Gavina.mp3 publica el seu segon àlbum “SEMPRE I PER INSTINT”, un disc que aprofundeix en les contradiccions de viure i en la necessitat de seguir la intuïció pròpia. El nom de l’àlbum ve d’un vers que parla de córrer “sempre i per instint” pel passadís fosc, entre la por infantil i la necessitat adulta de resistir. Al llarg de les dotze cançons que conformen el disc, ens trobem amb la constant dualitat: estabilitat i inestabilitat, calma i tensió, amor i contradicció.
El disc compta amb col·laboracions destacades com Xicu o Al·lèrgiques al Pol·len, produccions a càrrec de marc_io, Pau Esteve (La Ludwig Band), Joana Subirats i Blu Boi. Ha estat mesclat i masteritzat per Aleix Iglesias i la portada i la direcció artística han anat a càrrec d‘Ignasi Àvila, que acompanya visualment un univers sonor ple de tensions, fragilitats i bellesa quotidiana.
Després de la publicació de “MOLTS OSSOS, MOLTS ESTELS” i girar durant tot l’any amb més de 30 dates als Països Catalans, gavina.mp3 torna amb un disc que suposa una nova etapa per al projecte, més lliure, més cru i més fidel al seu impuls creatiu.
Dijous 6 de novembre, dia bastant plujós, em disposo a anar cap a la ciutat comtal amb el dubte de si havia fet bé d’agafar el cotxe i no una zòdiac. Després d’imaginar-me fins a quin punt seria trepidant anar amb un vaixell i dedicar-me a la pirateria per l’AP7, arribo a Barcelona. Com que m’agrada jugar ,decideixo buscar aparcament per Montjuïc, no ho sé com, aconsegueixo estacionar en un carreró i em disposo a anar caminant fins al Palau Sant Jordi. L’objectiu? Agafar un altre tipus de nau, la de Jamiroquai, i amb ells, emprendre un viatge sideral amb el seu concert a Barcelona.
A l’entrar començo a notar aquells nervis d’astronauta a punt d’enlairar-se, avanço uns metres i quedo hipnotitzat per una atmosfera intergalàctica que m’atrapa amb un beat marcat per ‘Don’t give hate a chance’. L’espectacle havia començat i el meu cap, cor i malucs ho estaven notant. Ou mama, la que em venia a sobre.
Entre barrets estrafolaris, birres i gent ballant em disposo a anar al meu lloc, però abans, em faig el murri per apropar-me al màxim a l’escenari, volia veure la sala de comandaments des d’on controlarien les nostres pulsacions, de cop, ‘Little L’ impacta a les meves orelles i em deixo emportar pel flow cap al meu lloc. Bé, pel flow i per un noi de seguretat que m’avisa que no podia estar dempeus on era ubicat.
L’actuació de ‘Little L’ és sublim, tot i haver passat anys en segon pla, ‘Jamiroquai‘ continuen tenint força i la cançó va ser un cop sobre la taula davant de tots els assistents. Anunciava que tot i haver desaparegut, havien tornat i amb més força que mai.
Enfilen amb un flow d’un altre planeta, un ‘Space Cowboy’ recarregat de groove, amb un disco barroquisme melòdic brutal que marcaria la tònica de tot el concert. Totes les cançons que van sonar donaven espai i temps perquè cada músic tingués el seu minut de glòria.
‘Getting high‘ i ‘Dynamite’ van encarrilar el ritme electrodisco funk per a que el concert seguís la trajectòria marcada, una trajectòria que va anar “in crescendo” a partir d’aquests dos temes.
Va presentar una cançó del nou àlbum que està per sortir. El títol? Ni idea, com ja sabeu els més recurrents al Palau Sant Jordi, l’acústica no acaba de ser la millor, però tot i així es va ballar igual que les altres. La cançó conservava el push de fa uns anys, però predominava el rock i la guitarra elèctrica sobre un llit de soul/funk.
La travessa va anar avançant a toc de groove de baix amb els temes ‘Love Foolosophy’ ‘White Knuckle Ride’, ‘Alright’ i ‘Tallulah’. Arribats a aquest punt, vam fer una parada tècnica a la electro-psicodèlia lisèrgica, on els músics van fer temps perquè Jay Kay es posés un dels seus famosos barrets electrònics i reactivés la marxa.
