A hores d’ara, no sé amb quanta gent he tingut la conversa sobre que, avui dia, tot (o quasi tot) està inventat; que no podem anar gaire més enllà. Que la típica frase que deien els teus avis de “el 2020 anirem amb cotxes voladors” era una simple fantasia provocada pel massiu boom de “taquillazos” de ciència-ficció de principis dels vuitanta. Tanmateix, des que soc petit, m’he pres amb força escepticisme aquest tipus d’afirmacions. La meva imaginació ha sigut sempre massa ambiciosa com per creure’m que tot estava inventat, prenent sempre com a exemple la versatilitat i constant evolució de la música.

Qui en plena dècada dels seixanta s’hauria aventurat a dir que en només deu o quinze anys hauria sorgit i popularitzat un nou gènere com el hip-hop? Encara més, qui hauria imaginat que aquest gènere que bevia d’altres com el funk o soul dels seixanta, seria el pare de la música urbana, un gènere encara més complex, ramificat i heterogeni que, actualment, s’ha apoderat del món? I ara, al que vull arribar. Qui fa deu anys hauria previst que actualment sorgeixen o es popularitzen infinitat de nous subgèneres urbans que, en molts casos, segueixen tendències i són tan efímers com aquestes? Doncs, ara sí, jo crec que absolutament ningú.

A mode de disclaimer previ, no estic gaire a favor del terme “música urbana” perquè sento que és una definició que, de manera poc precisa i mandrosa, engloba una gran varietat d’estils musicals (creats principalment per artistes negres o llatins de comunitats marginades) en una única massa homogènia, evitant així reconèixer la riquesa i diversitat culturals d’aquestes. Un fet que, prenent d’exemple discursos d’artistes com Tyler The Creator, entre d’altres, en definitiva desprèn connotacions racistes i etiquetes segregadores. Tot i això, com que aquest debat donaria per un altre article sencer, en aquest, m’agradaria centrar-me en un altre afer, un procés que actualment està patint aquest gènere i que va molt relacionat amb la tessitura global de les xarxes: les tendències i la seva caducitat.

I és que actualment, en un món que es mesura en tendències i on el ritme de vida és cada cop més ràpid, la immediatesa està a l’ordre del dia en qualsevol àmbit: entreteniment, moda, música… Tendències rere tendències i rere tendències, les quals, cada cop més, duen incorporades una data de caducitat més curta. I per què? Doncs perquè avui dia ens avorrim molt d’hora de les coses i en necessitem de noves tota l’estona, quantes més, i de manera més immediata, millor. I així les vambes de 150 € que ara la gent adora, d’aquí a pocs mesos estaran ja passades de moda. Una dinàmica que es trasllada perfectament al món de la música. 

I és que des que em vaig començar a submergir a fons en el panorama urbà (tant anglosaxó, com espanyol o català) ara ja fa uns quants anys que no sabria dir amb certesa quants subgèneres en forma de tendència han passat ja pels meus auriculars. Des que vaig començar amb la “Sound Cloud Era” de 2015 o l’explosió d’un so nou i inèdit al mainstream amb “Whole Lotta Red, (2020)” de Playboi Carti als Estats Units, que no han parat de sortir onades de “subgèneres” (si els hi puc dir així) que es popularitzen ràpidament i mouen a una gran massa de gent, tant audiència com artistes, creant així tendències.

Fa uns anys eren el rage, el drill o el hyperpop. Un any enrere era impossible no creuar-te per xarxes socials o Spotify un jersey, new jazz, afrobeats… I ara, estan per tot arreu, sobretot, el jerk, glo, detroit, sexy drill… I sí, tot i que sembli que he dit els primers noms que m’ha passat pel cap, existeixen i, la majoria, han arribat amb molta presència al panorama espanyol i català i, en més o menys mesura, han creat tendència. I que passa si creen tendència? Doncs que com he avançat prèviament, gradualment son més efímers. Els consumidors, igual que amb l’exemple de les vambes, ens avorrim molt ràpidament, i les cançons de drill que fa uns anys regnaven el nostre Spotify i portaven molts artistes a jugar amb aquests beats, ara ja són una mica repetitives i hi ha gent per Twitter afirmant que aquesta tendència està cremada. I, per tant, aquells artistes que beguin d’aquell so, hauran de ser més versàtils, reinventar-se i adaptar-se constantment (un fet que en cap cas seria negatiu sinó fos perquè són el consum efímer o discogràfiques el que forcen aquest canvi).

De la mateixa manera, cal considerar una nova lletra dins de l’equació: la necessitat de la proliferació de l’artista. Tot i que les dades específiques sobre la freqüència de llançaments no són públiques, estudis actuals de l’IFPI o Nielsen exposen que les tendències actuals indiquen que els artistes han d’adaptar les seves estratègies de publicació per satisfer la demanda d’un públic hipnotitzat per “l’ara i el ja”. Per tant, ser més prolífers. Per què, a banda de Frank Ocean i pocs més, quants artistes poden permetre’s el luxe d’estar-se més d’un parell o tres d’anys sense treure bona música, sense no publicar nose-quants EP o la meitat de cançons d’un àlbum en forma de single per mantenir-se en l’algoritme i els auriculars de la gent? Malauradament crec que ben pocs.

En definitiva, m’agradaria remarcar com tota la immediatesa i tendències que he esmentat prèviament estan deixant una gran empremta en la forma de crear i moure música. Tot i que m’he centrat en el gènere urbà, perquè és del que més conec, és una dinàmica estesa arreu del món sense entendre de gèneres ni àmbits que reflexa el món on vivim. Una dinàmica on, malauradament cada cop més, preval la quantitat, imminència i tendència que no pas la qualitat, creativitat i autenticitat d’un treball, tot i que aquesta contraposició resulti ser compatible en certs casos.