Des d’avui mateix ja es pot aconseguir el disc d’homenatge a Elton John, Revamp & Restoration: Reimagining the Songs of Elton John & Bernie Taupin, que inclou versions dels seus temes fetes per altres artistes com Queens of the Stone Age, Florence + The Machine, Coldplay, The Killers, Mary J Blige, Ed Sheeran, Miley Cyrus, Lady Gaga, Mumford and sons i un llarg etcètera.
El disc ja està disponible a través de les plataformes digitals.
Revamp
1. “Bennie and The Jets” – Elton John, P!nk, Logic
2. “We All Fall In Love Sometimes” – Coldplay
3. “I Guess That’s Why They Call It The Blues” – Alessia Cara
4. “Candle In The Wind” – Ed Sheeran
5. “Tiny Dancer” – Florence + The Machine
6. “Someone Saved My Life Tonight” – Mumford & Sons
7. “Sorry Seems To Be The Hardest Word” – Mary J. Blige
8. “Don’t Go Breaking My Heart” – Q Tip feat. Demi Lovato
9. “Mona Lisas And Mad Hatters” – The Killers
10. “Daniel” – Sam Smith
11. “Don’t Let The Sun Go Down On Me” – Miley Cyrus
12. “Your Song” – Lady Gaga
13. “Goodbye Yellow Brick Road” – Queens of the Stone Age
Restoration
1. “Rocket Man” – Little Big Town
2. “Mona Lisas And Mad Hatters” – Maren Morris
3. “Sacrifice” – Don Henley and Vince Gill
4. “Take Me To The Pilot” – Brothers Osborne
5. “My Father’s Gun” – Miranda Lambert
6. “I Want Love” – Chris Stapleton
7. “Honky Cat” – Lee Ann Womack
8. “Roy Rogers” – Kacey Musgraves
9. “Please” – Rhonda Vincent and Dolly Parton
10. “The Bitch Is Back” – Miley Cyrus
11. “Sad Songs (Say So Much)” – Dierks Bentley
12. “This Train Don’t Stop” – Rosanne Cash and Emmylou Harris
13. “Border Song” – Willie Nelson
Després d’incitar amb la seva música a mil i un balls romàntics durant el segle passat i de guanyar un Premi Nobel de literatura per les seves lletres, Bob Dylan torna a despuntar amb una col·laboració que ha creat rebombori.
Avui dia 5 d’abril es publica de la mà d’ MGM Resorts i amb la presència de diversos artistes influents, un EP que rep el nom d'”Universal Love”. Aquesta feina busca donar suport als col·lectius LGBT+ prenent cançons romàntiques que van marcar la història i canviant el sexe d’un dels/de les protagonistes donant lloc a una relació entre persones del mateix gènere. Dylan s’ha encarregat d’adaptar el “She’s funny that way” que l’Americà Gene Austen va treure el 1929. Així doncs la cançó ja no parla d’ella, sinó d’ell. Ell té un home que el va al darrere però no el correspon perquè prefereix viure tenint-lo als seus peus.
L’aldarull doncs, ve arran del passat de l’artista nord-americà on va fer declaracions criticant la quantitat d’homosexuals a San Francisco -a finals dels 70, època on era fortament fidel al cristianisme-. D’altra banda amb el lesbianisme de la seva filla la qual ha mantingut força reservada.
Sigui com sigui, en el present ha dut a terme un producte, juntament amb músics com Kele Okereke dels “Bloc Party” o la cantant Kesha, amb l’objectiu principal de sonar als casaments de persones del mateix gènere però que de ben segur que n’assolirà d’altres.
L’any 2012 l’èxit de Black Eyed Peas, Scream & Shout, que era original del cantant Will.i.am conjuntament amb Tulisa, la qual també va compondre-la amb ell, va aixecar molta controvèrsia quan es va substituir la part vocal de la cantant per la veu de Britney Spears i, a més, es va excloure el nom de la compositora dels crèdits de la cançó.
A causa d’això, Tulisa va demandar al productor i a la princesa del pop exigint-ne part dels beneficis, fet que s’ha resolt actualment a favor de la cantant i compositora, ja que cobrarà un 10% dels drets a nivell mundial que va generar el hit.
La cantant catalana ha tret avui el videoclip de la seva cançó “Podries”, en la qual denuncia el tracte als refugiats i la deshumanització de la societat i les institucions.
