Aquesta setmana ha acabat de la millor manera possible per a un servidor, veient i gaudint d’una triple proposta de rock internacional. Ha obert la jornada, a quarts de set de la tarda, la nord-americana Taylor Acorn, que no coneixia de res, però que m’ha alegrat. I és que veure artistes femenines tocant rock m’encanta. M’ha transportat a la dècada dels 2000 amb noms com Hayley Williams, de Paramore, o Avril Lavigne. Les mateixes vibes.

Els següents protagonistes han estat els veterans Mayday Parade, que des de fa més de 20 anys donen guerra amb un so semblant als Simple Plan. De fet, el darrer cop que els vaig veure va ser en una gira conjunta amb els canadencs. Un so també molt de la dècada en què la música que més sonava era una mescla de pop-punk-rock alternatiu, amb la qual van néixer un bon grapat de grups que, amb el pas del temps i dels canvis musicals que patia el país, van anar deixant de venir i de sonar com ho feien llavors.

Se’ls ha vist com si els anys no haguessin passat per ells i ens han regalat una bona dosi dels seus temes més coneguts com Jersey, Piece of Your Heart o Jamie All Over. Curiosament, del seu últim disc, editat la passada tardor, només n’han interpretat el tema ‘Under My Sweater’.

A dos quarts de nou, i amb una puntualitat que semblava que fossin britànics, han sortit a l’escenari després d’escoltar ‘Mr. Blue Sky’, de l’ELO, que serveix per obrir els seus directes.

Han començat el concert amb ‘SUCKERPUNCH’, una de les cançons del seu darrer treball «Everyone’s Talking», que, a diferència dels Mayday Parade, han repassat una mica més. L’inici era prometedor, amb un tema ben ràpid de rock’n’roll que ens feia presagiar el que finalment seria: una nit plena de balls, salts, moviments i continu moviment per la sala.

No m’ho podia creure i, després de la presentació, continuaven el concert amb una de les seves cançons més mítiques, ‘Weightless’, on no he pogut evitar cantar-la a ple pulmó com tot el públic. Estàvem fent un viatge en el temps als 2000 i a tots nosaltres ens venien diferents imatges i records al cap. Jo he recordat quan escoltava Flaixbac i sonaven grups com The Offspring, Blink-182, Simple Plan o fins i tot All Time Low. Com han canviat les coses…

El grup ha donat la sensació que aquell no era un concert més, si més no, així ens ho han fet saber, agraint-nos estar allà i deixant clar que era el millor concert que havien fet mai a la sala Razzmatazz (on ja havien estat en anteriors ocasions). Se’ls notava motivats, molt comunicatius entre ells, fent bromes, fins i tot regalant-nos una versió improvisada de ‘In Too Deep’, de Sum 41, o recollint regals que el públic els oferia.

La nit va servir per repassar alguns dels seus temes més reeixits com ‘Damned If I Do Ya (Damned If I Don’t)’, ‘Time Bomb’, ‘Remembering Sunday’ o ‘Poppin’ Champagne’. Tot plegat juntament amb les seves noves cançons, que sonaven més immediates, més contundents però igual de motivadores que la resta.

També hi ha hagut moments per relaxar-se i gaudir de balades marca de la casa, com ‘Missing You’, o per enfilar-se a les espatlles dels amics a ‘Something’s Gotta Give’.

La recta final de la nit ha estat ben potent: ningú volia marxar, i s’ha rematat amb la recent ‘The Weather’, al costat de Derek Sanders, de Mayday Parade; per després donar-ho absolutament tot amb ‘Lost in Stereo’ i l’apoteòsic final de ‘Dear Maria, Count Me In’.

El públic no volia marxar, teníem ganes que continués aquesta festa adolescent permanent, i la cançó que han decidit posar per tancar el xou no podia ser més adient: ‘I Wanna Dance with Somebody’, de Whitney Houston, que fins i tot ha fet que Alex Gaskarth es quedés una estona més a l’escenari ballant i compartint aquest gran concert amb els seus seguidors, en la seva millor nit a Barcelona.