L’artista Laura West ha estrenat el seu nou EP. Sota el nom ‘Quien soy cuando nadie mira’ ha mostrat una faceta molt més personal i fosca. La Laura explica que l’àlbum és fruit d’una mala època, que la va inspirar a escriure aquest àlbum.
El disc, que compta amb sis cançons, barreja català i castellà. Hi trobem, també, dues col·laboracions: la Laura Gibert i la Carmen Lillo, i una gran feina de producció i composició que, òbviament, ha sigut supervisada per la cantant.
Tot això i molt més ens ho ha explicat l’artista a l’entrevista que podeu trobar aquí baix.
El músic cerdanyolenc Pol Orobitg torna a escena amb un nou senzill que mira cap al passat per projectar-se cap al futur. Es tracta de Se Canta, una reinterpretació de la cançó tradicional occitana que beu dels trobadors medievals però que, al llarg dels segles, s’ha transformat en un himne d’amor i resistència del poble occità.
Amb aquest llançament, Orobitg continua el camí iniciat amb el seu àlbum debut Tot o Zero, i reforça la seva aposta per una proposta musical arrelada i innovadora. La nova versió de Se Canta ha estat produïda pel brasiler Julio Bernardo, amb qui l’artista ja havia col·laborat anteriorment. El resultat és una peça que combina estètica contemporània amb una profunda càrrega simbòlica i emocional.
La cançó, coneguda també com Muntanhes araneses o Aqueres muntanhes en diferents punts del Pirineu, transcendeix la seva naturalesa amorosa per esdevenir una expressió col·lectiva d’identitat. No és estrany que hagi estat adoptada com a himne per institucions com el Conselh Generau d’Aran o el club de futbol FC Toulouse.
El llançament es completa amb un videoclip dirigit per Jason Palma i Joan Molas, que acompanya la proposta musical amb una narrativa visual plena de nostàlgia i força simbòlica.
Aquesta nova etapa marca també l’inici de la gira de primavera de Pol Orobitg, que el durà a diversos escenaris de Catalunya, tant en format de banda com en concerts íntims i propers.
El músic mataroní sankki llança el seu esperat tercer àlbum en solitari, NOI BONIC, una obra que destil·la sensibilitat, ambició i una gran cura pel detall. Amb 9 temes que sumen gairebé 25 minuts de durada, aquest disc consolida l’artista com una de les veus més prometedores de la nova fornada d’artistes urbans catalans.
El projecte, produït per sankki mateix i el seu habitual col·laborador OKNOTOK, es presenta com una carta de presentació potent dins de la “nova nova” escena, compartint esperit amb propostes com GRANULAR de jovedry o SACRIFICIS de xicu. NOI BONIC no és només el títol del disc, sinó també l’àlies sota el qual sankki desenvolupa una estètica melòdica i suau, amb el hip hop com a punt de partida i una paleta estilística que abraça el sexydrill, el funk brasiler, l’afrobeats i el reggaeton fosc.
Entre les peces destacades hi ha NOI BONIC, que utilitza un sample de Manel i referències a la P.A.W.N. Gang i Bad Gyal; TANTAN, una declaració d’amor en clau sexydrill; i DIGUE’M, un tema afrobeats intens amb una interpolació d’“Instant Crush” de Daft Punk. No hi falten col·laboracions com MAGAZINE amb Thor MTR, i el remix final de CRIMS, amb R Ballin, Llum, Giadda i un discurs final de Sr. Barabi.
La part visual del projecte també ha estat molt cuidada, amb videoclips dirigits per Iván García Bennasar, disseny gràfic i marxandatge a càrrec de Sonia Serrano Zurita, i portades de Judith Trench García.
Amb NOI BONIC, sankki firma una obra cuinada a foc lent que aposta per l’honestedat emocional i una producció meticulosa. Una mostra de maduresa artística que marca un abans i un després en la seva trajectòria.
