Pau Vallvé ha arribat per primera vegada a Figueres. L’excusa, la gira de presentació del seu darrer treball ‘La vida és ara’ i el Festival Acústica, un clàssic a la ciutat. Amb l’atrezzo ja conegut de la nova gira, un duo mà a mà on Pau Vallvé i el seu acompanyant aconsegueixen crear una sonoritat que no té res a envejar a la d’una banda sencera, el cantautor ha recitat les seves noves cançons, així com els seus grans èxits.

La paritat del repertori és notable, ja que s’hi han pogut escoltar diverses cançons de l’últim treball, però hi ha hagut un espai més que notable pels clàssics. De fet, el mateix músic sembla certament reconciliat amb els «maleïts grans hits» que tot artista consolidat té. «Protagonistes«, segons ha assegurat el mateix Vallvé, es va deixar de tocar durant moltes gires pel sobre èxit que la cançó ha viscut. Actualment, però, el barceloní ha tornat a veure-la amb bons ulls i ha sonat amb molta força a la Plaça Catalunya de Figueres.

Des de l’escenari han sonat les preferides del nou treball com «Buguenvíl·lies», «Mori l’odi» o «Èpoques glorioses», així com «Un Sol radiant» o «Avui l’únic que vull». Tot i que el públic, inevitablement, ha tingut una interacció més sonada amb les més conegudes, els temes del nou disc han estat acollits com si fossin hits de la discografia del cantant. Gairebé es feia difícil discernir quines cançons eren les «noves» i quins eren els clàssics.

És realment impressionant veure i escoltar com sona la nova «banda» de Pau Vallvé. L’entramat de teclats, pedals, loopers i caixes de ritmes permeten recrear gairebé a la perfecció la potència de les cançons més intenses del cantant, així com la gentilesa i l’emoció de les tristes (i sí, t’estic mirant a tu, «Com troncs baixant pel riu»).

És difícil parlar de Pau Vallvé sense pensar en la melancolia, la tristesa i la sensibilitat del seu repertori, però és justament en el seu directe on es demostra que és un artista molt més polifacètic, capaç d’anar molt més enllà. Els pits de la gent realment retronaven amb la potència d’algunes de les cançons durant el concert, per seguidament passar a la tendresa culpable d’alguna llàgrima tot just després.

Aquesta, segurament, deu ser una de les qualitats més destacables de Pau Vallvé. És difícil no quedar-se bocabadat davant la seva capacitat de crear cançons i melodies tan potents ell sol, o amb poca ajuda si més no. Veure com un sol home és capaç de crear un espai sonor tan complex i intens del no-res, al mateix temps que no perd de vista la «mundanitat» del músic és impressionant, i pocs artistes ho poden explicar.

Anar a veure Pau Vallvé en concert és anar a retre un homenatge a la música humana, la música que parla des del cor cap a altres cors. La música feta en solitari, que arriba a tot el col·lectiu, la música feta en moments complicats i que parla de situacions que tothom s’hi pot sentir reflectit, la música que ens explica qui som i què ens fa ser com som. Aquella música que ens recorda que la vida és ara.

Foto de portada: Festival Acústica