La nit avançava a un ritme frenètic, cançó rere cançó, Jamiroquai va poder mantenir aquesta atmosfera electro-disco-funk durant tot el concert i pràcticament sense despentinar-se. Fins que arribem a un dels punts àlgids de la nit, el moment de tocar el temacle ‘Canned Heat’. Amb la cançó, el públic va embogir i va cantar a l’uníson, tothom ho estava gaudint al màxim perquè sabien que s’anunciava el final del trajecte i l’inici de les maniobres d’aterratge.
El flow, el funk i les ballaruques ens van fer baixar d’un disco-núvol per tocar de peus a terra i amb ‘Virtual Insanity‘ i ‘Cosmic Girl‘ posaven punt final al que havia estat un concert de somni.
I és aquesta la sensació que em va quedar després del concert. Havia estat dues hores i mitja de cos present, però de ment absent, simplement sentint la música i deixant-me portar per aquests ‘Space Cowboys‘. De veritat havia passat tot allò? Om’havia quedat adormit escoltant el meu ipod nano de 2014 i ho havia somiat tot?
Em vaig adonar que tot havia estat real quan em va tocar tornar cap al cotxe. Es veu que la nau espacial de Jamiroquai era més fàcil d’ubicar que l’aparcament del meu cotxe. Quan l’he trobat he allargat el braç i la mà fent la pose de Jay Kay a ‘Virtual Insanity’ a veure si m’apropava cap a ell. Després de 3 minuts quiet, he pujat i he anat cap a casa content per haver fet aquesta odissea disco-espacial.
Rosalía publica “LUX”, un treball immersiu i innovador. Aquest àlbum és una proposta ambiciosa que ha permès a l’artista combinar sons clàssics amb referències operístiques i tretze idiomes diferents en un conjunt de quinze cançons a les plataformes de streaming. L’àlbum s’ha gravat a la London Symphony Orchestra sota la direcció de Daníel Bjarnason i compta amb les veus de Björk, Carminho, Estrella Morente, Sílvia Pérez Cruz, Yahritza, l’Escolania de Montserral i el Cor Cambra del Palau de la Música Catalana i Yves Tumor.
Rosalía presentava per primera vegada “LUX” amb la peça orquestral ‘Berghain’. Filmada a Varsovia, Polonia, el vídeo segueix a una dona que passa per un procés de dol mentre lluita per sanar el seu cor. Al final, la protagonista troba la salvació a través l’espiritualitat.
Les edicions en CD i vinil inclouen tres cançons exclusives: ‘Focu’ranni’, ‘Jeanne’ i ‘Novia robot’. D’aquesta manera es convida els oients a experimentar l’àlbum en la seva forma més immersiva.
Fortuu presenta ‘aquellacançó’, una cançó fresca i carregada d’energia. Amb una fusió de ritmes urbans, una tornada enganxosa i una lletra que parla d’una nit inoblidable, el cantant ens mostra la seva aposta per un nou so personal, amb el que promet seguir sorprenent properament. La lletra de ‘aquellacançó’ ens transporta a una nit de festa, on la música i les mirades creen un moment únic. Enmig de la pista, entre la gent, hi ha dues persones que, mentre sona la cançó tornen a connectar.
El senzill és el relat d’un ball que pot convertir-se en un perdó, en una segona oportunitat o en aquell moment intens que la música pot generar. Amb versos com “Sona aquella cançó i no hi ha manera, som només tu i jo, la pista està plena”, Fortuu transmet la sensació d’aturar el temps i viure plenament en el present.
La cançó barreja el caràcter festiu del dancehallamb un moviment emocional. Amb aquest senzill, Fortuu fa un pas endavant i mostra cap a on vol dirigir la seva música. ‘aquellacançó’ és la primera mostra d’aquesta evolució artística i de l’estil que marcarà la seva nova etapa.
Maria Fort publica ‘On ets’, el primer avançament del seu nou EP i un punt d’inflexió en la seva trajectòria. Aquesta cançó s’endinsa en les complexitats de les relacions contemporànies: el buit que deixa el silenci, la manca de responsabilitat afectiva i les ferides que s’arrosseguen quan no hi ha respostes. Una mirada madura i honesta que transforma una experiència íntima en un relat universal.