Després d’una etapa com a guitarrista de la banda Vittara, Pol Guardiola inicia una nova etapa en solitari amb el projecte “Segona Regional”, una proposta íntima i honesta que veu la llum amb el seu primer treball: l’EP “Buscar/trobar”, disponible a partir del 15 de maig de 2025 a totes les plataformes digitals.
Aquest debut inclou quatre cançons que destil·len sensibilitat i introspecció, i que reflecteixen l’experiència vital de l’artista durant un 2024 intens i ple de canvis. Composades íntegrament per Guardiola i produïdes conjuntament amb Ares Català i Joan Cabré, les peces d’aquest treball també compten amb col·laboracions com la del saxofonista Josep Batallé a la cançó “Creu”, i un univers visual creat per Clara Duart i Marc Esquirol.
“Buscar/trobar” és un retrat sonor del desamor, la memòria i la transformació personal. A “Neu marró”, Guardiola s’endinsa en els contrastos d’una relació acabada: la dolçor dels inicis i la tristesa dels finals. “Mai vas saber si els dies se’m van fer molt llargs” posa veu als silencis i interrogants d’un comiat sense resolució. “Parc d’atraccions” reflexiona sobre els canvis en l’entorn, tant físic com emocional, i la necessitat d’adaptar-s’hi. Finalment, “Creu” clou el disc amb una peça íntima i simbòlica sobre els errors i incerteses que configuren el camí vital.
Amb “Segona Regional”, Pol Guardiola signa un debut que destaca per la seva sinceritat i capacitat d’emocionar, obrint una nova etapa marcada per l’autenticitat i la recerca constant.
Curtcircuit, el cicle de concerts en sales impulsat per l’ASACC (Associació de Sales de Concerts de Catalunya), continua la seva 13a edició amb una programació vibrant que s’allargarà fins al desembre de 2025. Després d’una primera temporada intensa —que es clourà el juny amb actuacions destacades com les de Nat Simons, El Niño de la Hipoteca, Los Straitjackets o Slad Mobb—, el festival ja prepara una segona tanda de concerts que començarà a l’octubre amb noves propostes que ompliran les sales de tot el país.
Aquesta nova edició reafirma l’aposta de Curtcircuit pel talent emergent, la diversitat sonora i la música en directe com a eix vertebrador de la cultura de sala a Catalunya. Durant la primera meitat de l’any, el públic ha pogut gaudir de nits memorables amb artistes com Thatkid, The New Raemon & McEnroe, Marina, Lucigarci o Judit Neddermann. I el millor encara ha d’arribar.
La segona temporada, entre l’octubre i el desembre de 2025, arrencarà amb força el 17 d’octubre amb concerts simultanis a Tarragona i Barcelona: Maria Hein, amb una proposta inspirada en la cultura japonesa, actuarà a la Sala Zero; mentre que Carlota Flâneur i Miquel Allué ho faran a la Sala VOL. Altres noms destacats del tram final de l’any inclouen The 5.6.7.8’s, icones del garatge rock japonès; Emma, amb el seu pop experimental; Bob Mould, llegenda del rock alternatiu amb el seu format Solo Electric; Sol Lagarto, en el seu únic concert a Catalunya; o Medalla, Galgo Lento, CLARAGUILAR i Greta, entre molts d’altres.
Curtcircuit consolida la seva posició com a projecte clau per a la promoció de la música en viu a Catalunya, convertint les sales en escenaris on conviuen noves veus i referents consolidats. A més, el cicle anuncia que encara hi ha molts concerts per confirmar en aquesta segona temporada, prometent continuar sorprenent el públic fins a finals d’any.
El festival Sons del Món celebra enguany la seva divuitena edició del 5 de juliol al 10 d’agost, amb una programació que convertirà l’Empordà en epicentre musical de l’estiu. La Ciutadella de Roses i diversos cellers de la DO Empordà tornaran a ser l’escenari d’un cartell que enguany es presenta com el més internacional de la seva trajectòria, amb la participació de grans noms de l’escena musical mundial.
