U2 @ Palau Sant Jordi – 09/10/15

No ho vaig aconseguir amb el primer concert, ni amb el segon, però sí que en el tercer vaig tenir la sort de poder adquirir les entrades! Diuen que la tercera és la bona i en el meu cas, això és ben cert!

El fet d’anar al tercer concert, permet que ja sàpigues moltes de les coses que han passat les dues nits anteriors, però a part de saber més o menys els temes que tocarien (amb algunes variacions puntuals), vaig intentar anar net i no llegir cap altra crònica, ni mirar vídeos a Youtube, ni res que em pogués espatllar qualsevol de les sorpreses, que la banda irlandesa disposés durant el concert.

Amb puntualitat irlandesa (quan passaven 20 minuts de l’hora prevista), el grup va aparèixer i ho va fer des d’una de les portes laterals del Palau Sant Jordi, entrant enmig de la gent, que treien els seus telèfons mòbils per immortalitzar el moment. I ho feien amb les primeres notes del tema que obriria el concert, The Miracle (Of Joey Ramone), el primer senzill de Songs of Innocence, el disc que els U2 venien a presentar a Barcelona.

La presentació dels temes del disc, no va ser contínua, ja que la segona en sonar va ser The Electric Co, una de les peces incloses al disc Boy.

Les primeres paraules en castellà van arribar amb la potent Vertigo, que va provocar un dels moments àlgids de la nit, amb tot el públic saltant i donant-ho tot.

Un dels moments emotius de la nit, va ser durant la presentació de Iris, una cançó que el cantant va dedicar a la seva mare, que va morir quan ell tenia 14 anys.

A través d’una passarel·la que connectava l’escenari amb el centre de la pista, la banda es va anar passejant i regalant-nos actuacions que et permetien tenir-los a tocar teu (en cas d’estar en aquella zona, clar!). 

Allà vam poder gaudir de Sunday Blood Sunday, una d’aquelles cançons imprescindibles i que mai haurien de faltar en un concert. Va sonar menys enèrgica del que hauria volgut, però el show feia poc que havia començat i sabia que la cosa no quedaria aquí.

Tots sabem que els irlandesos, són una de les bandes més compromeses amb tot tipus de causes i ja se sap que si vas a un dels seus directes, a part de gaudir de bones cançons, també et tocarà, haver d’escoltar alguns discursets del seu cantant.

En un moment del concert, vaig pensar en la pobra gent que va pagar entrades per estar ben a prop de l’escenari principal. I és que en la major part del concert, el grup es va situar o en la passarel·la o en el segon escenari que hi havia al mig de la pista!

Allà vam poder escoltar joies com Even Better Than the Real Thing, Mysterious Ways o Elevation, aquestes dues últimes amb la presència d’una noia del públic, que va provocar molta gelosia entre la resta dels assistents.

La sorpresa de la nit va ser Volcano, una cançó que no havia sonat en cap dels dos concerts anteriors i que va aparèixer quan ningú l’esperava! I ens va encantar! De fet, com he dit abans, sabia que no formaria part del setlist i em va posar una mica trist, doncs és la cançó que més em captiva del darrer disc.

Després va arribar un moment romàntic, amb la preciosa Every breaking wave, que va sonar a la perfecció, amb tot el públic de fons il·luminant amb els seus telèfons mòbils.

A la recta final del show, van arribar els pesos pesants. Que està molt bé presentar un nou disc, però volíem els “hits”. I allà estaven, Where The Street Have No Name, Pride (In the name of love) i With or Without You, que van servir per tancar (abans dels bisos), el tercer concert dels irlandesos.

Però com dic, encara quedava una bona estona de concert i després d’uns missatges solidaris i d’anunciar la seva fundació Red, van sonar les primeres notes de la preciosa City of blinding lights, una de les poques peces que va sonar del disc How to Dismantle an Atomic Bomb.

La següent en sonar, era una gran definició de tot el que estàvem vivint! Beautiful day! I és que quin gran dia i quina nit que ens havien ofert, Bono i els seus.

Però encara quedava una. One va servir per tancar un show amb majúscules, en el qual queden ben invertits els diners que pagues per les entrades, i és que la banda ho dóna tot i més, tant vocalment, com visual, i tots els detalls estan cuidats al màxim.

I mentre marxàvem amb la sensació d’haver viscut una gran nit de rock, sonava de fons Same Love, la preciosa cançó de Macklemore & Ryan Lewis, que ens convidava a marxar amb elegància i bon gust.

Marc Clapés