Cinc anys després de ‘Heather’, Conan Gray presenta “Wishbone” el seu darrer àlbum d’estudi i alhora un retorn als seus inicis. Dotze cançons que, una vegada més canten a l’amor, però no des d’un punt de vista idealitzat. Canta al moment en que no l’escullen. Canta des del punt de vista del que es queda enrere.
Després de “Found Heaven” (2024), la sonoritat d’aquest nou projecte era una incògnita. En aquest darrer àlbum, l’artista havia apostat per explorar l’estètica dels anys vuitanta als Estats Units i experimentar amb nous ritmes. Aquesta combinació amb la lírica característica de Gray donava com a resultat cançons on no s’arribava a transmetre el mateix i tampoc es reconeixia a l’artista. Arriscar no sempre surt bé, i segons les dades de l’àlbum és clar que “Found Heaven” no va estar a l’altura de la resta de projectes de Gray. És per això, que a “Wishbone” ha fet un pas enrere; ha tornat a treballar amb el productor dels seus àlbums anteriors i ha tornat a la seva zona de confort; un pop introspectiu, honest i el més personal fins al moment.
L’àlbum comença amb ‘Actor’, una cançó que encapsula perfectament la idea del projecte i ens recorda qui és Conan Gray. Aquesta marca un abans i un després en la discografia del cantant ja que utilitza per primera vegada el seu nom en una cançó. Al llarg del disc canta a una relació romàntica i passada, i a ‘Actor’ podem veure a grans trets com era aquesta relació.
‘This song’ i ‘Vodka Cranberry’ encaixen perfectament en la narrativa d’aquesta història d’amor i els videoclips no són un element més sinó que ens permeten entendre en profunditat sobre el que ens parla la cançó. Deixant enrere l’estètica que segueix l’estil del cantant, estableixen un suport visual per il·lustrar la història “d’amor” que ha merescut 12 cançons.
A mesura que anem avançant en l’àlbum, l’artista també avança en aquest procés de ruptura i veiem com a través de les cançons va deixant enrere aquesta versió romantitzada de la persona amb qui ha mantingut una relació. A ‘Romeo’ el deixa d’idealitzar i a ‘My world’ passa a la següent fase: l’acceptació. Al sortir de la relació es converteix en una persona més lliure que no sent l’obligació d’haver d’acontentar a ningú. Una cançó sobre tenir control de la teva vida i trobar-hi pau.
‘Class Clown’ és un parèntesi. No és la primera vegada que l’artista referència la seva infància, adolescència, i l’abandonament. El tracta en l’àmbit familiar, però també sentimental i és el que fa de nexe amb la següent cançó; ‘Nauseous’. El cantant demostra com aquest abandonament ha desencadenat un bloqueig emocional i una impossibilitat per part seva a l’hora d’implicar-se en noves relacions. Ha començat a veure l’amor com una amenaça i li fa por, perquè el vol molt, però no es permet a si mateix sentir-lo. Sempre està alerta, esperant que li facin mal.
Cap procés és lineal i a ‘Caramel’ ens ho demostra. Tot i veure la relació des de fora, i ser plenament conscient de com va ser tractat al llarg de la relació, quan hi pensa només recorda els bons moments. Precisament per això a ‘Eleven Eleven’ confessa que ho donaria tot per tornar-hi. Ho interpreta tot com un senyal, i deixant enrere qualsevol voluntat de superar-lo, el demana. El demana a les estrelles, a les 11:11, el demana de dia i de nit, perquè no accepta que s’hagi acabat, i perquè el vol a ell i només a ell.
L’àlbum acaba amb ‘Care’, quan Conan Gray accepta finalment que el millor és estar separats. “Mistook who you were for who you could be” i és conscient que l’ha idealitzat i ha perdonat massa. Confessa també, en aquesta darrera cançó, que no sap si podrà estimar una altra vegada. No vol tornar enrere, però a vegades li agrada recolzar-se en el passat.
“Wishbone” no havia de ser un àlbum. Durant la gira Conan Gray escrivia tot allò que li passava i un dia, va sentir la necessitat de fer-ne cançons. Per aquest motiu l’àlbum és un gran encert, perquè no va néixer amb cap pretensió, i això és el que el fa tan pur, tan sincer. Ens retroba amb Conan Gray.
