Feia temps que no anava a l’Heliogàbal. De fet, va ser el segon cop que trepitjava aquella sala petita tan icònica del barri de Gràcia. L’han fet més gran, i ja està bé perquè l’essència la segueix mantenint.
Hi anava per veure una artista que tinc relativament a prop de casa i que a la plana ja ha començat a agafar bastant nom. Soc d’Osona i ella és del Lluçanès (no ens hi posarem gaire a discutir això de la nova comarca, que no ens hi trobaríem pas). Ja que ens teníem a prop, i que alguna vegada ja l’havia vista per algun escenari d’aquí a la plana, creia que era bo veure-la a la capital. Viatge cap a Barcelona, C-17 avall. Coincideix que és el dia abans de publicar el seu segon llarga durada: “Cançons de rebost”(Hidden Track Records, 2024), cosa que significarà que tocarà alguna cançó abans de veure la llum. I tal dit tal fet.
Arribo a Gràcia una estona abans del concert, i a l’hora prevista obren les portes de l’Heliogàbal. Comença a entrar la gent, i entre birra amunt i aigua avall, la sala s’omple de bona manera i arrenca el concert. “Carai! La sala està a petar!”. Literalment, és el que vaig pensar. Estic a darrere de tot perquè més endavant hi ha files de gent que han estat previsors i han volgut fer-se amb la primera fila del concert.
Mar Pujol és una artista molt sincera amb les seves cançons que ja ens va meravellar amb el seu primer àlbum “Trepa” (Niu Mgmt, 2022). Cançons sortides del cor literalment i que estan escrites per transmetre amor. “‘Tots els racons’ és ben especial per mi. Cada cançó del disc emmagatzema un trosset d’aquest any passat diguéssim i n’hi ha que em toquen especialment”. Va ser una de les primeres que va tocar la cantant del lluçanès que afirmava que “estic molt nerviosa”.
Molt ben acompanyada tota l’estona pel violoncel de Bruna González, amb qui col·labora a ‘Flor de nit’, i que va saber acompanyar molt bé en tot moment. Pizzicato en moments delicats, però també utilitzant l’instrument com ens imaginem. Una unió que a primera vista no em va convèncer, però amb el transcurs del concert va saber-me atrapar. I és que de fet Mar Pujol no és que necessiti ni la seva veu per acompanyar la guitarra ni tampoc cal altre instrument, sinó que utilitza la seva habilitat vocal i artística per fer un tot perfecte que sap emocionar-te, connectar, i sincerar-te amb una música que precisament és això: sincera, humana i honesta.
El disc ha sortit divendres, però el que està clar és que a Mar Pujol l’Heliogàbal comença a quedar-se petita.