A més, tots els beneficis que obtingui d’aquest seran destinats íntegrament a l’entitat Casa Nostra, Casa Vostra.
La mateixa Gemma ha parlat sobre el videoclip i la idea que aquest vol transmetre: “he tingut la sort de comptar amb unes actrius i actors increïbles i he de dir que estic molt contenta amb el resultat. Vivim dies convulsos on herois que rescaten persones al mar són tractats com delinqüents, on manters moren impunement a mans de la policia i on el racisme aflora a cada cantonada d’Europa.”
Si voleu veure el videoclip, aquí us el deixem:
Avui hem conversat amb els Filippo Landini, que han tornat al panorama musical amb Buona sera signorina, després de 5 anys de silenci.
Ja pots escoltar l’entrevista que els hi hem fet a Matadepera ràdio.
El dia 11 de maig és el dia de la sortida del sisè disc dels Arctic Monkeys, que portarà per nom Tranquility Base Hotel & Casino i que està produït pel mateix Alex Turner i James Ford.
El treball inclourà 11 cançons i ha estat enregistrat a Los Angeles, Londres i París. Ja es pot reservar a la web del grup o a iTunes.
Sobre el nou disc, no continuarà amb el so del seu últim disc AM, sinó que el grup continua amb la intenció d’explorar nous terrenys musicals amb cada disc i aquí fan una aposta encara més gran.
Arctic Monkeys té un bon grapat de concerts de presentació, entre ells un el dia 2 de juny al Primavera Sound de Barcelona, pel qual no queda cap entrada disponible.
Tracklist
1. Star Treatment
2. One Point Perspective
3. American Sports
4. Tranquility Base Hotel & Casino
5. Golden Trunks
6. Four Out Of Five
7. The World’s First Ever Monster Truck Front Flip
8. Science Fiction
9. She Looks Like Fun
10. Batphone
11. The Ultracheese
Ben Howard retorna amb un nou material després de quatre anys sense treure res. Ara ve amb un single anomenat “A boat to an island on the wall”, un disc, i noves dates de concerts.
L’artista de música tradicional i indie estrenarà el proper 1 de juny el seu tercer àlbum ‘Noonday dream’ i avui ha tret el primer single d’aquest. “A boat to an island on the wall” és una peça que dura set minuts i es situa com la tercera al disc:
· Nice Libres
· The Towing of the line
· A boat to an island on the wall
· What the moon does
· Someone in the doorway
· All down the mines (interludi)
· The Defeat
· A boat to an island, Part II / Agatha’s Song
· There’s your man
· Murmurations
A més, el cantant actuarà a Barcelona el proper 14 de Juliol als escenaris del Festival Cruilla com a part de la seva gira musical.
A continuació podreu escoltar el nou single:
Hem quedat a les 17:00 a casa seva. Rebo un missatge 10 minuts abans on m’escriu que millor a una cafeteria, que necessita airejar-se de la feina. Arribo a la plaça on és la cafeteria i m’assec. En qüestió de minuts apareix; camina despreocupadament, amb el cabell llarg i deixat anar, porta una dessuadora del seu grup “Crisix” i al damunt una jaqueta llarga. Mentre s’apropa mira als voltants -hi ha poca gent-. M’estén la mà i em saluda; tres caps més amunt miro com em somriu i pregunta: “Ei! Què tal tot?”. Ja asseguts a la taula, un tallat amb llet de soja i un cafè sol que insisteix a pagar ell. Li ofereixo -com ja anteriorment- si vol mirar les preguntes per si hi ha alguna que pot no voler contestar. Mira de reüll el full i amb un somriure em diu: “Tu ets el periodista, dispara!”. Poso en marxa la gravadora del mòbil i comencem.
Marc Busqué Plaza o millor conegut als escenaris com “Busi”, és un músic Igualadí (capital de la comerca de l’Anoia) que s’encarrega de la guitarra rítmica al grup de thrash metal Crisix. Actualment Crisix és, si no el que més, un dels grups més influents del gènere a Espanya i de cara a la resta del món. La seva carrera musical va començar, de forma seriosa, després de guanyar el Wacken Metal Battle 2010 (és un concurs internacional on diversos grups competeixen entre ells i a mesura que guanyen van pujant esgraons fins a arribar a la final). Després de 4 discs i tocar en els festivals més grans del món compartint escenari amb grups icònics; 10 anys després Busi segueix al grup com a fundador alhora que treballa fent management de pàgines webs i fent alguna que altra classe de guitarra.