El festival acollirà cinc estrelles de renom internacional: The Beach Boys, Zaz, Trueno, Kool and The Gang i Manu Chao. Tots ells actuaran principalment a l’escenari principal de la Ciutadella de Roses, excepte Manu Chao, que inaugurarà el festival amb un concert al celler Empordàlia el 5 de juliol, en la seva primera participació a Sons del Món.
Zaz, la reconeguda cantant francesa, presentarà noves cançons del seu proper disc el 25 de juliol. L’endemà, el 26, serà el torn de The Beach Boys, una de les bandes més icòniques de la història del rock. El raper argentí Trueno actuarà el 3 d’agost, mentre que Kool and The Gang ho farà el 8 d’agost amb el seu característic so de R&B, soul i funk.
La programació de la Ciutadella també comptarà amb destacats artistes catalans i espanyols. Rosario hi presentarà el seu disc Universo de ley el 7 d’agost; Rozalén s’hi acomiadarà de la seva gira El Abrazo l’1 d’agost; i Sopa de Cabra i Els Pets oferiran un concert conjunt el 2 d’agost, amb totes les entrades ja exhaurides. També hi actuaran Ja T’ho Diré, el 9 d’agost, celebrant els 30 anys de Moviments Salvatges, i Mushka amb Figa Flawas el 10 d’agost.
Pel que fa als concerts als cellers, a més de Manu Chao, el festival inclourà les actuacions d’Andrea Motis i Josep Traver el 12 de juliol al celler Martín Faixó; de Judit Neddermann i Pau Figueres el 19 de juliol al celler Vinyes dels Aspres; i de l’actriu i còmica Judit Martín el 18 de juliol a La Vinyeta.
El village de la Ciutadella també oferirà propostes paral·leles amb l’actuació confirmada de Los Niños Jesús —la banda de versions liderada pel periodista Jordi Évole— i un concert de Manu Guix. A més, es recuperarà l’esperit festiu de la mítica discoteca Picasso amb una festa remember. La resta de programació del village es donarà a conèixer a finals de juny.
Amb aquest cartell eclèctic i de gran qualitat, Sons del Món 2025 es consolida com una cita imprescindible per als amants de la música en directe i el paisatge empordanès.
En Dani i en Pau (dani6ix i Izzkid) són un dels duets amb els quals ens agrada més conversar a Primera Fila. Anem a algun bar ens posem a prendre alguna cosa i van sortint temes. I ens oblidem que estem gravant i a vegades diem potser algun titular que després pensem que millor que no haguéssim fet, però al final sempre poden sortir coses per cancel·lar a una persona.
Acaben de publicar una mixtape (hem parlat d’aquest concepte), formada per 9 temes, amb el nom de “TOT TORNA” i aquest dijous l’estrenen a Razz 3 amb tot exhaurit. En Pau s’ha deixat anar i ha dit que en 1 any actuaran a la sala 1 i amb sold out. D’aquí a un any tornarem a quedar per parlar-ne.
De moment acaben de parir un molt bon treball amb cançons que enganxen i amb una manera d’entendre la música que ens mola.
Durant la seva trajectòria la cantant havia publicat diversos senzills i un EP anomenat “Tot el que porto dins”; tot i això, aquesta és la seva primera vegada publicant un disc llarg. Petó i adeu és un àlbum autobiogràfic que parla del desamor, la introspecció i l’amistat.
Per a l’Andrea escriure cançons sobre la seva vida no és només una forma d’inspiració, sinó també una manera d’ordenar els seus sentiments i tancar cicles. I ara, amb aquest disc ha tingut l’oportunitat de treure un projecte musical fet amb un procés més meditat i que li permet desenvolupar un concepte. Però sobretot, un àlbum que considera que defineix molt bé totes les facetes de la seva personalitat, des de la seva manera d’estimar fins a la seva manera de cantar.