La cançó combina una producció elegant i hipnòtica amb electrònica i arranjaments de corda i violins gravats per ella mateixa. Es crea un paisatge sonor que oscil·la entre fragilitat i força. La veu de Maria Fort presenta un color proper i íntim, gairebé xiuxiuejat, que acompanya la melodia amb dolçor i que gradualment desencadena en un crit de desolació. El missatge té força i presència: no parla només des de la tristesa, sinó des de la necessitat de comprendre i seguir endavant quan l’amor s’esvaeix sense explicació.
‘On ets’ és només el primer tast del seu nou EP, que promet una exploració delicada i moderna de textures i emocions, on vulnerabilitat i força conviuen en un equilibri subtil.
Després de dos anys sense col·laborar, Lildami i Sr. Chen, el duet més icònic i productiu de la música urbana catalana, tornen a unir forces amb ‘passaport’, un nou senzill que marca el seu retrobament i que serveix com a primer avançament del seu pròxim EP conjunt, previst per al desembre.
Amb una producció exquisida i un so que combina l’estètica house amb l’esperit pop, ‘passaport’ parla de la necessitat de desconnectar per tornar a connectar amb allò essencial: les emocions reals i els vincles espontanis. A través de ritmes electrònics i una narrativa plena de dobles lectures i ironia, la cançó convida a trencar amb la rutina quotidiana i a viatjar, físicament o emocionalment, sense un destí fix.
El passaport es converteix en una metàfora de llibertat i canvi intern: un permís per viure a fons i gastar el “salari vital” en records i no en objectes. Lluny de la nostàlgia, el tema respira optimisme i espontaneïtat, convertint-se en un cant a la vida i a l’aventura compartida.
El senzill arriba acompanyat d’un videoclip rodat durant un viatge recent dels dos artistes als Estats Units, que resumeix aquesta voluntat d’escapar, descobrir i retrobar-se. Amb aquest llançament, Lildami i Sr. Chen reafirmen la seva química inconfusible i el seu paper clau dins del pop urbà en català.
El grup lleidatà Sexenni torna a l’escena amb ‘Televisió’, el seu nou senzill en col·laboració amb Miki Núñez. Es tracta d’una cançó pop enèrgica i lluminosa que es converteix en una veritable declaració d’amor pur, senzill i sense artificis. El tema és el primer avançament del nou projecte de la banda, que arribarà aquest hivern i comptarà amb diverses col·laboracions especials.
Amb una lletra plena de referències al món del cinema i la televisió, ‘Televisió’ narra una història d’amor que celebra tant els bons com els mals moments, fugint del drama i posant l’accent en la complicitat i la naturalitat. Aquesta connexió també es reflecteix entre Sexenni i Miki Núñez, que comparteixen una química musical i emocional evident en cada vers.
La col·laboració era molt esperada pels fans, ja que la relació entre els artistes ve de lluny. El 2022, Miki Núñez va ser el primer a compartir una cançó de Sexenni a les xarxes socials, un gest que va marcar l’inici d’una amistat i d’una col·laboració que ara es materialitza amb ‘Televisió’.
El llançament arriba acompanyat d’un videoclip dirigit per Aarón Barreiro, ambientat en un plató de televisió, que reforça l’univers visual de la cançó amb una marcada estètica cinematogràfica.
Per acabar d’arrodonir el moment, Sexenni ja ha anunciat el concert de presentació del nou treball, que se celebrarà el divendres 13 de març de 2026 a la Sala Paral·lel 62 de Barcelona. Les entrades ja estan disponibles.
Marc Ràmia presenta el seu nou senzill ‘Vulnerable’, cançó que marca un punt d’inflexió després d’un temps de silenci musical. A través de la seva lletra l’artista ens convida a acompanyar-lo en un procés de cura personal, on les ferides de l’adolescència es converteixen en un acte de superació.
‘Vulnerable’ mostra la lluita interna que moltes persones han viscut, però no es queda en el dolor, sinó que aquest es converteix en un cant a la superació. El senzill és un crit de ràbia que mira endavant, acceptant el passat per així poder créixer.
