Taylor Swift ha tornat, i amb “The life of a Showgirl” no els ha fet cap regal a totes les ‘Mirrorball’, totes les ‘This is me trying’ i molt menys a totes les ‘The Prophecy’. Aquest àlbum l’ha escrit mentre Swift viatjava per Europa en el seu The Eras Tour, el que ens va fer pensar que ens mostraria com es sentia Taylor durant una època molt concreta de la seva vida: esperàvem sentir-la cantar sobre els seus dubtes, el cansament, l’angoixa de pujar a un escenari cada dia durant tres hores, i potser aquestes expectatives han estat el que ha fet caure l’àlbum. Esperàvem trobar un lirisme molt cuidat pel qual s’ha definit Swift en els seus darrers projectes i ens hem trobat amb “I can make deals with the devil because my dick’s bigger”.

Venim d’uns projectes molt introspectius i personals per Swift, i “The Life of a Showgirl” ens obre una finestra a l’època pop de la cantant. El canvi de registre no implica que l’àlbum hagi de ser pitjor que els seus darrers projectes, ja que Swift ha demostrat en àlbums com «1989», com amb una bona lletra que acompanyi a la base sap com fer un àlbum pop brillant. 

Taylor Swift està enamorada. No només això, Taylor Swift està promesa, i l’àlbum destil·la amor. Ja des de la primera cançó ‘Fate of Ophelia’ l’artista agraeix l’aparició del seu promés, Travis Kelce, ja que l’ha salvat d’acabar com Ofèlia, coneguda perquè un desengany amorós desencadenés una espiral d’inestabilitat sentimental i fragilitat. De fet, la portada original de l’àlbum així com alguns fragments del videoclip referencien clarament l’obra d’art de John Everett Millais que correspon al mateix nom. 

I seguint amb les referències, la segona cançó de l’àlbum, és una comparativa entre la cantant i ‘Elizabeth Taylor’. No és la primera vegada que Swift s’hi compara, ja a ‘Ready for it’, del seu  àlbum “Reputation” (2017) la sentíem cantar “He can be my jailer, Burton to this Taylor”. Sempre ha estat una referència a l’hora de tractar com la fama i la vida pública ha estat un impediment per a les dues a l’hora de desenvolupar relacions sentimentals com ho podria fer una persona anònima, perquè “Under bright lights they withered away”.  La fama s’encarrega de dinamitar les seves relacions i tot i intentar-ho mantenir en secret, les seves relacions sempre han tingut un ressò mediàtic. Fins que troba el seu ‘Opalite’, una metàfora sobre com aquesta persona porta la seva felicitat. 

‘Father figure’ i ‘Eldest daughter’ es salven. Tenen un fil que les connecta i en certa manera són tan contradictòries que encaixen a la perfecció. ‘Father figure’ és una narració per part de Swift sobre la indústria musical i sobre com aquesta l’ha tractat. Es mostra com un personatge que ha de ser més fort que la resta i realment li funciona, perquè “this empire belongs to me” canta Swift, fent referència a com recentment ha recuperat tots els drets de la seva música des dels seus inicis com a artista. La cançó 5, sempre les més personals evidencia una manca de càrrega lírica molt poc pròpia de Swift. Confessa haver fet broma de l’amor perquè creia que no en seria mai mereixedora.  El pont és l’únic que realment sona a ella. 

Tot i tenir menys de la meitat de cançons que el seu predecessor; “The tortured poets department” (2024), he sentit que “The life of a showgirl” té més farcit. Cançons que no aporten res ni a nivell sonor ni líric, com ‘Honey’, ‘Ruin the friendship’ o ‘Wi$h Li$t’, que destaca principalment per la seva menció al Real Madrid. 

Una de les èpoques més grises i alhora mediàtiques per Taylor Swift va ser la era “Reputation” quan es va amagar de l’ull públic i va experimentar la cultura de la cancel·lació per part de company de professió i també dels mitjans. ‘Cancelled’ torna a aquests moments i parla sobre la importància d’una amistat (es rumoreja que podria parlar de Blake Lively). Seguint en la mateixa sintonia, ‘Actually Romantic’ té un destinatari molt clar: Charlie XCX. La coneguda enemistat entre les artistes és evident en algunes cançons, com ‘Sympathy is a Knife’ (Brat, 2024) i la seva resposta a ‘Actually Romantic’. Tornem enrere quan les dues compartien backstage perquè els seves “parelles” eren membres del grup The 1975 i retrata a Charlie XCX com una persona lleugerament obsessiva amb Taylor Swift, arribant al punt que li sembli fins i tot romàntic que la tingui tant present.

“The life of a Showgirl” tot i no obrir-nos les portes de The Eras Tour com esperàvem, sí que incorpora un element d’aquesta gira: Sabrina Carpenter. A la darrera cançó del disc, la que li dona nom, veiem l’única col·laboració. L’última cançó parla sobre com les dones sempre son infravalorades, independentment de tot allò que puguin aconseguir.  Accepten, en certa manera, aquesta vida de “showgirl”, però també admeten que és una vida complicada. 

Tot i parlar sobre aquesta faceta complicada de la vida d’artista, o més aviat, de Showgirl, aquest darrer àlbum de Swift ha estat força pla en comparativa amb els seus projectes anteriors. Tot i que el podríem catalogar com a “divertit” és força diferent a tot el que estàvem acostumats, el que ha dividit als fans de la cantant. Llegint les lletres i entrant en profunditat en el context de l’àlbum, aquest millora, però és un treball que pot resultar excessiu si l’únic resultat és gaudir de l’àlbum. Uns dies abans de la seva publicació em sorprenia estar a les portes d’una nova era de Taylor Swift, encara no havia superat “The tortured poets department”, i ara mateix prefereixo quedar-me allà.