Taylor Swift lidera la primera setmana de novembre per tercera setmana consecutiva amb ‘The Fate of Ophelia’.
Entren a la llista
Sombr – 12 to 12
ruge – Em desesperes tant
Surten de la llista
La Fúmiga – La penúltima (15 setmanes)
Calvin Harris – Blessings (16 setmanes)
Aspirants
Charlie Puth – Changes (3 setmanes)
La Fúmiga – Gràcies per tant (2 setmanes)
Alfred Garcia & Carlos Sadness – El meu destí (2 setmanes)
Mama Dousha i Nil Moliner – Ha valgut la pena (2 setmanes)
Ginestà – Les coses senzilles (2 setmanes)
Shakira feat. Ed Sheeran & Beéle – Hips don’t lie (2 setmanes)
Banda Neon – Guapíssima (novetat)
La Ludwig Band – On t’has ficat aquesta nit (novetat)
Rosalía – Berghain (novetat)
Aluet publica ‘PELS QUE HAN MARXAT’, una cançó on explora la manera d’expressar el dol, la memòria i les absències des d’un lloc íntim i sincer. Aquest és el primer senzill del seu pròxim disc, projecte en el qual encara treballa.
‘PELS QUE HAN MARXAT’ és una peça íntima que ret homenatge a totes aquelles persones que, per diferents motius han hagut de marxar, però continuen presents en el record dels que es queden. El tema, ja disponible a totes les plataformes, consolida el seu estil sensible i melòdic en l’escena musical catalana.
Amb una producció minimalista, la veu d’Aluet pren el protagonisme per transmetre nostàlgia i esperança a parts iguals. La lletra reflexiona sobre la pèrdua, la distància i la manera com el record manté viu allò que ja no hi és.
El grup Selva Nua publica el seu segon àlbum, “I tu què fas quan no fas res?”, un nou tractat de pop elegant i sofisticat que es deixa acaronar pel soul més sedós, amb arranjaments singulars, línies de baix de marcada personalitat i lletres intel·ligents i evocadores. Una geografia sonora particular on se senten molt còmodes, i des d’on ja van sorprendre tothom amb el seu celebrat debut “Momentari” (2022).
Tres anys després d’aquest primer àlbum, el retorn de Selva Nua és un catàleg d’excel·lents cançons, dards de música pop constant que apunten, es claven, just al nervi que uneix el cor amb l’hemisferi dret del teu cervell. Cançons que emocionen i fan ballar.
Cadascuna de les vuit cançons que formen aquest disc és un punt d’inflexió emocional. Totes parteixen de coses petites i quotidianes, però ens projecten enllà, ja sigui cap al més profund de nosaltres o cap a la pista de ball. Hi ha crisis, records, pèrdues. El passat truca a la porta per qüestionar-nos el present. I s empre aquell ount de fragilitat que tot ho posa en dubte però empeny a l’hora de tirar endavant. Musicalment, “I tu què fas quan no fas res?” és un disc més madur, intens i a la vegada íntim. Remet a la fórmula essencial del grup lleidatà, afegint-li però algunes gotes de misteri.
Selva Nua és un grup de Lleida format per Joana Jové a la veu i guitarra, Adrià Garcia al baix, i Pol Mitjans a la bateria. En directe els acompanya Miquel Allué a la guitarra i Arnia Gudjonsson al teclat. Les primeres presentacions en viu seran a Barcelona, el 13 de novembre, Lleida el 29 de novembre i Girona el 23 de gener de 2026.
Que feliç estic que La Ludwig Band segueixin fidels a ells mateixos i que aquesta nit, tot i que fos un final de gira després de dos anys intensos, no hagin preparat un show amb focs, confeti i pirotècnia. No, han seguit donant preferència a la música en directe, que realment és el que els fa diferents de molts altres.
Si alguna cosa caracteritza el grup, a part de les seves cançons, són els seus directes. Jo mateix em vaig enamorar de la formació en un concert. Aquell dia, aquell primer dia, no sabia pràcticament cap cançó, i des de llavors no puc deixar d’anar als seus concerts, perquè m’han fet tornar la il·lusió de veure, a sobre l’escenari, una penya que sap el que fa i que, en cada concert, et regala alguna meravella que et fa quedar amb la boca oberta.
