Els Amics de les Arts ja en porten un bon munt a l’esquena: “El senyal que esperaves”, “Un estrany poder”, “Bed & Breakfast” o “Espècies per catalogar”, són alguns dels títols que acompanyaran per sempre a la trajectòria d’uns artistes que han sabut sense cap dubte deixar la seva marca dins la història de la música recent a casa nostra.
Divendres passat estrenaven el seu darrer disc. Una proposta que no sé ben bé com definir. He d’acceptar que he anat tard, sí. I ara em sap greu. He anat tard a que els Amics de les Arts formessin part de les meves llistes de Spotify, que sonessin al meu cotxe i d’haver conegut la seva música. Ho he d’acceptar, però sempre val més tard que mai. Evidentment que els coneixia i havia escoltat alguna cançó seva, però mai fins al punt d’escoltar detalladament les seves lletres, la seva música, de tenir en compte cada instrument i segon de la cançó. No fins a tal punt, evidentment no m’hi he tornat boig, però m’han obert unes portes cap a una música que desconeixia. I ves per on, m’ha agradat.
L’’Allà on volia’ em fa la sensació que és un producte on han fet el que han volgut perquè sí. Òbviament amb raó de ser, amb un bon motiu al darrere. No vull dir pas que no tingui sentit, dic que em transmet que han fet la música que els venia de gust i han provat i desfet lliurement per aconseguir un producte final on s’hi sentissin a gust. Tenen la mà trencada de fer música, de bona música, així que ja no els ve d’aquí.
Ras i curt, sense gaire cosa més a afegir, només vuit cançons. “Citant Mercè Rodoreda” va ser el single que va sortir ja farà un temps i, personalment, no m’emociona tot i tenir una tornada que s’ha sabut enganxar al meu cap durant hores. “Estimeu-me” comparteix característica amb la de Mercè Rodoreda, que bé ni fu ni fa.
Tot i això, n’hi ha d’altres que sí que han sabut enganxar-me més: “De córrer per tot Nova York”, “La nit sembla que serà nostra” o “Allà on volia” (la cançó que serà l’encarregada d’encetar els concerts d’aquesta gira tal com van avançar Els Amics a l’entrevista que vam fer des de Primera Fila) han aconseguit posicionar-se ben amunt en el meu rànquing personal. De fet, la darrera cançó del disc i la que li dona nom, m’ha sorprès molt. Un estil ben diferent i fins a tal punt esbojarrat que no sabria com definir (van treure’s els meus dubtes després de veure l’entrevista).
Pel que fa a les col·laboracions a “La nit sembla que serà nostra” compten amb Eva Amaral que afegeix una bona serenitat a un tema molt mogut. Una cançó que incorpora tocs que recorda a la música dels 80. També amb Andrea Motis a la cançó “Cada cel” on el to de jazz de la trompeta impregna un tema exquisit juntament amb la veu de la cantant que fan la peça més dolça. Tanca la ronda de col·laboracions el pianista Marco Mezquida a la cançó “Estimeu-me”, una aportació al teclat imprescindible per una cançó, en la meva opinió, poc emocionant.
No sé ben bé perquè però quan escolto el disc em venen moltes vibes de musical. És clar que ara és fàcil comprar-ho amb “Pares Normals” (i això que peco de no haver-lo vist), però la sonoritat de l’àlbum em fan pensar en les grans posades en escena de les propostes teatrals del Paral·lel o de qualsevol altra sala de la capital. No sé, això és segurament una cosa meva, però que no he pogut estar-me’n de dir-ho. Una sensació que no és pas dolenta que de fet demostra el dinamisme i la versatilitat amb la qual són capaços de jugar en terrenys de joc ben diferents. El que està més que clar és que als concerts d’aquest estiu, on he de dir que ja tinc data per veure’ls en directe i de fer-me’ls meus una miqueta més, les cançons d’aquest disc i les dels seus predecessors ho petaran ben fort. En definitiva Els Amics de les Arts han tornat a la càrrega amb una peça més a afegir per la seva discografia. Una peça bona, adequada i que ens diuen ben clar que, ara per ara, són just allà on volien ser.