Poggioli no té por a mullar-se a les seves cançons; és la seva manera de treballar. Després de tants anys fent música, ens ho recorda a cada projecte, i “Nom i Cognom d’un estimat” serveix com a diari d’una època de la seva vida. Les 7 cançons que l’integren són la millor manera de sintetitzar la seva història. Una història que s’ha escrit un cop acabada i implica reobrir ferides i cantar a un amor passat, des del present. Una narrativa on es barregen els fets amb els sentiments. Una barreja que ens explica qui és poggioli i que és el que sent.
L’àlbum comença amb ‘quan ens vam conèixer’, una introducció on la música es barreja amb una conversa de fons. Sentim a poggioli i podem caçar algunes paraules al vol “si vol parlar bé les coses” “era un constant de la relació”… El mateix poggioli descrivia aquest projecte com “lletrocentrista”, i la segona cançó del disc n’és l’exemple perfecte. A ‘Truca’m si et perds’, uns acords inicials deixen lloc al realment important: la lletra. La narrativa ens transporta a una nit a França, en un bar on coneixem a algú de qui ens hem de separar. Explica tots els detalls per així recordar com va ser tot; reprodueix també converses per aportar la màxima veritat al record. La música torna per acompanyar el missatge que el Miki d’ara envia: “truca’m si et perds, que el món no és tan gran”.
Mirem encara més endarrere a ‘Quins temps aquells’, on tornem a la infància. Apareix la nostàlgia i tornem als estius dels 2000, on s’idealitza l’època d’estar ballant com nens, com un record de joventut. També és on es fa més evident la conversa entre el poggioli d’ara i el poggioli del passat, quan sembla que aconselli a la seva versió de fa anys:
“I costa d’aprendre però
Ningú ha d’arreglar a ningú
Que no has de fer el que no pots
I anar a dormir ja no es fa tan dur”
Tornem al present amb ‘fent una cançó amb Vittara’, un interlude que ens deixa amb ganes de més. Una cançó gravada en ple procés de creació que ens apropa més als artistes. Una cançó que pinta molt bé, però que no sabem si podrem gaudir en un futur.
Aquest interlude deixa lloc a un dels senzills de l’àlbum ‘Quina màgia, la nostàlgia’. Una cançó que sona molt més acústica i que intenta abordar la part més bonica de la nostàlgia, però alhora ens deixa entreveure un poggioli encara més vulnerable. Veiem la seva part més autocrítica, quan reconeix que “aparto a la gent que m’estima quan no estic bé amb mi mateix”. El veiem molt implicat amb alguna persona i com li sorgeix la por a no ser prou interessant, i que es cansin d’ell. Idealitza i quan aconsegueix allò que busca no el satisfà. Un poggioli que conviu amb els records i l’ansietat, però encara és capaç d’apreciar la màgia d’aquesta nostàlgia que sent.
En ‘l’a és d’amor’ veiem un canvi en l’estil de les bases, que no implica un canvi en les lletres. Trobem a un poggioli que canta a un amor que va viure en un passat, però reconeix que el temps no ho cura tot. Aquest amor no està gens oblidat, i en aquesta cançó s’evidencia. L’a sempre va ser d’amor i sempre serà d’amor tot i que “no tinc temps de tants petons, i t’estimo molt, t’estimo molt”
Tanca l’àlbum amb la cançó que li dona nom, i és justament la que reafirma la idea que aquest amor al que canta segueix d’alguna manera o una altra, molt present. No pot evitar somriure quan pensa en aquesta persona, i es recorda, al llarg de la cançó, que “potser en una altra vida”.
“Nom i Cognom d’un estimat” ve acompanyat d’un vídeo de YouTube que, a mode de tràiler, ens introdueix al projecte. En aquest videoclip de llarga durada coneixem més a poggioli, de fet el veiem fins i tot de petit. Parla sobre estimar, i com una persona que ha significat molt per tu es converteix en un somni. Els records de tot allò que passa es barregen i es desordenen, fins a dubtar sobre el que un mateix ha viscut. Amb l’alternança entre fragments de cançons i l’autor parlant, ens ajuda a fer-nos una idea sobre el concepte de l’àlbum, però també sobre qui és com a artista. Un aparador per conèixer a poggioli.
