Foto: Marc Clapés

Els concerts a les Escales de la Catedral, de Girona, tenen algun component especial que els fa diferents dels que pots viure a qualsevol auditori, sala de concerts, teatre o festival. Són únics, el que passi allà, potser no es repeteix en cap altre lloc.

El trio (pràcticament gironí, amb excepció d’en Dani) van presentar el seu nou disc “Allà on volia” al Festival Strenes, en el seu retorn en aquella ubicació després d’alguns anys sense actuar-hi.

Es notava en l’ambient que es veuria una d’aquelles nits (o tardes, ja que el primer passi era a les 19.30) que no oblidaríem.

- Publicitat -

Tal com ens van avançar a l’entrevista que els hi vam fer, la gira actual s’inicia amb la cançó que dóna nom al disc, una bona mostra de com confien en la cançó que tanca el treball.

Un inici vibrant, també gràcies als sempre necessaris Pol Cruells i Ramon Aragall, que ofereixen sempre tot el seu talent en cadascuna de les cançons del grup. Després de ‘Allà on volia’ el grup es dirigia a tots els assistents esperant que al final del concert tothom hagi estat ‘allà on volia’.

‘Ja no ens passa’ i ’30 dies sense cap accident’ (amb accident d’un micròfon que va caure) van ser les següents a sonar i es feia difícil continuar assegut al coixí o cadira que hi havia a l’espai. De fet més d’un/a tenia ganes d’aixecar-se, però encara no ho feien prou persones i tornava al seu seient. Jo com que estava a una zona de premsa i convidats vaig optar per gaudir-ho al màxim i des del primer tema que la cadira va desaparèixer per mi. Un concert d’Els Amics s’ha de viure dret i saltant i gaudint com si no hi hagués un demà.

Després d’aquest inici tan espectacular va ser el torn de ‘De córrer per tot Nova York’, una peça més pausada, però que en directe sona amb tota l’elegància que el grup la sap vestir.

‘No ho entens’ és una d’aquelles propostes que esperes a cada concert, ja que saps que et quedaràs afònic de tant que la cantaràs. Posteriorment va arribar ‘Cada cel’, una de les noves composicions, que en la versió del disc col·labora Andrea Motis. Se la va trobar a faltar, però s’ha de dir que el grup va fer una introducció marca de la casa que ens va fer quedar ben enganxats a tot el que podria passar.

‘Les coses’ és un altre dels moments àlgids del concert, un altre per deixar-se portar, desconnectar de tot i simplement gaudir del què estàs vivint en aquell instant.

Una de les sorpreses (i alegries) del concert va ser quan va sonar ‘Juliol 1994’ una de les meves cançons preferides del disc “El senyal que esperaves” i que per res del món hauria pensat que la rescatarien també en aquesta nova gira. Pel que sembla no sóc l’únic que li encanta. El mateix passa amb ‘Kokoschka’ una que sí que des del primer dia que la vaig descobrir ja vaig deduir que seria una d’aquelles que no faltaria durant els concerts.

Un dels grans moments del show va tornar a arribar amb ‘Louisiana o els camps de cotó’ la balada per excel·lència del grup, el moment de llumenetes amb el mòbil, però que en aquesta ocasió i com que encara hi havia llum s’havia de fer alguna cosa diferent. I quina va ser? Doncs interpretar la cançó entremig del públic, en Joan Enric i en Ferran van baixar de l’escenari i van integrar a tothom en aquest himne del grup.

Un cop recuperat el seu lloc a l’escenari va arribar un dels moments més descafeïnats del concert, però és que després de ‘Louisiana’ era difícil mantenir el nivell. ‘Un bon exemple’ va sonar en el torn de tarda (a la nit en aquell instant va sonar ‘Estimeu-me’) i va deixar bastant fred a la gent que potser encara no se la sabia del tot.

La recta final va ser explosiva amb ‘4-3-3’, un dels primers èxits del grup, que va fer aixecar (ara sí) a tothom del seu coixí i ballar-la sense parar. La va seguir el senzill ‘Citant Mercè Rodoreda’ una altra d’aquelles cançons que ja sonen a clàssic del grup. ‘El seu gran hit’ va ser perfecte per continuar la festa infinita que s’estava vivint a Girona. La rematada final la va posar ‘La nit sembla que serà nostra’, una altra d’aquelles creacions d’Els Amics que sona ja a clàssic, d’aquelles que d’aquí a 10 anys continuaran sonant i triomfant en els concerts. Va ser la darrera abans d’uns bisos per caure de cul.

La gent estava molt connectada després d’aquell final i tot i no hi havia moltes ganes de tornar a acomodar-se als coixins. Però l’ocasió s’ho mereixia. Per aquelles cançons que quan acaben els concerts dius, ostres he trobat a faltar tal cançó o aquella altra. Van sonar en acústic temes com ‘Ciència-Ficció’,  ‘Armengol’, ‘Miracles’ o ‘L’arquitecte’ així com ‘L’home que dobla en Bruce Willis’, aquesta darrera ja fora del set acústic.

No n’hi havia prou! I per això va arribar en ‘Jean-Luc’, que sempre és benvingut a la festa. La gent volia ballar, cantar-la i que allò que estaven vivint no s’acabés mai. Ens ho estàvem passant molt bé i no hi havia cap ganes de marxar. El grup va decidir acabar ben amunt i van decidir obrir de nou “El senyal que esperaves” per recuperar ‘Semblava que fossis tu’ la peça que va servir per cloure el concert i que ens va portar de nou a tot el grup allà al mig nostre, demostrant un dia més que nosaltres també som Els Amics de les Arts.

I sí, al final vaig ser allà on volia.