El cantant ens ensenya que la vulnerabilitat no és una feblesa, sinó la clau per encendre la nostra pròpia força. Amb aquesta cançó, Marc Ràmia no només se sana a si mateix, sinó que també vol compartir amb el món que ha sobreviscut i que ningú hauria de viure mai res similar.
“Everybody scream” és el retorn de Florence + The Machine. En aquest sisè album, travessem tonalitats més fosques, sense deixar enreere el so tan caracteristic del grup, un pop més aviat orquestrat, amb una gran importància instrumental. Un àlbum que podria considerar-se “sanador” al navegar des del trauma de l’artista. Experiències física i psicologicament traumatitzants que es transmeten a les cançons. Rebem una imatge crua i nua de la cantant.
L’album comença amb ‘Everybody scream’, la cançó que li dona nom, i des del primer moment sents un cor que t’interpela directament. Té algun element hipnòtic que t’obliga a escoltar-lo amb atenció, com si anunciés que la cançó es important. En aquest primer tema es descriu la relació de la cantant amb l’escenari. La llibertat i la força que la manen quan puja dalt de l’escenari i contrasten amb la seva manera de ser. Gairebé com si fos un alter ego. Com ja ha mencionat l’artista anteriorment, per ella pujar a l’escenari és un moment catàrtic, on deixa de ser ella mateixa i es converteix en una persona nova. Una més lliure, més plena “Here I can take up the whole of the sky. Unfurling, becoming my full size”
A ‘One Of The Greats’, continua amb la temàtica dels escenaris i alhora es referencia l’experiència de la cantant com ella ho considera “a les portes de la mort” a l’any 2023. Aquests dos elements s’intercal·len per explicar com sent tornar a la vida per fer allò que ha fet sempre; pujar als escenaris. Aquesta relació amb la mort es manté també a ‘Witch dance’ on es mostra flirtejant amb la mort, no li té por. Menciona diferents mètodes de sanació, concretament al voltant de rituals.
La música de Florence + The Machine té elements característics. La seva veu particular no va mai sola; l’acompanyen cors i la part instrumental és crucial en les seves cançons. A ‘Sympathy magic’ aquest element és el que li dona coherència. La tornada té una força vocal pràcticament hipnòtica i ens mostra una versió de la cantant molt propera
I do not find worthiness a virtue
I no longer try to be good
It didn’t keep me safe
Like you told me that it would
So come on, tear me wide open
A ‘Perfume and milk’ es parla del procés humà de creixer, evolucionar, i finalment tornar a la terra. Un cicle de curació amb un final concret. A meitat de l’àlbum, s’aparta, momentàniament, aquesta temàtica més aviat mística, i a ‘Bucket’ ens parla de temes més humans: l’amor i sobretot el desamor. Aquesta cançó podria tenir una segona part; ‘Music by Men’, on confessa que s’enamora constantment, només necessita passar més de deu minuts amb aquella persona. És un moment de relativa calma abans de tornar a la narrativa folklòrica que té un gran paper al llarg de l’àlbum.
És freqüent parlar sobre com és la indústria musical, com s’hi pot sobreviure, especialment sent dona (qüestió que es reafirma també a ‘You can have it’). A la setena cançó del disc, la cantant s’imagina com un ‘Kraken’, el monstre del folklore escandinau per així fer-se més forta davant la indústria musical. Juntament amb ‘Drink deep’ són cançons que s’expliquen i sonen com autèntiques historietes.
‘And love’ és el millor final d’àlbum possible. És el moment d’exhalació després de tot el que s’ha explicat al llarg de 12 cançons, i on la cantant mateixa ens transmet pau, ens assegura que tot anirà bé. “peace is coming”
‘Everybody Scream’ és un disc tan característic que segurament no l’hauria pogut fer ningú més. No només perquè tingui el so únic de Florence + The Machine sinó també per les lletres. A través de la narrativa folklòrica a primeres pot semblar que l’artista es desvinculi de les lletres, però un cop avances en l’àlbum vas descobrint paral·lelismes que les connecten, no només amb la cantant, sinó també amb qui l’escolta. A través de les metàfores es dibuixa un triangle que connecta al públic amb la lletra i en conseqüència, amb la cantant. Un àlbum on es troben la foscor i la curació per transmetre un missatge final molt clar. “Peace is coming”. Tot anirà bé.