Ja després de la publicació de “videoclub” (2024), poggioli demostrava tenir una essència diferent dins el panorama musical en català. Tot i que sembla impossible, a cada projecte hi posa una mica més d’ell mateix i ofereix tot el que sent i ha viscut per a que la gent hi pugui connectar. Perquè tot i que sigui la seva història, identifica a tothom. Ell reconeix que “això és la meva teràpia” i converteix aquest àlbum en un projecte tan íntim i tan personal, que no podria haver fet ningú més. Un àlbum que crida poggioli per totes bandes.
L’Orquestra Sònica farà el seu debut oficial els pròxims 15 i 16 de maig a la Sala Paral·lel 62 de Barcelona amb un concert únic i irrepetible. La proposta, inèdita a casa nostra, es presenta com una orquestra moderna integrada per cinquanta músics i una mirada artística que trenca fronteres de gènere, disciplina i format escènic. El projecte fusiona la potència d’una big band amb la riquesa tímbrica d’una orquestra simfònica, oferint una experiència musical i visual immersiva.
Aquest concert inaugural comptarà amb tres veus femenines de gran projecció internacional: la compositora i directora japonesa Miho Hazama, la cantautora nord-americana Becca Stevens i la trombonista i vocalista catalana Rita Payés. Totes tres interpretaran obres pròpies i arranjaments orquestrals inèdits, dissenyats específicament per a aquesta nova formació.
Miho Hazama és una de les compositores, arranjadores i directores més destacades de la seva generació. Fundadora de l’orquestra de cambra de jazz m_unit, nominada als 62ns Premis GRAMMY i inclosa per Downbeat entre les “25 pel Futur”, Hazama és reconeguda per la seva capacitat d’explorar i expandir les possibilitats sonores de les orquestres. Actualment és directora principal de la Danish Radio Big Band (DR Big Band), directora convidada permanent de la Metropole Orkest i ha col·laborat amb formacions com la WDR Big Band (Alemanya), la Norrbotten Big Band (Suècia), la Clasijazz Orchestra (Espanya) o la New York Jazzharmonic.
Becca Stevens, cantant, compositora i multiinstrumentista, destaca per una expressivitat vocal molt personal i una proposta sonora que fusiona les seves arrels en la música clàssica i el folk dels Apalatxes amb la sofisticació harmònica i rítmica del jazz. Amb dues nominacions als GRAMMY, ha treballat amb noms com Jacob Collier, David Crosby, Michael League (Snarky Puppy) o Taylor Eigsti, i ha portat la seva música arreu del món amb un so tan innovador com captivador.
Rita Payés, una de les veus més prometedores del panorama català i internacional, combina la calidesa de la seva veu amb una gran habilitat com a trombonista. La seva proposta artística beu del jazz, però s’enriqueix amb influències de la cançó d’autor i la música popular contemporània. La seva versatilitat l’ha portat a col·laborar amb artistes com C. Tangana, Silvana Estrada, Salvador Sobral, Sílvia Pérez Cruz o Oques Grasses.
L’experiència es completarà amb una posada en escena immersiva ideada pels artistes visuals FRAU i Jou Serra, que transformarà l’espai escènic en un entorn viu i canviant on so, llum i música dialoguin orgànicament, redefinint la vivència tradicional d’un concert orquestral.
L’Orquestra Sònica és la primera orquestra professional del sud d’Europa dedicada exclusivament a la música moderna, amb una plantilla estable i una proposta artística ambiciosa, arrelada al context català i mediterrani. La seva estructura híbrida combina instruments clàssics amb base rítmica moderna, fet que li permet abordar un repertori extens que va del jazz contemporani al flamenc, la música llatina, l’electrònica o el soul, i obrir-se a col·laboracions amb artistes molt diversos.