Tal com van fer al Festival Vida i en alguna altra ocasió, en aquest final de gira la “band” s’ha ampliat i han comptat amb músics del talent de la Marta i l’Helena de Tarta Relena, de la Meritxell Neddermann o l’Alba Armengou, entre altres. Tots sumats a la formació original de La Ludwig han provocat l’èxtasi en una sala Razzmatazz que presentava un ple absolut des de feia setmanes.
La Ludwig concentra sobretot públic jove-adult, de 30 a 40 anys, tot i que també s’hi han vist alguns adolescents i universitaris, així com algun famós com el Joel Díaz, de La Sotana (després he entès la menció que s’ha fet al programa, instants després que el públic cridés “Puta Espanya” repetidament).
Ha estat una nit on el repertori ha estat similar (per no dir calcat) a la majoria de concerts que havia vist del grup, però aquesta és una de les coses que els fa grans. També el carisma d’en Quim Carandell, ja sigui a sobre l’escenari o quan baixa per ballar o cantar enmig de la platea. Us imagineu un moment així en un Estadi Olímpic o un Palau Sant Jordi? Jo sí. I és que una gran “band” com ells pot amb això i amb molt més. I avui han deixat clar que Razzmatazz ja els queda petit.
Ha estat emocionant veure un públic tan entregat corejant absolutament totes les cançons, des de les més antigues fins a les més recents, que, com ha comentat en Quim, han agradat molt, i és un motiu d’alegria per al grup.
Tinc la sensació que la febre per La Ludwig Band va en augment i que el 2026 ho acabaran de rebentar. L’únic que em fa por és que perdin aquesta essència que tenen, que em recorda a Oques Grasses fa alguns anys, i que els seus directes deixin de semblar fruit de la improvisació, quan realment s’hi nota la feina prèvia i, evidentment, el talent de tots ells.
De moment, toca descansar per tornar amb energies renovades, amb noves cançons i sempre amb aquest bon rotllo d’aquests millors amics que ens fan feliços tal com són.
El grup Ypnosi presenta el seu primer projecte íntegrament en català, un àlbum de nou cançons que porta per nom “em sap greu riure”. En les cançons que l’integren trobem experiències i persones que representen en certa manera a tots els integrants del grup. També parlem d’on s’han creat aquestes cançons i la conversa sobre l’estudi deriva en paneroles, humitats i idees per un proper projecte.
Coneixem a l’’Eulàlia’, que resulta ser la cançó preferida d’Ypnosi, tot i tenir nom “d’àvia, arrugada i rància”. I la carta d’amor que li dediquen a l’Oriol’, per qui només tenen paraules maques, ja que és “el punt mig impossible entre un pare i un amic”.
Les cançons es podran escoltar en directe el dia 7 de novembre a Razzmatazz 3, en un concert que promet portar moltes sorpreses. Parlen de mags, DJs, però no sabem quan d’això és veritat. Per comprovar-ho tenim una cita el dia 7 de novembre.
Ens hem trobat en un bar a prop de Razzmatazz amb dos dels components de Santa Mandra, per comentar detalls del seu segon disc “Fins que porti bastó”, que la nota de premsa descriu com el seu disc més ambiciós.
Hem volgut saber com ha estat la creació del disc, si tenien ja de bon principi la idea de fer un disc de sonoritats tan variades, però sempre amb el rock com a primer element referencial.
Al ser un treball autoproduït i ser un grup autogestionat també hem volgut saber com ho porten i si els hi agradaria fitxar per alguna discogràfica o no. De concerts van fent i de fet aquest divendres estaran presentant el disc a la sala Taro.
Pelat i Pelut tornen amb un canvi de look total. Al 2025 no es pentinen com abans; han passat per “La perruqueria”, el seu nou disc, i han sortit amb més llibertat, força i autenticitat que mai. Aquest nou project discogràfic marca un punt d’inflexió en la seva trajectòria.