Com veus la indústria musical estatal?
La indústria musical a Espanya està millorant cada cop més. Una cosa és la indústria musical de metal espanyol a Espanya i l’altra és la que s’internacionalitza; música que es fa aquí a Espanya i es vol importar a fora. És més fàcil que et funcioni alguna cosa cantada en castellà, la indústria s’adapta al consumidor i està ancorada en aquest rock en castellà, tot és castellà… .
Si no haguéssiu sortit d’Espanya, estaríeu estancats?
Recollir fruits fora és perquè prèviament has sembrat. Nosaltres ja portem anys darrere d’aquests mercats nous com són Alemanya i França. Malgrat això, que et funcionin les coses a fora costa més, molt més que aquí i no totes les bandes estan disposades invertir diners, temps i constància. Pots fer música a Espanya tocant els caps de setmana i amb un calendari estable; Espanya et dóna aquest grau d’estabilitat.
A fora, hi ha més nivell/catxe?
No necessàriament més catxe, però hi ha molta més competència. A Espanya som els que som; si que hi ha aquesta competició però no és tan exagerada.
També costa pel lloc d’on vens, a Espanya no tenen cap referent musical no és com si et ve un grup de França a Igualada ja penses en “Gojira” o “Rise Of The Northstar”; però si et ve una banda d’Israel, què?
“Angelus Apatrida” o nosaltres hem estat la punta de la llança, hem hagut d’obrir camí.
Et guanyes la vida tocant?
Em guanyo la vida amb la música però perquè també tinc altres projectes. Òbviament encara no podem fer el pas de tocar i només viure d’allò; ara ens estem obrint amb l’objectiu de poder viure amb el que dóna el grup. A Espanya fas una gira tocant els caps de setmana però quan surts ja et fas a la idea que estaràs mig mes fora i l’altre mig, si no et guanyes la vida amb això, has de tenir projectes alternatius.
Inclús sortint a la portada de Metalhammer.
Sí. En aquest punt no, estem en el punt d’invertir. Una empresa té uns anys on inverteix per assolir un nivell estable on es mantingui, i és el que estem fent.
-Referint-se al mòbil diu somrient: “Espera, m’apropo això tiu no sigui que no se’t gravi bé”.-
Bad Bunny va debutar professionalment sobre el 2016 i aproximadament (segons emprendefx.com) costa 100 mil dòlars bruts contractar-lo; sense anar més lluny, els Txarango van cobrar 12.000 euros per tocar a Calaf l’any passat. Un grup jove del gènere metal, com podríeu ser vosaltres que porteu: 10 anys i fa 7 del vostre debut amb “TheMenace”, crec que no cobreu això. Com veus aquest fet?
Riu. No, no cobrem això. Bé, hi ha diferents estils, Txarango per exemple és molt diferent del nostre. On ens estem intentant ficar nosaltres, és un berengenal. No vam ficar-nos en la música per ser rics, si no hauríem fet un altre gènere. Aquí està la dualitat: diners o satisfacció personal?
Us heu vist pressionats (per audiència, discogràfica…) a adaptar el vostre estil per arribar a més gent?
A veure, sempre hi ha recomanacions pero no solem fer-hi cas. Tenim un públic que li agrada el thrash metal i l’hem de satisfer. Però és normal que et donin…ehm, com es diu…? Suggeriments. Això, que em sortia en anglès (riu).
El gènere metal és minoritari. Influeix això als consumidors?
Ho és, però també és sòlid. Si no no s’ompliria un Sant Jordi quan venen “Metallica” o “Iron Maiden”. Aquest gènere ha evolucionat molt, ja no és com als 80; qualsevol pot escoltar metal avui en dia sense estar dins de l’estereotip metal. No crec que sigui tencat, crec que es força obert.
Parles de Metallica i Iron Maiden, grups grans. Quan venen, l’afició és capaç de pagar 200, 300 euros però quan toca un grup jove i emergent no surten de casa per veure’ls.
Això ha passat sempre. Aquest gènere fa que t’hagis de moure molt més, has de convèncer molt més…, si fan un concert de rumba et costarà menys acudir-hi que si és de metal.
A l’haver-hi una indústria més reduïda, es crea un monopoli que regula els grups emergents?
