Fa poc més de dos mesos que Taylor Swift anunciava un nou àlbum: “The tortured poets department”. A l’hora de la veritat, però, no només ha tret un disc. Passades dues hores de la publicació ha sortit “The tortured poets department: the anthology”; un recull que afegia 15 noves cançons al projecte. Els swifties s’han llevat amb 31 noves cançons de la cantautora nord-americana.
Després de la seva ruptura amb l’actor britànic Joe Alwyn, s’esperava un àlbum de desamor. Un projecte sobre com dir adeu a la persona que pensàvem que hi seria sempre, però un dia acaba marxant. En aquest aspecte romàntic, també hi ha cançons per Matty Healy, cantant de The 1975, i Travis Kelce, actual parella de la cantant. També s’esperava un àlbum molt poètic, semblant a “folklore”, però aquest cop deixant la narrativa i parlant des de la primera persona, mostrar la seva experiència. Doncs bé, Taylor Swift no ha decepcionat. No només ha parlat del seu desamor, sinó que també recorda el seu passat, la seva “reputation era”, època en que va desaparèixer durant més d’un any degut a la pressió mediàtica i assetjament que va rebre per part d’alguns dels seus companys de professió, a qui dedica també alguna cançó.
És un molt bon àlbum, en què trobem la sensibilitat de la qual recentment s’ha apoderat la cantant, amb cançons molt diverses, que semblen travessar les diferents parts d’un dol; des de la més absoluta tristesa fins a la ràbia, amb moltíssimes referències i paral·lelismes a altres àlbums en que evidència el desig de no haver-se de trobar en la posició de fer aquest àlbum. No haver de parlar de plans de boda asseguda al seu piano.
L’àlbum comença amb ‘Fortnight’, una col·laboració amb PostMalone, i sembla complir amb les expectatives. La cinquena cançó de tots els àlbums de Swift acostuma a ser la més personal i vulnerable, com ens torna a demostrar a ‘So long, London’, on veiem a una noia que després de lluitar molt per la seva relació, i estimar molt més que la seva parella l’estimava a ella “abandona la RCP”, assumint que la relació ja està morta. A la tornada s’intenta convèncer que podrà trobar a una altra persona.
Són bastantes cançons de l’àlbum en que trobem a una Taylor cantant des de l’enyor a una relació passada, com a ‘The smallest man who ever lived’, o a ‘loml’; on alterna “love of my life” amb “loss on my life” assumint que no podrà tornar mai a aquella persona.
També veiem cançons que s’allunyen una mica d’aquesta ruptura amorosa i es centren més en el context de quan aquesta va començar. Taylor Swift va ser assenyalada i fortament criticada, cosa que va causar la seva desaparició voluntària durant un any. En aquest àlbum torna a aquella època, no per donar explicacions, sinó per assenyalar als culpables, concretament Kim Kardashian i Kanye West. L’enemistat entre aquestes celebritats no era cap sorpresa, però a ‘thanK you aIMee’ dona veu a tot el que va callar en el seu moment.
A part de tornar a la seva “reputation era”, també torna la Taylor Swift que coneixem per uns ritmes pop i lletres divertides. ‘But daddy i love him’ n’és l’exemple perfecte. Una cançó animada en la que també podem veure una gran evolució en la cantant si ens fixem amb les cançons del mateix estil que havia fet en un passat. A nivell de referències, i metàfores, que ara surten de les cançons profundes i vesteixen fins i tot aquelles més animades, veiem com clarament Swift no deixa de superar-se com a artista.
L’àlbum és molt bo. Es nota que està molt treballat i les lletres són rebuscades per dir exactament allò que ella vol. No deixa de ser un àlbum de desamor, però molt més profund i intens que cap dels altres. Compleix l’objectiu de parlar en primera persona però amb l’emoció que havíem vist a “folklore” o “evermore”.
Sí que he de dir, que amb les 15 cançons afegides es fa un pèl llarg per escoltar-ho tot seguit, però les cançons no perden qualitat ni molt menys.
“The tortured poets department” és un àlbum ideal pels swifties, però també per aquells que només escolten a la cantant de tant en tant. El gran repertori de cançons i la gran varietat fan que tothom tingui, com a mínim, una cançó amb la qual es pugui identificar.
Taylor Swift ho ha tornat a aconseguir.