Per primera vegada, la banda osonenca s’ha encarregat de tot el procés creatiu aconseguint capturar la seva essència més pura: una combinació de rumba, pop, electrònica i emoció. És el seu disc més madur, atrevit i contagiós fins ara.
A “La Perruqueria”conviuen la festa i la reflexió, l’humor i la sensibilitat. De la rumba al hardcore, dels sintetitzadors a la guitarra espanyola, del riure a la pell de gallina. Vuit cançons que trenquen etiquetes i que confirmen Pelat i Pelut com una de les bandes més creatives del panorama català.
“La Perruqueria” és un treball que respira maduresa i autenticitat. Fruit d’un procés creatiu minuciós i apassionat, cada cançó revela la cura, la dedicació i llibertat amb que ha estat concebuda. És el nou look de Pelat i Pelut: una renovació sonora i estètica que conserva l’esperit del grup, però l’empeny cap a nous horitzons.
Després de l’èxit de “Termomix” (2024), “La Perruqueria” és una injecció d’energia i identitat, un disc pensat per escoltar, ballar i —per què no— repensar-se.
Manu Guix presenta ‘Un satèl·lit orbitant‘, una nova cançó que suposa l’inici d’una nova etapa artística i el primer avançament del seu pròxim EP “Estimar-te en veu alta”. Amb aquesta nova peça, el cantant explora la distància emocional i la connexió invisible entre dues persones, servint-se de la metàfora del satèl·lit per parlar d’amor, recerca i la gravetat dels sentiments. Musicalment, la cançó combina la sensibilitat melòdica i el pop elegant que defineixen el seu estil, amb una producció càlida, moderna i propera.
Després de l’èxit del seu treball “Moments” i del senzill ‘No ens cal res més’, Manu Guix torna amb una cançó que reafirma el seu compromís amb la cançó d’autor, les emocions transparents i la bellesa de la senzillesa. Aquest single anticipa un EP on l’artista es mostra més madur, honest i proper que mai.
El llançament de “Un satèl·lit orbitant” arriba acompanyat d’un videoclip que reforça l’atmosfera poètica i introspectiva del tema.
“És una cançó sobre la distància, però també sobre la necessitat de mantenir-nos connectats, fins i tot quan orbitem en mons diferents”, explica Manu Guix.
El duet Iglú, format per Marc Gelabert i Marc Hampshire, torna a escena amb el seu tercer àlbum “EL REFUGI”. A través d’un disc ple d’indie pop i lletres introspectives ens parlen de la por de fer-se gran, els vincles insostenibles i la necessitat d’assumir els canvis.
Inici: autoconsciència i nostàlgia
L’àlbum comença amb ‘cafè sud asiàtic’, una cançó que, a través d’una tornada enganxosa i escenes d’un viatge memorable, parla de la nostàlgia dels bons moments viscuts amb una persona estimada.
La següent es titula ‘estic fart’ i és una col·laboració amb Xicu. Com no podia ser d’una altra manera, l’aparició d’aquest artista sempre aporta un toc reflexiu i sincer a les lletres. El tema aborda principalment l’autoconsciència i com enfrontar-la. La part d’Iglú posa en paraules el sentiment de sentir-se saturat per l’impacte de les nostres decisions. D’altra banda, els versos d’en Xicu aporten una visió esperançadora; parlen d’aquell moment en què t’adones que has de fer autocrítica i canviar la teva actitud per tal de resoldre alguns aspectes de la teva vida.
A continuació, ‘relacions normals’ parla del contrast entre la monotonia de la vida adulta i les novetats constants dels anys de joventut. Tal com diu la lletra, a vegades veure les coses al cap d’uns anys permet adonar-se que relacions que en el seu moment veies “normals”, realment eren “brutals”. Es podria dir que és una oda a la joventut: “No sé si quan em faci gran serà més trist, si és així hauré tingut la sort d’haver-ho vist”.
A la següent, el ritme s’alenteix, però la nostàlgia continua com a fil conductor. ‘El refugi’ parla de trobar a faltar aquella persona que per a tu és un espai de protecció i comoditat. Confessen que estar lluny d’aquella persona els fa sentir “sols a la deriva”.