El Share Festival, considerat un dels esdeveniments musicals més compromesos i amb major impacte entre el públic jove, tornarà el 2026 amb més força que mai. La cita tindrà lloc els dies 24 i 25 de juliol al Parc del Fòrum de Barcelona i promet una edició inoblidable on la música, la diversió i el compromís social tornaran a anar de la mà.
La gran novetat d’aquest any és que, després d’haver exhaurit totes les entrades en l’edició passada, el festival obrirà noves zones del recinte per oferir una experiència més completa i còmoda per al públic.
La gran expectació generada a les xarxes després de l’anunci del retorn del festival s’ha vist confirmada amb la revelació dels primers noms del cartell de la seva vuitena edició: Myke Towers, RVFV, Juan Magán, Yan Block, De La Rose, Delaossa, Ptazeta, Lucho RK, La Pantera, 31 FAM i Kidd Voodoo.
Les entrades per al Share Festival 2026 estaran disponibles en prevenda a partir del 8 de novembre i en venda general des del 9 de novembre a través del web oficial: www.sharefestival.org/entradas.
“La Moreneta” és un EP de quatre cançons amb un fil conductor que travessa temes com l’amor platònic i els records. Establint una doble lectura amb una al·legoria d’arrel religiosa, “La Moreneta” il·lustra un patiment viscut com un dol incomprensible per sentiments no correspostos, que acaba sent substituït per un empoderament intern i una realització personal basada en l’amor propi, culminant amb l’última cançó de l’EP com a tancament d’aquest arc de transformació.
Aquest projecte neix de la necessitat d’explicar històries d’amor unidireccionals que no passen a simple vista, per consolar-nos amb sentiments cursis dins d’un món que a vegades sembla massa fred, per recrear-nos amb el deliri platònic, però sobretot per cuidar-nos i mimar-nos cada dia més.
Després d’un temps guardant històries en el rebost, Abril Ndjel entra en escena per donar vida als diaris i als textos de notes, transformant experiències viscudes en narracions on la ficció actua com a compàs i l’emoció com a impuls. Les cançons de La Moreneta han estat també mesclades en format Dolby Atmos, oferint una experiència immersiva disponible a Apple Music, a més de Spotify i YouTube.
Poc després d’anunciar els primers noms del cartell, el Festival Cruïlla suma dues noves incorporacions destacades per a la seva edició del 2026: l’actriu i cantant estatunidenca Reneé Rapp i el quintet britànic Ezra Collective, una de les bandes més reconegudes de l’escena jazz-fusió actual.
La setmana passada el festival ja havia confirmat els primers artistes que passaran pel Parc del Fòrum del 8 a l’11 de juliol: Pixies, David Byrne, Two Door Cinema Club, Bomba Estéreo, Polo & Pan, Yami Safdie, Mishima, Mind Enterprises, Sampa The Great, Son Rompe Pera, Chico Blanco i Dan Peralbo i el Comboi. Amb aquests nous noms, el Cruïlla continua consolidant un cartell que aposta per la diversitat, el talent internacional i la connexió amb el públic.
Reneé Rapp, coneguda pels seus papers a “Mean Girls” i “The Sex Lives of College Girls”, ha deixat enrere la pantalla i els escenaris de Broadway per centrar-se en la seva carrera musical. Després de l’èxit del seu àlbum de debut, presentarà a Barcelona el seu nou treball, ‘Bite Me’, amb una actuació prevista per al 8 de juliol, la seva primera a l’Estat.
Per la seva banda, Ezra Collective, format per Femi Koleoso, TJ Koleoso, Joe Armon-Jones, Dylan Jones i James Mollison, oferirà el 10 de juliol una gran festa de ritmes i fusió al Fòrum. Amb influències de l’afrobeat, el hip-hop, el grime i l’R&B, el grup va fer història el 2023 en convertir-se en el primer projecte de jazz a guanyar el Premi Mercury. La seva cançó més escoltada, ‘Dance, No One’s Watching’, resumeix a la perfecció l’esperit lliure i festiu que portaran al Cruïlla.
Tota la informació i la venda d’entrades i abonaments es pot trobar a cruillabarcelona.com.
Aquesta setmana arribem a l'edició 500 de la Primera Llista i per celebrar-ho hem preparat algunes publicacions especials. Una d'elles, tal com vam fer...
