Feia 12 anys que no anava a un concert al Pavelló de Badalona; l’últim havia estat el dels Avenged Sevenfold, l’any 2013, i des de llavors no hi havia tornat. Cal dir que el 2015 l’Ajuntament d’En Comú Podem va detectar deficiències de seguretat i va tancar el recinte, que no es va reobrir fins al 2021. Tot i això, des de llavors tampoc hi havia anat a veure cap concert.

Aquest 27 de setembre hi havia un doble motiu per tornar-hi: d’una banda, els canadencs Simple Plan i, de l’altra, els nord-americans The Offspring. Una doble ració de guitarres i de rock que em venia molt de gust.

A Simple Plan no feia gaire que els havia vist: va ser el 2024 quan vaig gaudir de les seves cançons. En canvi, a The Offspring els havia vist en directe el 2023.

Tot i això, sent dos dels meus grups preferits, l’ocasió de veure’ls en directe era massa llaminera per dir que no.

Simple Plan és un dels grups de la meva eterna adolescència, amb temes com Perfect, I’m Just a Kid o I’d Do Anything, entre d’altres. El seu primer disc em va marcar moltíssim i em va obrir la porta a una sèrie de grups que he anat escoltant al llarg de la meva vida.

I què dir de The Offspring! Enamorat del disc Americana i dels següents que anirien arribant.

La nit, per tant, es presentava ben bona: primer recollint els grans èxits dels canadencs, on, a part dels mencionats, tampoc hi van faltar Shut Up, Welcome to My Life o Thank You.

The Offspring van començar cinc minuts abans de l’hora prevista, i és que en tot moment es va notar les ganes que tenien de donar-ho absolutament tot. De fet, fins a la novena cançó va ser pràcticament un non stop sense dir gairebé res, més enllà dels càntics habituals. Come Out and Play va ser la primera a sonar, empalmant amb All I Want i la també brutal Want You Bad. Ja es veia clar que no pararíem de ballar i cantar. El públic, en alguns moments, el vaig notar un xic fred, tot i que a la recta final es va acabar d’animar i les olles i els moviments van ser d’allò més intensos.

Del disc Smash es va recuperar un tema, per desgràcia, molt d’actualitat: Genocide. Tot i que pensava que hi hauria alguna menció a Gaza, no va ser així, i van donar pas directament a la següent cançó, sense els discursos que avui dia són tan habituals.

Del seu darrer disc, Supercharged, que dona nom a l’actual gira, poques referències: només Looking Out for #1 i Make It All Right. I és que el grup sap perfectament què volen els seus seguidors: els temes dels quals es van enamorar.

Cançons com Why Don’t You Get a Job?, Staring at the Sun, Hammerhead o Bad Habit van sonar amb aquella energia i intensitat que requeria l’ocasió i es van gaudir de valent.

La nit també va tenir moments per relaxar-se i posar-se tendres, amb el piano i la veu de Dexter Holland, que ens va fer caure la llàgrima amb Gone Away, mentre tot el públic il·luminava el pavelló amb els mòbils.

La recta final va servir per recuperar les imprescindibles Pretty Fly (for a White Guy) i The Kids Aren’t Alright, abans d’uns bisos que es van rematar amb You’re Gonna Go Far, Kid i la festa final de Self Esteem.

Una nit de rock, una nit de nostàlgia, per a tothom. També per a mi, que em va fer recordar les bones estones que havia passat en aquest recinte (que el recordava més gran), però que va sonar de meravella i em va deixar amb ganes de tornar-hi ben aviat.