Nus: ruptura i relacions tòxiques
El disc continua amb ‘Mirant el cel’ amb la col·laboració de Meri Prata. En aquest tema els elements naturals són els protagonistes, ja que fan pensar al narrador tant en el seu estat emocional com en l’existència d’aquella persona a qui troba a faltar; al final tots mirem el mateix cel i responem als mateixos imputs. A través del sol, el mar i el cel reflexionen sobre com la nostàlgia pot arribar a inundar-ho tot i en conseqüència estar present a tots els espais.
A ‘Tu i jo’ parla de no poder escapar-se d’una obsessió. Es pot interpretar de dues maneres: pot anar dedicada a una persona amb qui es té una relació tòxica o a la part de tu que et fa tenir pensaments obsessius. Personalment, m’ha semblat la millor lletra del disc.
La següent, ‘Serem aire’ torna a parlar d’elements naturals com l’aigua, l’aire o les pedres. En aquest cas, a través de diverses comparacions expressa que dues persones poden resistir juntes els canvis inevitables que provoca el pas del temps.
L’àlbum torna a incidir en aquests vincles que resisteixen amb els anys. ‘Pensar en nosaltres’ és el relat d’una persona que un temps més tard, fa el pas de confessar a l’altre que no pot parar de pensar en tot allò que van ser. Admet que en el seu moment no li va saber dir i no vol empassar-se tots aquests sentiments ni que tota la seva història caigui en l’oblit.
A continuació, ‘Casa’ explora una altra manera de viure el desamor: la frustració de ser incapaç de tenir una relació sana amb una persona a qui t’estimes.
Desenllaç: canvi de paradigma
Arriba la cançó més popular del disc. ‘Tota la Vida’. Enmig d’un ritme alegre i una tornada enganxosa, la cançó parla d’aquell moment en què t’adones que portes tota la vida esperant el pitjor de les relacions personals. No obstant això, aporta un punt esperançador: ha arribat el moment d’aprendre a gestionar el sentiment de buidor i treure profit de tot el que s’ha viscut.
La nostàlgia s’apodera del tram final de l’àlbum. ‘Beatles’ parla d’una sensació universal per a les persones joves: sentir que ja no et queden experiències per viure. Amb aquesta cançó, Iglú torna a explorar el contrast entre voler menjar-se el món i resignar-se a veure la vida des d’un prisma monòton.
Tot i això, el disc no acaba parlant d’aquest sentiment tan agre, sinó que el duet aposta per un tancament esperançador. ‘No vull que s’acabi’ dona una conclusió a tot allò de què es parla a l’àlbum: tot i ser conscients del pas del temps, ja no els fa por i saben que moltes vegades el millor és girar full i no viure ancorat al passat.
Valoració
En definitiva, “EL REFUGI” aconsegueix el seu propòsit: musicalitzar la nostàlgia. El conjunt de l’àlbum destaca per estar cohesionat, però no resulta repetitiu: tot i parlar dels mateixos temes, els enfocaments diferents fan que les cançons es complementin. A més, aconsegueixen aportar una fórmula d’èxit: un so fresc, tornades que s’enganxen i lletres que tot i no contenir metàfores rebuscades, són capaces d’explicar històries.
Curtcircuit afronta la recta final de la seva 13a edició mantenint viva la seva essència: portar la millor música en directe a les sales d’arreu de Catalunya. Fins a finals d’any, la iniciativa de l’Associació de Sales de Concerts de Catalunya (ASACC) seguirà oferint una programació diversa que aposta tant per noms consolidats com per artistes emergents.
El novembre arriba carregat de propostes. La Élite i Alavedra donaran el tret de sortida el dia 6 al Cotton Club de Lleida amb un directe irreverent. L’endemà, Ypnosi portarà el seu explosiu rock de performance i psycho-funk a la Razzmatazz 3 de Barcelona, amb un espectacle de màgia a càrrec de Joaquín Matas per escalfar l’ambient. El 8 de novembre, Bob Mould, llegenda del rock alternatiu i fundador de Hüsker Dü, actuarà a l’Estraperlo Club del Ritme de Badalona amb el seu projecte “Bob Mould Solo Electric”, acompanyat de Che Arthur.
