En un any ple d’incerteses i alteracions, Els Amics de les Arts ens donen un far amb «El senyal que esperaves», per recordar que malgrat tot hi ha coses que no canvien. El 18 de setembre es va estrenar finalment el nou disc del grup format per Joan Enric Barceló, Dani Alegret i Ferran Piqué. És un treball que canta a les pèrdues, a les pèrdues vitals, enteses com a canvi i –paradoxalment– de canvi ara n’anem servits. Ells també han viscut comiats, com el d’Eduard Costa ara fa gairebé dos anys, per tant, també canten al canvi que ha suposat aquesta transformació i l’inici d’aquesta nova etapa com a trio.

En aquest ball de números el quart i cinquè Amics són Ramon Aragall i Pol Cruells, bateria i baixista del grup gairebé des dels inicis. Els han fet jugar força a ‘Semblava que fossis tu’, un tema explosiu que relata una relació complexament individual a cop de rebaixes morals. Aquest cop repeteixen amb el productor escocès Tony Doogan, marcant la seva empremta i confirmant-se com una peça fonamental el grup.

El 20 de març era la primera data de sortida d’«El Senyal Que Esperaves», aquella data però va resultar ser després de la declaració de l’Estat d’Alarma i enmig d’una pandèmia. L’expectativa per tots els seguidors era gran, el trio va resoldre aquest desig de material nou amb cinc avançaments del nou disc, deixant satisfets als seguidors.

Si a «Un estrany poder» els hi va funcionar que el primer single fos un tema sorprenenment dance fent ‘El seu gran hit’, aquest cop han repetit estratègia amb ‘El meu cos’. Acompanyada d’un videoclip ple de referències de les cançons més populars del grup i en el què autoparodien la seva vessant més disco.

Un teclat pop dels 80 i ritme sincopat és l’inici d’un disc que comença sense embuts amb ‘No vam saber tornar’, demostrant que aquest és un punt de no retorn, encara que de vegades sigui per absurditats.

Han aparcat força en treballs anteriors aquelles polifonies de boyband en què el diàleg era constant. Ara aposten per tirades més llargues i cadascú té una cançó on fa de solista: ‘Mentrestant’ (Dani Alegret), ‘Als abismes’ (Ferran Piqué) i ‘Adéu’ (Joan Enric Barceló). Es donen suport i es reforcen en els moments necessaris però sense perdre el segell de veus que els ha caracteritzat com a grup al llarg de la seva carrera.

Però aquest treball també és fusió de la part més digital i la més orquestral. Després de mostrar-nos la seva predilecció pel món simfònic en l’èpica ‘El vent tallant’ de l’àlbum anterior, en aquest han volgut explotar més aquest recurs que fa les cançons grans. Aquest cop han comptat amb la col·laboració de la Budapest Symphony Orchestra i Joan Martorell a la batuta. El màxim exponent és ‘Et vaig dir’ i l’electritzant ‘Juliol 1994’, en aquesta última han volgut fer el yankee i rememorar els incendis de l’estiu del 94.

En plena efervescència trap, potser haurem de reflexionar si és contracultura incloure cordes en gairebé la meitat de les cançons d’un disc. Sembla que després del Symphonic Project li han acabat de trobar el gust per l’orquestració que acaba conformant un disc de contrastos: amb temes molt grans –molt gruixuts, molt explosius– i altres més petits –per fer-ho tot més senzill, fugint de la sobreproducció, cantant a cau d’orella.

Un exemple d’aquests últims és ‘Adéu’, possiblement el tema més colpidor del grup. Si la resta de temes parlen de baixes i comiats aquest és definitiu. Alguns, per forma i semblança, diran què és el successor de ‘Louisiana (o els camps de cotó)’; bé, de la versió actual, a «Espècies» hi havia una caixa de ritmes marca de la casa. Es troba a l’equador de l’àlbum i fa un efecte per tocar de peus a terra per continuar parlant de les desgràcies i les virtuts de viure. Un d’aquests temes que al directe es cantarà pràcticament a capella per provocar un d’aquests moments de comunió col·lectiva, tan necessaris últimament.

I la gran sorpresa «de les noves» ha sigut ‘Kokoschka‘, homenatge al pintor expressionista per fer gala de la seva obra i del nom del grup, s’aferren així a l’esperit pictòric del Matrimoni Arnolfini per parir una cançó captivadorament enganxosa. Un posar tota la carn a la graella amb efectes, distorsions, falses tornades i explosió rere explosió.

‘Mentrestant’ és una càpsula del temps que enterren perquè d’aquí a quinze anys els seus fills «els puguin entendre». És insòlit perquè per primera vegada parlen de la paternitat en primera persona i ho fan amb una declaració d’amor fraternal. Parlen al futur però també al present en una frase premonitòria quan diuen «si venen temps millors és molt a poc a poc, i tot plegat va de triar que fem mentrestant». Hi trobem veus Queen i una tornada que treu el Manu Guix i Sergio Dalma que tenen a dins i que en la sèrie de Youtube «Atrapats aquí» havien parodiat.

«Bed & Breakfast» és el disc que treia la part més gamberra del grup, ple de tornades enganxoses, ritmes fàcils i lletres juganeres. Aquesta essència no s’ha perdut –ni de bon tros– però amb el temps han sabut baixar ritmes i emocions per fer cançons més profundes d’aquelles que parlen de nosaltres. Siguem clars, amb el temps i el suport de públic i crítica han anat desprenent d’aquell ambient de pis d’estudiants per dur el pla musical en el punt més elevat. Per ser Els Amics des de la posició dels 40 que es dirigeixen a un públic completament heterogeni i transversal.

Gairebé un any després de finalitzar la gravació es fa públic la totalitat d’un disc que representa la continuació més natural d'»Un estrany poder» que els ha acabat reafirmant per ser ells qui posen la iniciativa i el senyal que esperàvem. Seguint en aquesta línia d’anar fent els canvis a poc a poc sense fer un trasbals però veient una evolució i recorregut immens des d’aquells «Catalonautes» de 2005.

Si busqueu aquell pop-folk xirucaire del 2008 no el trobareu. Les característiques tan genuïnes que els van donar a conèixer al Sona 9 han anat desapareixent en pro de noves formes i nous camins. Saben sorprendre i satisfer a parts iguals el seu públic per poder afirmar allò que els grups catalans que considerem comercials són d’una qualitat immensa. Les coses s’han fet bé quan després de 15 anys treuen un cinquè àlbum que sembla el desè d’una gran estrella, i tot se’ns fa tan lluny i tan a prop alhora.