Si hi ha un grup que veritablement es manté en uns principis inamovibles, els quals resulten contraris a seguir modes, són Obeses. El quartet osonenc porta setze anys de carrera musical marcada per la llibertat creativa i l’inexorable talent d’abastar múltiples gèneres musicals amb excel·lència.
L’any 2024 van publicar l’EP “l’ai al cor – SÍSTOLE” amb què ja ens van avançar la intenció de configurar un treball que abastés la varietat de sons sobre els quals la banda ha anat experimentant al llarg del seu quart de segle. I avui mateix han llançat la segona part, “l’ai al cor – DIÀSTOLE”; podent tancar, així, un disc de catorze cançons que, aviso, no deixen indiferent a ningú.
He d’admetre que coneixia a la formació per la particularitat del seu cantant i guitarrista, Arnau Tordera I. Un personatge cèlebre a la indústria musical catalana que mai ha mostrat cap reticència a l’hora de realçar la cultura i la llengua de Catalunya des d’un vessant distintiu. Molt destacable és la seva actuació amb l’Orquestra Barroca Vespres Arnadí a Lleida cantant el romanç ‘El cant dels aucells’, peça d’inspiració per la mítica de Pau Casals.
Però tornant al nou de disc del quartet, la qüestió és que no és cap sorpresa que estigui replet d’estils molt heterogenis. La part de “SÍSTOLE” l’oient ja la coneixia, però cal subratllar peces excepcionals com la tan ballable i crua en missatge ‘Potser ho hauríem d’haver vist’ amb Magalí Sare, o la teatralitzada ‘La vida és massa curta per passar-la renegant’. Aquesta última n’és un exemple clar del talent narratiu de la formació i la veu teatral amb què Tordera et transporta al dia desatròs que viu el protagonista. L’última d’aquesta primera part és ‘Cel enllà’, una peça melancòlica que es contraposa a l’extremat inici de ‘DIÀSTOLE’.
No obstant això, és cert que aquest disc requereix tenir-lo en físic, havent, així, de canviar la cara A per continuar escoltant-lo, tot desvinculant ‘Cel enllà’ de ‘Pols a l’era’. Aquesta última s’endinsa sense filtres al metal – com la banda ja havia fet amb anterioritat -. No es pot dir que no hi hagi temes per a tots els gustos en aquest àlbum.
El que és clar és que “l’ai al cor” és un llarga durada de grans dimensions, com reconeixia el seu cantant a diverses entrevistes, i que en suposa un resum clar de l’univers sonor de la formació. Val a dir que, tot i que siguin estils musicals sobre els quals la banda ja havia temptejat abans, no deixa de ser un repte superat, a parer meu amb molt bona nota, el fet d’haver creat un disc amb tanta consonància tot i les diferències de tonalitats.
Pel que fa a les temàtiques, Obeses ironitza sobre la crisi de l’habitatge a ‘Circ capitalista’ igual que reivindica la important però precaritzada feina dels pagesos a ‘La tonada del blat’. Després també hi ha lloc per a un cant a l’estil “barbershop” amb ‘Un didalet’.
Però la cirera del pastís és la versió metal rock del ‘Virolai’, poema escrit per Jacint Verdaguer l’any 1880 i que la banda recupera combinant una contundència de guitarres amb el cant de la Coral Canigó, dirigida per Jofre Bardolet. Una celebració d’allò més original del símbol de la catalana terra per antonomàsia: la Mare de Déu de Montserrat.
En conclusió, considero que “l’ai al cor” (Música Global, 2026) és apte per a tota mena de públics, ja que abasta un ampli ventall de sonoritats, de manera que tothom pot trobar la seva preferida. Però més enllà de les preferències personals – on escullo la dolça ‘Cell enllà’ i la realista ‘Potser ho hauríem d’haver vist’ -, el disc és, objectivament, un dels treballs més interessants d’aquest 2026; talent, delicadesa i una gran consciència musical habiten en aquest sisè disc d’Obeses que espero que transcendeixi les pesades regles comercials de la indústria.
