Quantes Laures, i quantes persones que no duen aquest nom, s’han emocionat en escoltar la cançó ‘Laura’ de Lluís Llach. És un cant a l’amistat i, més concretament, a l’amistat entre Lluís Llach i Laura Almerich, històrica guitarrista del cantant. Tant la delicada melodia i com la lletra transmet a la perfecció la història d’una intèrpret que es va saber guardar en un discret segon pla, una dona que -com tantes- no va excedir mediàticament com a figura individual però es va convertir amb la fidel acompanyant professional del Noi del Verges, esdevenint una peça clau en la carrera. I aquesta història quedà atrapada en la partitura de ‘Laura’.

La barcelonina Laura Almerich va néixer el 3 de juliol de 1940, i des de l’any 1969 ha acompanyat professionalment Lluís Llach. El primer contacte entre el cantautor i la intèrpret va ser força fortuït. La també membre dels Setze Jutges, Maria del Mar Bonet, va convidar a Llach a assistir a un dels seus assajos. A l’estudi del compositor, guitarrista, violinista i professor del Conservatori del Liceu, Gracia Tarragó, el mestre i l’avantatjada alumna preparaven l’acompanyament de dues guitarres clàssiques que s’incorporarien a «Cançons de Menorca» (1967), el segon EP de la cantant mallorquina. Aquella trobada al carrer Manigua de Barcelona va fer que l’empordanès s’entusiasmés amb la qualitat de la intèrpret. Uns mesos després, Llach va proposar a Almerich formar part del seu primer grup d’acompanyament, així es forjaria una amistat que esdevindria clau en la carrera del cantautor.

La cèlebre cançó havia estat estrenada el 22 de maig de 1976 en un recital celebrat a Ripoll, quan Lluís Llach es disposava a prolongar l’actuació complaent els insistents aplaudiments del públic, per sorpresa, el cantautor empordanès va distribuir entre els músics una partitura desconeguda per a ells. Per primera vegada s’interpretava, davant de l’astorament i l’emoció de la guitarrista.
Contràriament al que es creu, Llach no va compondre la delicada peça com a felicitació per l’aniversari o el sant de la instrumentista, sinó com a mostra del seu agraïment i amistat.
Realment la cançó transcendeix a mite en el concert de Lluís Llach al Camp Nou l’any 1985, on Laura va ser presa per l’emoció i no va poder acabar el solo de guitarra que es va trencar entre les seves llàgrimes i l’ovació del públic.

L’any 1971, dos anys abans de morir, el mestre Gracià de Tarragó impulsava amb Laura Almerich i uns altres alumnes destacats el Quartet Tarragó. La qualitat i la singularitat de la proposta instrumental de música de cambra, formada únicament per guitarres clàssiques obtindria un gran ressò internacional. L’any 1985, els quatre guitarristes van ser seleccionats pel Consell d’Europa per obrir el concert inaugural de l’edició de l’Any Europeu de la Música. Tres anys després, el 1988, el conjunt es dissoldria a causa de la dificultat per compaginar els nombrosos compromisos del quartet amb els projectes personals.

La complicitat artística i l’amistat entre Lluís Llach i Laura Almerich van fer que, anys després, el Noi de Verges revelés al seu també amic, el poeta Miquel Martí i Pol, el propòsit d’obsequiar la guitarrista amb una nova cançó per tal de seguir testimoniant-li la seva gratitud, pels vint-i-cinc anys compartits, i el seu afecte. El poeta de Roda de Ter va oferir-se a escriure un text que va titular ‘Roses Blanques’ i que es convertiria en la segona cançó que Llach dedicava a la seva guitarrista. ‘Roses Blanques’ quedaria inclosa en el disc «Rar» (1994) i, posteriorment, en una altra versió a «Poetes» (2004).

Un dels veritables efectes del que en podem considerar la «màgia» de la música és transportar-nos a situacions, vivències, persones, moments… al cap i a la fi, records. Una cançó pot fer transcendir una persona i Laura ha rebut la posició de record i afecte que li pertoca. Ahir va desaparèixer Laura Almerich però mai s’esborrarà el seu record i la relació amb Lluís Llach plasmada en una cançó que, mentre encara algú la canti, la recordi, la figura de Laura perdurarà en la memòria.