Els valencians La Fúmiga han aconseguit esdevenir un dels grups del moment a base de molta inspiració a l’hora de composar cançons pop optimistes i lluminoses, d’una gran posada en escena i d’una feina constant que els ha fet sumar adeptes dia rere dia. La Fúmiga publica aquest 5 de novembre Fotosíntesi, el seu segon disc, just després d’haver posat potes enlaire el darrer Canet Rock 21 i l’Estadi Olímpic durant La Mercè.

Precisament el concepte de “fotosíntesi” fa referència a la llum. Una llum que està present a algunes de les cançons més celebrades de la seva trajectòria, i que al nou disc és una temàtica transversal que fa referència a l’energia, que els arriba de molts llocs i que els fa créixer. Fotosíntesi, doncs, parla del seu procés com a persones, però també com a músics, que en el seu cas, són dues vessants vitals íntimament comunicades. La Fúmiga aconsegueix extreure l’energia d’allò que els fa somriure, de l’amor cap a les persones que els envolten, cap al seu públic i, sobretot, cap a ells mateixos, del seu amor propi.

Els valencians firmen a Fotosíntesi deu cançons de pop amb aires mediterranis, però que com a Espremedors, el seu disc primer disc, publicat al 2019, es deixen influenciar d’altres aromes com el rock, el latin o el reggaeton. Al comandament del so, com sempre, el seu fidel productor Mark Dasousa que a Atomic Studio, l’estudi de gravació d’Ondara, ha sabut casar l’essència de La Fúmiga amb totes les innovacions que volien al seu so, sobretot relacionades amb la secció de vents i els recursos de la música electrònica.

Obre Fotosíntesi la cançó que li dóna nom. Un cant a l’amor propi. Un cant també a la gent estimada, la que “està allà sempre que se’ns necessita”. Potser per això a “Fotosíntesi” hi canta Panxo, el líder de ZOO. La segona cançó és tot un festival. Es titula “Her” i està inspirada en la pel·lícula homònima de ciència ficció protagonitzada per Joaquin Phoenix. Narra una història d’amor romàntic, on la intel·ligència artificial s’adequa al protagonista i ho fa tot perfecte. Una història de ciència ficció, com totes les històries d’amor romàntic. Tot seguit arriba “Ja no fa mal”, una cançó on hi col·labora la seva paisana Samantha, que el grup va avançar el passat mes de maig i que va ser acollida amb molt èxit superant de seguida el milió de reproduccions. La Fúmiga hi parla del pas del temps per a la cura dels cors trencats. Dels aprenentatges que se n’extreuen i de la construcció de relacions sanes. A “Hora blava” hi trobem una llum explícita. Dues persones i un moment màgic al crepuscle, a la coneguda com golden hour. Les dues saben com acabarà, però cap gosa fer el primer pas. I així passen a l’eternitat.

Si al disc anterior els valencians van publicar l’exitosa “Primera conjugació” on hi cantava la Suu, a Fotosíntesi hi han afegit la segona part a ritme de disco. O sigui, “Segona conjugació”. La història continua. Es tornen a trobar i no troben els motius per mantenir-se fidels al seu relat d’una sola nit. Tornar a començar és el que volien i l’espai-temps els torna a unir. Torna la passió.

Superat l’equador del disc, es troba “Mami”, una joia de cançó dedicada a les mares. L’ús del reggaeton en aquesta cançó està fet amb tota la intensió del món: resignificar el concepte “mami” amb el que no se senten gens identificats. “Addictes a viure” pretén ser la veu del poble que crida contra els discursos d’odi. Tothom té clar qui són els monstres, sobretot els de les clavegueres. La Fúmiga els crida ben fort que “amb el puny ben alt ens tindreu davant!”.

La festa més llatina arriba amb el que va ser el primer avançament de Fotosíntesi, “Comèdia dramàtica”. La salut mental com a gran oblidada de la pandèmia. Sense perdre el seu singular estil festiu i satíric, la banda alzirenya dona visibilitat a aquesta problemàtica per emfatitzar amb tota la gent que pateix i alhora “posar un poc de comèdia als nostres drames”.

La recta final del disc la protagonitza la fantàstica disco-housera “L’orquestra del Titànic”. A vegades, les pel·lícules han obviat les històries més boniques. Mai se sabrà què va passar a la coberta del Titànic mentre s’apagava la festa, però pensar que dos homes van poder mostrar públicament el seu amor en l’últim sospir del vaixell, és molt millor final que el de DiCaprio.

La culminació de Fotosíntesi es titula “Llavors” i és un homenatge a les seves arrels. Una sonoritat final que ret homenatge al seu estimat País Valencià. Una cançó integradora que vol representar a totes les persones que estimen els seus orígens.

En resum, un recorregut musical de trenta minuts que anirà creixent a mesura que surti el sol.