El Vida Festival és un d’aquells esdeveniments on hi has d’anar, perquè està cuidat al més mínim detall, però també per la ubicació, per la distribució dels diferents escenaris i per l’ambient que s’hi respira. Un festival cuidat i arreglat en el qual t’hi passeges amunt i avall i amb la sensació que a cada escenari trobaràs una proposta que et seduirà.
El motiu de pes per anar el primer dia al Vida era per veure el show que La Ludwig Band muntava, juntament amb una big band formada per altres músics, que van fer encara més enorme i espectacular la posada en escena habitual del grup. Perquè crec que ja podem dir que estem davant d’una de les formacions més bones a sobre un escenari. Ho he parlat amb alguns amics i crec el seu creixement serà brutal el proper any. Penso que encara han de rebentar-ho molt més del que ho estan fent. Tenen un públic molt fidel que canta a l’uníson totes les cançons del grup i celebren cada anada d’olla d’en Quim Carandell.
Ara mateix, amb molts pocs grups gaudeixo tant en directe com amb ells. Sobretot per poder escoltar tots els instruments en directe i deixar-me endur per aquesta banda que es palpa en cada concert la seva passió pel que està fent. Aprofitem que encara no toquen amb el pilot automàtic com altres formacions. Esperem que no passi mai però!
Parlant de bons directes, en Mama Dousha és un altre que a sobre l’escenari es transforma. Si les seves cançons ja són divertides i potents, en directe agafen una altra dimensió. Ben acompanyat per la Gigi Ros, l’Scotty i en Guillem Bautista, en Bruno també t’ho fa passar bé, ja sigui sense fer les xerrades que fa habitualment o més anant de cara barraca i presentar el màxim de temes possibles amb el temps que té.
Va aconseguir mobilitzar a la gent i que ballessin, en una tarda molt xafogosa, amenaçada de lluny per una tempesta que vam poder esquivar i que només va deixar un petit ruixat.
A la nit hi havia programat un concert sorpresa en un dels escenaris del Vida, que va resultar ser el dels vallencs Figa Flawas, que amb un set més minimalista que en els darrers concerts van fer ballar com mai a tot el públic que cada vegada anava augmentant més. La banda va aprofitar per estrenar el seu nou senzill ‘A la freSka’ que va fer embogir a tot el personal, fent olles i saltant com si no hi hagués demà.
Si una cosa no se’ls hi pot negar al grup és el seu esperit per divertir al personal, amb unes cançons que són un gran èxit i que porten la festa assegurada.
Un dels “problemes” dels festivals és el moment que has d’escollir si anar a veure a uns o a uns altres, que actuen al mateix horari. Ahir em vaig quedar sense veure en Xicu, que pel que em van dir varis músics que em vaig trobar va fer un molt bon directe. Tampoc vaig poder veure Ouineta o la Mushka, però per sort totes dues les havia vist feia pocs dies al Festival Ítaca de l’Estartit. Al final has de triar el que fa més dies que no veus o el que et ve més de gust en aquella nit.
I a mi em venia de gust veure Royel Otis. Quin descobriment! De fet fa ja algun temps que els escolto i més recentment m’he aficionat molt al senzill ‘car’, o sigui que la possibilitat de veure’ls en directe va ser tota una alegria. No em van decebre gens i si no hagués estat per un borratxo que corria per la zona incomodant a tota la gent segurament hauria estat molt més rodó.
Al final i amb un 5% de bateria vaig decidir posar punt final a la meva experiència d’enguany al Vida amb la clara seguretat que l’any vinent hi tornaria, perquè quan trobes un espai segur on gaudir de bona música en directe no ho pots deixar escapar.
View this post on Instagram
