i lletres que tot i no contenir metàfores rebuscades, són capaces d’explicar històries.