A la indústria musical i a tot arreu hi ha mamoneo, tràfic d’influències. Això es una cosa que està dins del joc. En la indústria musical has de tenir en compte que hi haurà grups amb més poder adquisitiu que tu i més influències i et passaran per davant, no pel nivell, sinó perquè saben tibar dels fils o tenen diners per fer-ho; hi ha gent que paga per tocar.
Fins que no arribis a un estatus on cridis l’atenció, hauràs de bregar amb tot això.
Heu estat víctimes o protagonistes d’una situació així?
A veure, si nosaltres muntéssim una gira portaríem un grup que nosaltres triéssim o escoltaríem suggeriments de la gent que tenim darrere. Tothom es mou per interessos.
Alhora de treure disc, amb l’Against The Odds per exemple, el passat 23 de Març, esteu en una posició còmoda? Sense por a no recuperar el que heu invertit o a que la vostra feina passi desapercebuda?
Si m’haguessis fet aquesta pregunta fa 4 anys potser hagués dit que si, per actualment, al veure que estem en els millors festivals internacionals, la bola ja gira sola.
No tenim aquesta preocupació i no perquè ens sobrin els diners, devem una pasta que flipes! (riu). Però has de confiar en el teu producte. Jo sé que d’aquí un més o dos ja pagarem els deutes.
Pensar en diners vol dir autofrustar-se: has de guanyar el que puguis, guanyar diners fent el que t’agrada es un puto privilegi. Després hi ha gent que ha tret un disc i al cap d’un any està amb catxs de 10.000 euros i han sabut fer-ho més ràpid que altres persones, però a darrera hi ha molts factors… . Casa del veí no sé com està però a casa meva estic content amb el que tinc. Amb l’expectativa de guanyar deu mil euros al mes, no estic al projecte adequat.
Per concloure, com veus encaminada, de cara al futur, Espanya o Catalunya en el gènere del metall extrem?
Molt millor que abans. Cada cop les bandes deixen de ser garrules, em refereixo a que cuiden molt més els detalls. En els petits detalls és on marques la diferencia.
Bandes com “Metldown” o “We Exist Even Dead”, no sé si guanyaran molt o poc, però estan fent l’esforç de girar per Europa i estan demostrant que es pot fer cosa que abans hi havia aquest tabú i victimisme de “ningú ens vol a Europa”. I és molt sacrificat però si ho fas, dóna les seves recompenses; crec que el panorama nacional està donant símptomes de millora, cada cop s’accepten més grups Espanyols emergents .
Roi Iturregui
Després de dos anys de silenci, Els Pets entraran a l’estudi el pròxim mes de juliol per enregistrar un nou disc. El grup de Constantí, ajudats per en Joan Pons, líder d’El Petit de Cal Eril, han decidit treballar junts per buscar dreceres i sonoritats noves i actualitzar la seva proposta sense perdre la seva essència, Els Pets preparen un disc lluminós, juganer, eclèctic i artesanal, on miraran d’aconseguir la mateixa rebuda de les seves últimes propostes discogràfiques.
El disc veurà la llum el pròxim mes d’octubre, i s’estrenarà en directe al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, dins del Suite Festival, el pròxim 16 de desembre, iniciant així la gira de presentació.
Efemèrides 5 d’abril
1950: Neix Agnetha Fältskog
Neix a Suècia una de les integrants de la famosa banda ABBA. També va publicar material en solitari, aconseguint fins i tot algun número 1 al seu país. Va estar molts anys desapareguda de la vida pública i de la música, i des del 2004 que torna a estar en actiu.
1985: We Are The World sona simultàniament a més de 5000 emissores de tot el món
Aquesta cançó, gravada el 25 de gener del mateix any, va unir les millors veus de l’època per tal de complir el projecte de Michael Jackson i Lionel Richie que consistia en obtenir diners per combatre la fam a Àfrica. La cançó immediatament va arribar al primer lloc de les llistes dels Estats Units i va guanyar un Grammy un any més tard com a millor gravació de l’any.
1994: Mor Kurt Cobain
La nit del 4 de març, l’artista de Nirvana va ser ingressat a l’hospital en estat de coma a causa d’un accident, encara que sospiten que es va tractar d’un intent de suïcidi, ja que s’havia pres una sèrie de pastilles. Sospita que es va confirmar quan el 5 d’abril es va disparar al cap amb una escopeta. El cos el va localitzar un electricista, que va trobar una nota de suïcidi suposadament dedicada a la seva filla.
