La meva història d’amor amb Two Door Cinema Club va arribar una matinada de desembre de 2010 a la sala Razzmatazz de Barcelona. En un d’aquells concerts que feien a quarts de tres de la matinada apareixien els irlandesos per capgirar el meu món i el de tots els presents que omplíem la sala.

Recordo que vaig començar el concert cap al davant, però que em van saltar les ulleres pels núvols amb la fúria i intensitat del ball, motiu pel qual vaig optar per apartar-me una mica d’aquell sector.

Vaig haver d’esperar onze llargs anys per tornar-los a veure en directe i des de llavors que cada cop que he pogut no he deixat perdre l’ocasió de veure’ls en concert. Perquè tot i que res del que han fet des de llavors ha superat el seu debut “Tourist History” sí que al llarg d’aquests anys han fet cançons prou bones per gaudir-les en directe.

Si us he de ser sincers el motiu per haver anat al Porta Ferrada era per escoltar en directe els temes del seu debut, segurament el mateix passava amb la majoria de persones que hem anat fins al Guíxols Arena. N’esperava moltes més, però és que l’espai és molt gran i és complicat que una proposta com aquesta pugui omplir el recinte.

El darrer disc del grup es va publicar fa dos anys i des de llavors han arribat algunes cançons que tot i que no han estat molt reeixides, en directe han sonat de meravella. De fet, és una de les qüestions que vull destacar en aquesta crònica. Que bé ha sonat el concert! Sé que no hauria de ser notícia, que hauria de passar en tots els concerts que vas, però aquesta perfecció costa trobar-la en festivals o en recintes de la mateixa categoria del Porta Ferrada. I és curiós perquè altres concerts del mateix festival no sonaven així de bé.

I això que el concert s’ha iniciat amb 30 minuts de retard a causa de la forta tempesta elèctrica que es projectava al cel, tot i que almenys la pluja que queia a aquella zona de Sant Feliu era d’aquella d’anar fent però no molt intensa.

Després d’alguns dubtes entre el públic sobre si es faria o no el concert, ha començat un show que no s’ha aturat fins passada la mitjanit, amb poques paraules per part dels músics, com a molt un ‘bona nit’ de rigor, alguna referència a la pluja o als seus primers treballs, però han anat per feina a divertir al personal. I ho han aconseguit amb escreix.

Han començat amb ‘This is the life’ i no han parat fins a la festa final amb l’himne ‘What you know’. Entremig, ‘Sun’, ‘Sleep alone’, ‘Something Good Can Work’, una celebrada ‘Undercover Martyn’ o ‘I Can Talk’ entre altres.

Un d’aquells grups que sempre et fan quedar bé i que t’asseguren una bona festa allà on vagin. Avui han superat el mal temps amb bona cara.