El mes continua amb Sol Lagarto, que trencarà el seu silenci amb un únic concert a Catalunya el 13 de novembre a La (2) d’Apolo. Dos dies després, Medalla i Los Valientes faran vibrar el públic al LAUT. CLARAGUILAR presentarà el seu univers sonor i visual el 20 de novembre a La Nau, mentre que el 21 serà el torn de Yawners a la Sala Upload i de Sergi Carbonell, que oferirà un concert íntim a L’Oncle Jack. Miniño debutarà a Barcelona el 22 a Paral·lel 62 Club, i Galgo Lento tancarà el mes amb la seva actuació a l’Espai Orfeó de Lleida el 28 de novembre.
Desembre mantindrà el ritme amb més propostes singulars. Greta actuarà el 12 a la Salamandra amb un directe que promet emoció i autenticitat, i Anna Andreu presentarà el 14 el seu disc “Vigília” a Paral·lel 62. Finalment, el cicle tancarà el 26 de desembre amb la tradicional Soul Party de Lalo López, que celebrarà la seva quarta edició a la sala Luz de Gas de Barcelona, posant el punt final a l’any amb una festa plena de soul, funk i blues.
Amb aquesta programació, Curtcircuit reafirma el seu paper com a projecte essencial per al teixit musical català i com un motor per mantenir viva la cultura de sala, la proximitat i la passió pels directes.
Després d’una edició històrica per celebrar el seu 15è aniversari, el Festival Cruïlla ja mira cap al futur. El certamen barceloní tornarà al Parc del Fòrum del 8 a l’11 de juliol de 2026, mantenint el seu esperit d’estiu i la seva aposta per la diversitat musical. Entrades ja a la venda a cruillabarcelona.com.
Els primers noms del cartell ja s’han donat a conèixer i, com és habitual, el Cruïlla combina grans referents internacionals amb propostes locals i emergents. Entre els caps de cartell destaquen Pixies i David Byrne, dues figures imprescindibles que han marcat generacions senceres. Al seu costat, artistes com Yami Safdie, Mind Enterprises i Chico Blanco aportaran una mirada fresca i actual, cadascun revolucionant els seus respectius gèneres.
L’edició del 2026 també significarà el retrobament amb dos vells coneguts del festival: Two Door Cinema Club, recordats per la seva actuació en plena pandèmia el 2021, i Bomba Estéreo, una de les bandes més estimades pel públic del Cruïlla.
El cartell es completa, de moment, amb noms tan variats com Polo & Pan, Sampa The Great, Son Rompe Pera i Dan Peralbo i El Comboi. A més, el festival saldarà un deute pendent amb Mishima, que finalment debutaran al Cruïlla després de diversos intents frustrats.
Amb aquesta primera fornada d’artistes, el Cruïlla 2026 es prepara per oferir una nova edició plena d’energia, emoció i eclèctic esperit musical al cor de Barcelona.
Kris Tena publica ‘Quan em deixo perdre’, una balada en català que parla del dolor, la por i l’autoacceptació. La veue, tendra i trencadissa, deixa entreveure una força amagada darrere la fragilitat, com si cada nota fos una ferida que es tanca a poc a poc .La cançó gira entorn d’aprendre a estimar-se tal com una és, d’acceptar les pròpies ombres i transformar-les en llum.
‘Quan em deixo perdre’ és una peça senzilla, però carregada d’emoció. Amb una melodia que acaricia i alhora sacseja. Ls paraules neixen des del silenci interior i busquen arribar a aquell racó íntim on s’amaguen les inseguretats i els desitjos. Més que una cançó, és una confessió. Un crit suau que convida a reconciliar-se amb un mateix i amb la pròpia història.
Aquesta setmana arribem a l'edició 500 de la Primera Llista i per celebrar-ho hem preparat algunes publicacions especials. Una d'elles, tal com vam fer...