Impulsada per les cooperatives Musicoop i Contrapunt, amb el suport de Paral·lel 62, l’Orquestra Sònica aposta per un model més just i sostenible dins del sector musical. El projecte es fonamenta en valors com el feminisme, la paritat de gènere i la combinació d’experiència i joventut, amb espais de formació i creixement per a nous talents.
Amb una clara vocació de transformació artística i social, i amb la voluntat de convertir-se en referent europeu, l’Orquestra Sònica es presenta com una proposta valenta i innovadora que convida el públic a descobrir una nova manera de sentir i compartir la música en directe.
Balkan Paradise Orchestra presenta ‘Cheesy’, el primer avançament del seu pròxim EP, “Game Sessions II”. Aquest nou senzill compta amb la col·laboració d’Apelika, un duet de Djs i productors que combinen influències afro, tribals, orientals o llatines, totes impulsades per l’energia del techno. El resultat és un viatge musical, les composicions del qual han sonat en clubs des de la ciutat de Nova York fins a Marràqueix.
‘Cheesy’ neix de les ganes de jugar i explorar nous territoris, com el reggaeton, però sempre amb el segell característic de Balkan Paradise Orchestra: els vents, els constants contratemps en els metalls i un aire tradicional amb sonoritats balcàniques en algunes frases. És una cançó instrumental que trenca motlles i, alhora, convida a ballar sense necessitat de paraules. Aquesta nova versió d’Apelika porta la peça a un nou univers sonor.
Després del llançament del seu segon àlbum “Odissea” (2021), Balkan Paradise Orchestra va publicarl’EP “Game Sessions”, un treball on diferents productors versionen alguns temes d’”Odissea” amb al col·Laboració d’artistes com Travis Birds, Santa Salut, Magalí Sare o Dēlian. Enguany, BPO repeteix el mateix format amb Game Sessions II, versionant cançons del seu últim disc, Nèctar (2024).
L’últim àlbum de Balkan Paradise Orchestra, Nèctar(2024), s’inspira en el món de les abelles, el treball en equip, l’esforç personal i col·lectiu, i les ganes de viure intensament, amb plena consciència i sense complexos. Nèctarbarreja i juga amb diverses sonoritats representatives de BPO, des de temes més ballables i festius que flirtegen amb l’electrònica, el pop o el disco, fins a cançons més tranquil·les, acústiques i amb influències balkan. És un disc principalment instrumental que fusiona estils i gèneres molt diversos, amb algunes parts vocals.
Biel Martí presenta ‘Ja és tard‘, la primera cançó del seu cinquè àlbum d’estudi, “La verema”, que s’estrenarà aquest setembre. Amb un so renovat i amb la col·laboració de la guitarrista Andrea Puig, el cantautor barceloní inicia una nova etapa de la seva música.
En aquest nou tema, hi podem veure influències del rock americà clàssic com Tom Petty i Jason Isbell, amb guitarres elèctriques però sense perdre l’essència acústica característica de Biel Martí. La producció de David García, la sensibilitat de Clàudia García-Albea al violí i la precisió d’Andreu Moreno a la bateria construeixen un univers musical sòlid i emocionant. Les intervencions elèctriques d’Andrea Puig, combinades amb les guitarres acústiques de Biel Martí, creen una atmosfera única, madura i diferent de tot el que havia publicat fins ara.
‘Ja és tard’ retrata la visió negativa d’una persona que s’inicia en les complexitats de la vida adulta. La lletra mostra com l’entorn i el món actual poden alimentar una imaginació cada vegada més desil·lusionada sense discursos moralistes i judicis. Això només és un tast del que vindrà amb “La verema”, un disc que promet emocionar, reflexionar i portar al límit la música.
Aquesta setmana arribem a l'edició 500 de la Primera Llista i per celebrar-ho hem preparat algunes publicacions especials. Una d'elles, tal com vam fer...
